divendres, 30 de gener de 2015

Goddess On A Hiway (Mercury Rev)

Els anys que van envoltar el canvi de mil·lenni vaig gaudir d'un seguit de discos que tenien en comú el recuperar, actualitzat, l’space-rock, una corrent del rock psicodèlic i la música progressiva, sorgida al Regne Unit als anys 60 de la mà dels primers Pink Floyd, liderats pel malaurat Syd Barrett, i de The Soft Machine, amb Robert Wyatt i l'ibicenc d'adopció Kevin Ayers. En voldria destacar quatre que penso que pràcticament suposen un subgènere i que, per ordre cronològic, anirem comentant en successives CdD en els propers mesos, que son:

- Deserter's Songs (1998), de Mercury Rev
- The Soft Butlletin (1999), de The Flaming Lips
- The Great Eastern (2000), de The Delgados i
- The Sophtware Slump (2000), de Grandaddy.

Els tres primers, d'orígen geogràfics divers, americans, els dos primers i escocès l'altre, tenien com a nexe el productor Dave Friedman, inicialment baixista de la formació inicial dels Mercury Rev, als que va abandonar per concentrar-se en aquesta faceta fins a convertir-se  en un dels més influents de les darrers dècades, i a qui podríem considerar com el Phil Spector (vegeu aquí) del rock alternatiu.
Son els MERCURY REV un grup de Buffalo (New York, USA) que es van iniciar en el camp del rock psicodèlic en la vessant més fosca i experimental i, per tant, menys accessible i comercial, amb discos com Yerself It Steam (1991) o el fantàstic Boces (1993), moment en que, tip de conflictes de personalitat, va plegar el aleshores cantant David Baker, deixant el comandament en mans de Jonathan Donahue, guitarrista que va deure d'assumir la labor, aportant la seva característica veu de falset, de Sean Mackowiak, més conegut com a "Grasshopper", a la guitarra, i de l'esmentat Dave Friedman al baix.
Però no va ser fins al quart disc, l'aclamat Deserter's Song (1998), que van merèixer el reconeixement universal, una obra molt més melòdica, per a la gravació de la qual van contar com a col·laboradors els mítics Garth Hudson i Levon Helm, de The Band. És un disc de so profundament evocador, deutor de genis precursors de la música americana més fantasiosa com Van Dyke Parks i el col·lectiu Tin Pan Alley (els dels musicals de Broadway), amb arranjaments que inclouen cordes i vens, amb especial menció per a la flauta de Suzanne Thorpe, amb producció per a orquestra de música lleugera, amb aquest so tan polit, ampli i distintiu, marca Friedman. Una escolta no especialment atenta de seguida ens portarà passatges de The Beatles i de The Beach Boys, com no, de The Band però també, inevitable amb aquest productor, dels seus col·legues amb qui Donahue ha col·laborat ocasionalment com a guitarrista, els esmentats The Flaming Lips.
Amb aquest disc monumental, paradigma de la neo-psicodèlia, van perdre definitivament la condició de banda underground però, es clar, desprès amb aquesta transcendència, ja rés no tornaria a ser igual i, com era d'esperar, Deserter's Songs ha estat una fita impossible de superar en els quatre àlbums posteriors, el darrer del 2008.
Escollir la CdD d'avui no ha estat fàcil, el disc comença amb tres pistes precioses...sense bateria ni guitarres elèctriques!, que s'incoporaran posteriorment tot i què, malgrat la seva saturació, es veuran sovint eclipsades per oboès, flautes, ocasionals saxòfons, arpes, xilòfons, campanetes etc, màgicament combinats amb el resultat d'una obra clàssica moderna. Finalment m'he decidit per la número vuit, Goddess On A Hiway, una balada que ens recorda el Neil Young més pastoral...tot i contenir un clavecí barroc. Un tema representatiu d'un disc per a mi èpic, sense arribar a ser pompós. 
Escolteu-lo i ho comprovareu.

- MERCURY REV. Goddess On A Hiway. Deserter's Songs (1998).



divendres, 23 de gener de 2015

Green River (Creedence Clearwater Revival)

