divendres, 24 de novembre de 2017

Melody (Serge Gainsbourg)

El post d'avui, el 329, va d'un vell conegut del blog, protagonista del número 68. Em refereixo a SERGE GAINSBOURG, un parisenc fill de jueus russos que van fugir d'Ucraïna perseguits pels bolxevics, que patiria ell mateix l'assetjament dels nazis, que es va iniciar en el mon de l'art com a pintor, activitat que de seguida va abandonar per la música, molt influenciat per l'escriptor Boris Vian.
Però si com a intèrpret de música vocal francesa, el que coneixem com a chanson, no va tenir gaire reconeixement, l'èxit li va somriure amb composicions per a altres artistes, sempre dones, com Juliette Gréco, Petula Clark, Françoise Hardy i, sobretot, France Gall, la jove de 16 anys que, amb Poupée de cire, poupée de son, guanyaria el Festival d'Eurovisió de 1965.
Finalment, el 1969, amb més de 40 anys, li arribaria la fama amb el seu novè LP, Je t'aime...moi non plus (vegeu aquí), a duo amb Jane Birkin, amb qui gravaria dos anys desprès l'àlbum més influent de la seva discografia, Histoire de Melody Nelson (1971). A aquesta obre de culte la seguirien mitja dotzena de discos més, com Vu de l'extérieur (1973), Rock around the bunker (1975) i L'homme à tête de chouen (1976), que amb el temps han guanyat el reconeixement artístic que no van tenir comercialment en el seu moment, i unes quantes desenes de bandes sonores de pel·lícules, de les que en destacaria Madame Claude (Just Jaeckin, 1977). Ell mateix va realitzar alguns films en els que aborda temes provocadors com l'homosexualitat l'incest o la pedofília, amb nul resultat comercial.
Fumador i bevedor compulsiu, el 1973, amb 45 anys, va patir el primer atac de cor però, fidel al personatge que ell mateix s'havia creat, va continuar exhibint la seva decrepitud (ullerós, despentinat, amb barba de dos dies...), provocant admiració en alguns i rebuig en altres, que passarien a anomenar-lo "Gainsbarre", fins a la seva mort, a la cinquena crisi cardíaca, als 63 anys, convertint la seva tomba del cementiri de Montparnasse, al costat de les de Baudelaire i de la parella Jean-Paul Sartre i Simone de Beauvoir, en un lloc de pelegrinatge.
A Histoire de Melody Nelson s'explica poèticament la relació entre l'autor i Jane Birkin, mitjançant l'encontre d'un home madur que, al volant d'un Rolls Royce Silver Ghost, topa amb la bicicleta d'una adolescent anglesa de 15 anys, amb la que inicia un escandalós romanç que acabaria amb la mort accidental d'ella en desaparèixer l'avió en el que tornava al seu país. Un àlbum conceptual, tot i què curt, de només 28 minuts, la portada del qual, amb una nimfa pell-roja semidespullada (la mateixa Birkin) sostenint una nina de peluix, ja ens suggereix de per on aniran els trets, la seva particular versió musical de la Lolita de Vladimir Nabokov, fidel al seu estil provocador i lasciu.
Una obra literàriament transgressora i musicalment impressionant, gran mèrit del que s'ha d'atribuir a Jean-Claude Vannier per la seva tasca de productor i arranjador, envolcallant les xiuxiuejants veus amb una orquestració molt complexa de la que cal destacar els elements funky, amb el baix de Herbie Flowers com a protagonista.
Un disc que us recomano escoltar d'una tirada (enllaçant aquí) i que comença amb la CdD:

- SERGE GAINSBOURG. Melody. Historie de Melody Nelson (1971).

divendres, 17 de novembre de 2017

Com fa tothom (Falciots Ninja)