Com he comentat en altres ocasions en aquest blog (vegeu aquí i aquí), de jove vaig estudiar intern al Col·legi La Salle, de Tarragona, conegut per tothom com "els Hermanos". I va ser allí on em vaig començar a interessar per aquesta afició a la música que, com podeu comprovar, encara perdura. 
I era tradició que els alumnes interns podíem sortir a passejar per la ciutat els dijous a la tarda, activitat que passava inevitablement per pujar tota la Rambla fins arribar al "balcó del Mediterrani", espectacular indret que recomano a qui no el conegui i que ha de incloure el "tocar ferro", l'equivalent al popular "tocar fusta", aquí a la treballada barana del mirador.
I hi havia en aquella època, a finals dels anys 60, pujant a la dreta i bastant amunt, un bar amb una estètica i un ambient força allunyats de les "pijes" cafeteries de l'altra banda del passeig, un bar més popular, amb una llarga barra a la dreta i, a l'esquerra, una "sinfonola"...una sinfoquè? us preguntareu els més joves seguidors de la CdD. Doncs sí, homes, sí, una màquina d'aquelles que hi posaves una moneda i escollies una cançó per escoltar, si us dic un "Jukebox" ho entendreu millor? Si tampoc sabeu de què us parlo us envejo, més que res pel joves que sou!
I va ser allí, en aquest bar que em sembla recordar, tot i que no ho puc assegurar, que es deia "La Rambla", on vaig escoltar per primera vegada, preludi de moltíssimes més, Green River, la CdD d'avui. És un tema de la CREEDENCE CLEARWATER REVIVAL, abreviada com a CCR en lo successiu i coneguda habitualment per nosaltres simplement com els "Creedence", banda formada per tres companys de l'institut de El Cerrito, a San Francisco (Califòrnia, USA), el compositor, cantant i guitarrista John Fogerty, el baixista Stu Cook i el bateria Doug Clifford, als que es va unir posteriorment el germà gran de John, Tom Fogerty, com a guitarra rítmica.
El seu anacrònic estil, molt allunyat de la experimentació d'altres grups de la zona de la badia, com Grateful Dead, JeffersonAirplane o The Doors, era una combinació de rock and roll amb altres gèneres genuïnament americans com el country, el gospel i el blues, el que posteriorment (que no a la seva època) es va conèixer com a rock inspirat en les rels tradicionals o, genèricament, "roots rock". 
En quatre anys, del 1968 al 1972, van publicar set LP i van obtenir una gran popularitat, malgrat que una part de la crítica els va etiquetar d'immobilistes i simples, motiu pel qual no han estat prou valorats, tot i què els seus seguidors apreciem el seu rastre en fenomens posteriors com ha estat el grunge.
El seu estil representa el paradigma del rock, melodies curtes, simples i enganxoses però contundents, amb una secció rítmica potent sobre la que despunten els riffs de la guitarra i la increïble veu de John, amb una temàtica allunyada de la intel·lectualitat (poetes francesos inclosos) i de la experimentació psicotròpica d'altres. Els seus discos contenen majoritàriament temes propis amb notable èxit comercial, als que incorporaven versions d'altres artistes, com pot ser la tradicional Suzie Q, el seu primer hit, del disc homònim de debut, Creedence Clearwater Revival ((1968); Good Golly Miss Molly, de Little Richard, del disc Bayou Country (1969), que conté també els temes Proud Mary (magnificament versionat tanmateix per Ike & TinaTurner) i Born On The Bayou; The Night Time Is The Right Time, de Ray Charles, dels disc Green River (1969), que desprès comentarem; el clàssic Cotton Fields, del Willy And The Poor Boys (1969), que també conté les precioses Down On The Corner i Fortunate Son o I Heard It Through The Grapevine, de Marvin Gaye, del magistral Cosmo's Factory (1970), el de Travelin' Band, Who'll Stop The Rain, Looking Out My Back Door  o Up Around The Bend. Per a completistes de la seva discografia, els dos darrers LP que manquen son Pendulum (1970) i el prescindible Mardi Gras (1972).
Per als seguidors dels CCR val aquell tòpic de "fué bonito mientras duró", però el final estava cantat, John va prendre literalment el control del grup, però no en el sentit estrictament artístic sinó també, i malauradament, comercial, acaparant la majoria dels ingressos en concepte de compositor únic, productor etc, amb l'afegit de deixar els assumptes financers en mans equivocades, el que, malgrat el continu èxit comercial, els va deixar pràcticament a la ruïna. John Fogerty va iniciar una irregular carrera en solitari, de la que només podem destacar el disc Centerfield (1985) i els altres per la seva banda, sense pena ni glòria, com a Creedence Clearwater Revisited, el que probablement els hauria portat a una reunificació si la prematura mort de Tom, el 1990, per una tuberculosi secundària a una sida no ho hagués impedit. Als morbosos us informo que la causa d'aquesta va ser una transfusió de sang en una intervenció quirúrgica, que aquests nois eren el que es diu ben "sanotes", ni tan sols fumaven ni bevien!
Green River, la CdD d'avui, és el primer track dels vuit que conté en poc més de 30 minuts i dels que destacaria també Bad Moon Rising i Lodi, el disc homònim, el tercer de la carrera dels CCR. Comença amb un gloriós riff de guitarra i una bateria "a saco", amb un puntejat de pur rock sureny i "pantanós" i una veu que gela la sang i tracta d'un lloc idíl·lic de la infantesa dels Fogerty, un paradís per anar a pescar dit Putah Creek, però al que la família anomenava, al·ludint a un típic refresc de llimonada i gasosa, Green River.
Un lloc màgic, místic i meravellós, on sempre serà ben rebut qui hi vulgui tornar és el que, en dos minuts i mig, ens descriuen John Fogerty i els "Creedence" en aquesta cançó que no puc deixar de corejar i ballar, cada vegada que la escolto...des d'aquell dia de la "sinfonola".