La setmana passada es va publicar el tercer disc de FALCIOTS NINJA, la banda barcelonina amb nom d'ocell guerrer liderada per l’Albert Rams, un personatge que ens té el cor robat i un músic al que seguim en aquest blog, des de la seva adolescència amb el "power trio" Loud Whispers i, posteriorment amb MiNE!, aquell extraordinari grup que es va dissoldre quan, com va dir un crític musical, "els focus encara estaven calents".
Com sabeu els seguidors de la CdD, es tracta d'un sextet que practica un mestissatge en el que tenen cabuda tots els estils que els agraden com l’indie-rock, la psicodèlia, el pop, el folk, el soul, el swing, el reggae, el calypso, el gypsy i els son llatins i africans, el que els converteix en un dels grups més originals de l'escena de casa nostra.
Desprès del magnífics vs ((2014) i David Brown (2015) (vegeu aquí) tornen amb un nou EP, produït amb l'autosuficiència que els caracteritza, gravat en part amb Bernat Sánchez (Berni), ex-MiNE!, al seu estudi La Mansión del Rock, a Alella i a l'habitual dels MiNE!, La Palmera, el mateix on ho han fet Joana Serrat, Marta Delmont, Murdoc, Eh! (dos "alter ego" d'en Berni), Mampön (amb Marc Vilar, ex-Loud Whispers) o Bearoid (amb Oriol Romaní, ex-MiNE!, i Ricky Malo, ex-MiNE! i actual "falciot")..., masteritzat per Víctor García als estudis Ultramarinos, composat, mesclat i produït per l'Albert Rams, amb un bonic disseny gràfic del seu amic de la infància Alberto Martínez i publicat pel seu propi segell, The Yellow Gate Records.
Un disc eclèctic, divertit i ple de matisos, del que en els darrers mesos ens han anat avançant videoclips (El teu califat, Com fa tothom), editats per ells mateixos, i que ara ens arriba en format EP amb quatre temes més, Deliri, Tàndem, Full de paper i Mai ningú, dels que he triat com a CdD el seqüenciat en el número quatre, un dard vitaminat que descriu irònicament la estandaritzada, mimètica i acrítica societat actual, Com fa tothom.


- FALCIOTS NINJA. Com fa tothom. Mitges Veritats (2017).


divendres, 10 de novembre de 2017

You Got Yr. Cherry Bomb (Spoon)

El proper dimarts està prevista l'actuació a la Sala Apolo, de Barcelona, dels SPOON, que ens presentaran el seu novè disc, Hot Thoughts (2017), un àlbum que aporta innovadors elements electrònics, absents a l'anterior i magnífic They Want My Soul (2014).
Es tracta d'una banda d'Austin, Texas (USA), liderada pel compositor, cantant i guitarrista Britt Daniel, qui s'ha vist acompanyat des dels inicis, el 1993, pel bateria Jim Eno i uns quants membres més que han anat canviant al llarg del seu quart de segle d'existència.
Tot i què el seu nom s'inspira en el títol d'una cançó de Can, el mític grup alemany de krautrock dels anys 70, el seu estil el podem emmarcar en l’indie rock, el més predominant en aquest blog, com ben bé sabeu els seguidors habituals. Un estil inspirat en el folk, el pop i el rock que, partint d'estructures musicals tradicionals, amb precioses i taral·lejables  melodies, hi afegeix arranjaments instrumentals menys convencionals, tan singulars i variats que, sobretot si ho fem amb auriculars, en podrem apreciar de nous a cada escolta.
Jo els vaig descobrir amb la publicació del Ga Ga Ga Ga Ga (2007), el seu sisè i encara més popular LP, una obra curta, els deu tracks de la qual es consumeixen en poc més de 36 minuts, el que fa agafar ganes de tornar-lo a posar i gaudir, així, de reminiscències de coneguts de la CdD, com The Beatles, The Rolling Stones, The Clash, Wilco, Yo La Tengo, 13th Floor Elevator o Eels i, fins i tot, de velles estrelles de la Motown, aquelles que interpretaven composicions de Holland-Dozier-Holland (vegeu aquíaquí), com podeu comprovar a la CdD d'avui.
Precedit dels fantàstics Don't Make Me A Target i The Ghost Of Your Lingers, el tercer track del disc, You Got Yr. Cherry Bomb, és el meu preferit del Ga Ga...per la seva vitalitat, basada en una fenomenal secció rítmica (de la que el seminal Eno i el baixista Rob Pope, amb més de deu anys amb ells, en son elements clau), uns arranjaments de vents que no tenen res a envejar al mític wall of sound "spectorià" (vegeu aquí) i una veu en falset de Daniel que ni la Diana Ross (disculpeu l'exageració, fruit de la meva passió pels Spoon).
A veure si a l'Apolo en podrem tornar a escoltar alguna d'elles...see you Britt!!!