- CREEDENCE CLEARWATER REVIVAL. Green River. Green River (1969).


divendres, 16 de gener de 2015

We Could Send Letters (Aztec Camera)

Dir AZTEC CAMERA és dir Roddy Frame, un precoç compositor, guitarrista i cantant que als 16 anys va fundar el grup a Glasgow, a la seva Escòcia natal, i als 18 va publicar High Land, Hard Rain (1983), un dels grans discos de debut de la història del rock. Però abans de la sortida del disc al mercat la banda ja s'havia desintegrat i Frame no va voler contar mai més amb un equip estable, per la qual cosa va anar reclutant músic "mercenaris", alguns de tan sonats com Mick Jones, de The Clash, Malcolm Ross i Edwyn Collins, dels seus paisans Orange Juice, o el compositor japonès Ryuichi Sakamoto, per al següents discos de la seva carrera, que dura fins a l'actualitat.
El seu estil, històricament a la època post-punk, el podem assimilar al fenomen new wave i, en el seu cas concret, es caracteritza per unes melodies enganxoses amb alguns tocs de soul i fins i tot de jazz (Frame es declara admirador de Wes Montgomery i Django Reinhardt) i uns subtils jocs de paraules que ens recorden a un altre gran talent i vell conegut del blog,Elvis Costello.
Malauradament, desprès de l'èxit d'aquest disc, es van prendre decisions equivocades, la principal confiar la producció del següent disc, Knife (1984), a un dels músics més influents del moment, en Mark Knopfler, de Dire Straits, amb el que va resultar un àlbum sobreproduït que, mancat de la espontaneïtat i frescor del primer, va decebre a la majoria dels seguidors, impressió que s'ha repetit en els cinc discos posteriors amb la "marca" Aztec Camera, així com en els quatre de l'autor, a partir del 1995 amb el seu nom propi, el darrer dels quals, Seven Dials, editat el 2014, tot i que tots ells tenen un nivell de qualitat per sobre de la mitjana.
High Land...és un disc memorable, que conté deu temes de gran qualitat, dels que destacaria la inicial, Oblivious, Pillar To Post, Back On Board o Walk Out To Winter, la preferida del seu autor...però no la meva, aquesta We Could Send Letters, la més singular de l'àlbum i que he escollit com a CdD d'avui.
A mi m'agrada especialment la línia de guitarra acústica, amb algun toc "aflamencat", més i tot que la breu tornada:

          Just close your eyes again
          Until these things get better
          You're never far away
          But we could send letters

Encantadora i terriblement romàntica cançó, composada amb només 15 anys per aquest autèntic nen prodigi, que tot seguit us convido a tornar a escoltar en versió del 1983 i, en una gravació de poca qualitat tècnica però molt emotiva, del 2011.

- AZTEC CAMERA. We Could Send Letters. High Land, Hard Rain (1983).


divendres, 9 de gener de 2015

No One Knows (Queens Of The Stone Age)