- SPOON. You Got Yr. Cherry Bomb. Ga Ga Ga Ga Ga (2007). 


divendres, 3 de novembre de 2017

I Still Remember (Micah P. Hinson And The Gospel Of Progress)

Anit MICAH P. HINSON va presentar a la Sala Razzmatazz, de Barcelona, el seu darrer treball, The Holy Strangers (2017). Jo no hi vaig estar però me'n recordo perfectament de la seva actuació a Bikini, l'entrada al qual il·lustra aquest post, en el concert de la gira del disc Micah P. Hinson And The Red Empire Orchestra (2008), en el que es va passar tant temps cantant com fumant i parlant amb el respectable.
I és que a aquest xerrameca song-writer (disculpeu l'anglicisme, deixem-ho en cantautor) nascut a Memphis, Tennessee (USA) i criat a Abilene, Texas, sempre li ha agradat exposar amb una mena d'impuls catàrtic, la seva turbulenta, tot i què no contrastada, biografia, que inclou l'aparellament amb una dona bastant més gran que ell, ex-model i vídua d'un guitarrista de rock, una "femme fatale" a la que es referiria posteriorment com la "vídua negra", que el va introduir en el consum de tranquil·litzants i altres substàncies, pel que acabaria passant uns mesos a la presó abans de complir els 20 anys.
I va ser que, expulsat de casa pels seus pares i malvivint a Austin, va conèixer a John Mark Lapham, del grup de pop de cambra anglo-texà The Earlies, qui el va presentar a la discogràfica Scetch Book Records, de Glasgow, Escòcia, per acabar gravant als Airtight Studios, de Manchester (UK), el disc que significaria el seu debut, produït pel mateix Lapham i acompanyat pel seu grup, rebatejat per a la ocasió amb el nom que figura al títol, The Gospel Of Progress (2004).
Un àlbum en el que la veu trencada i profunda, amb deix de cantautor country tamisada per trets de la seva generació, com l'angoixa i la calma, s'acompanya d'una guitarra acústica més aviat rudimentària  i de diversos instruments com teclats, acordió, cordes i vents, que l'hi proporcionen un exuberant teló de fons que em recorda uns vells coneguts del blog, els Tindersticks. Un disc que va ser molt ben acollit per la crítica i un reduït però selecte (ejem!) nucli de seguidors, entre els que em conto, que no va fer més que augmentar amb el següent, gravat a Abilene amb altres acompanyants, ara sota el nom de Micah P. Hinson And The Opera Circuit (2006) i mitja dotzena més.
The Gospel Of Progress podem dir que és un disc conceptual sobre el dolorós trencament d'una relació i l'inevitable i terrible egoisme, fins i tot narcisisme, que la segueix i que aquest poeta maleït de 23 anys, amb vivències de, si més no, cinquanta o seixanta, exorcitza amb la música, que esdevé una forma de curació o "progrés". Un àlbum el to general del qual l'estableix el track obridor, l'espectral Close Your Eyes, per acabar magistralment amb el crescendo del llarg The Day Texas Sank To The Bottom Of The Sea, amb onze temes més, dels que en destacaria The Possibilities, Patience i el que he triat com a CdD.
Es tracta de I Still Remember, la pista número 7, una composició tan sòbria (la banda no s'escolta fins al darrer minut) com intensa, en la que Hinson i la vocalista Sarah Lowes interpreten el mateix vers de manera enganyosament senzilla ja que, només canviant els pronoms, juguen ambiguament amb el sentiment de culpa:

You're (ell, I was dirà ella) the one that said         Tu ets (jo era) la que vas (vaig) dir
What doesn't kill you will make you stronger...     El que no et matarà et farà més 
                                                                               fort...

Us recomano escoltar la versió original del tema, el vídeo és prescindible, només per a que comproveu la seva xerrameca (i sembla que la substitució de la cigarreta per un brick de llet). I no us perdeu el detall de la guitarra, "tunejada" a l'estil Woody Guthrie.

- MICAH P. HINSON. I Still Remember. Micah P. Hinson And The Gospel Of Progress (2004).