Aquesta setmana he començat a llegir la novel·la “La última noche en Tremore Beach”, de Mikel Santiago (Ediciones B, 2014). Tracta d'un prestigiós músic dublinès, compositor de bandes sonores, que passa per un mal moment personal, s'acaba de divorciar i s'ha refugiat en un remot indret de la costa d'Irlanda, on intenta recuperar la inspiració i refer la seva vida, on li comencen a succeir fets inexplicables (que no venen al cas), coincidint amb la visita dels seus dos fills, que viuen amb la mare a Holanda, per passar les vacances amb ell.
Al llarg de la novel·la l'autor va deixant caure algunes píndoles musicals, com per exemple dels paisans del protagonista, The Frames, als que ha esmentat, fins ara, en un parell d'ocasions i, en un moment donat en que està tocant al piano In my life, de The Beatles, a la que es refereix com a una de les millors cançons de la història, la filla agafa la guitarra i li proposa interpretar a duo No One Knows, de QUEENS OF THE STONE AGE (en endavant QOTSA).
Això ha estat un canvi de joc radical. a l'estil Xavi, he pensat, tot i que potser no tant com podria fer pensar una formació tan allunyada en espai, temps i estil dels fab four. Anem a veure-ho, perquè es tracta de la CdD d'avui. 
QOTSA és una banda californiana, en concret de Palm Desert, liderada pel compositor, guitarrista i ocasional cantant  Josh Homme desprès de la dissolució de Kyuss, grup pioner de l'estil stoner rock o rock desèrtic (rock "colocador" n'hi diuen altres), i d'un breu pas pels Screaming Trees, únic membre estable fins a l'actualitat, i el baixista Nick Oliveri, també ex-Kyuss, amb una extensa llista de col·laboradors al llarg de 17 anys de trajectòria, en els que han publicat set discos, el darrer el 2013.
El seu estil és una barreja de psicodèlia, garage-rock i metal alternatiu, amb marcats riffs de guitarra, contundents línies de baix i bateria, però sense cap inconvenient en ensucrar lleugerament les seves composicions amb melodies properes al pop, motiu pel que potser no estan tan allunyats dels de Liverpool com he comentat a la introducció del post.
El disc més lloat dels QOTSA és el tercer, Songs For The Deaf (2002), tan pel seu nivell creatiu com per contar amb la formació més espectacular de la seva existència, amb Mark Lanegan -inicialment cantant dels Screaming Trees i amb una interessant carrera en solitari o amb sonades col·laboracions, com els tres àlbums que ha gravat amb Isobel Campbell, antiga component d'uns vells coneguts del blog, Belle & Sebastian- i, sobretot, Dave Grohl, el bateria dels mítics Nirvana i posteriorment  guitarrista i frontman de Foo Fighters.
Es tracta d'un disc conceptual, inspirat en un viatge en solitari de Homme pels deserts de Southern California, amb la única companyia de la radio, escoltant emissores en espanyol, idioma que diu admirar, així com (no sé si amb prou informació) el mateix país, pel tòpic de l'estil de vida mediterrani, allò de "treballar per viure i no viure per treballar". De l'àlbum en podríem destacar uns quants tracks, com Go With The Flow, First It Giveth i, sobretots, el número dos, No One Knows, la CdD d'avui, el seu tema més conegut (i no només per la nena de Tremore Beach). És una cançó enganxosa, amb un ritme tan simple com genial, en el que destaca la melodiosa veu de Homme, que substitueix aquí a Lanegan, així com el pont musical, amb un breu solo de guitarra seguit d'un solitari baix, poc abans d'un final impagable en el que un locutor, el suposat DJ Héctor Bonifacio Echevarria Cervantes de la Cruz Arroyo Rojas, presenta en espanyol la següent cançó.
Per als marxosos que us volgueu afegir als qui Chriss Goss, músic, productor i amic, va comentar que sonaven com a "reinones de la edat de pedra" i d'aquí el seu nom artístic, sabeu que la tornada fa:

               And I realize you're mine
               Indeed a fool of mine
               And I realize you're mine
               Indeed a fool of mine
              Ahhh

- QUEENS OF THE STONE AGE. No One Knows. Songs For The Deaf (2002).


divendres, 2 de gener de 2015

These Shadows (Wooden Shjips)

WOODEN SHJIPS, amb aquesta anomalia tipogràfica, (pronuncieu "Ships") el motiu de la qual desconec, és una banda de San Francisco (Califòrnia, USA), el nom de la qual evoca una cançó de temàtica antibel·licista, Wooden Ships, amb música de David Crosby i lletra de Paul Kantner i Stephen Stills, que va ser gravada pels seus respectius grups, Crosby, Stills & Nash (CS&N, 1969) i Jefferson Airplane (Volunteers, 1969).
Es tracta d'un quartet, liderat pel compositor, cantant i guitarrista Erik "Ripley" Johnson, que practica el que actualment es coneix com a rock espacial però que, per a mi, és el rock psicodèlic de tota la vida, caracteritzat en el seu cas per un so minimalista, basat en la potència de la secció rítmica, formada per Dusty Jermier, amb les seves contundents línies de baix i Omar Ahsanuddin a la bateria i per una base d'òrgan Hammond, en mans de Nash Whalen, deutor del de Ray Manzarek, de The Doors, i unes guitarres distorsionades amb flaires de l'altre extrem del país, com serien el novaiorquesos The Velvet Underground, que camuflen la veu de Ripley, que llisca sacrificadament per sota dels altres instruments en primer pla.
Des de l'any 2006 han publicat mitja dotzena de LP, entre originals i recopilacions, l'acollida dels quals de ben segur que ha superat les seves expectatives, conscients de que el seu estil probablement no els seria rendible. 
El quart i darrer àlbum d'estudi, Back To Land (2013), ha coincidit amb el trasllat de la sorollosa San Francisco a Portland, al bucòlic estat d'Oregón, motiu pel qual, potser, han incorporat guitarres acústiques que han suavitzat el to radical dels anteriors i, tot i mantenir algun riff distorsionat, han relaxat les formes per guanyar melòdicament fins al punt de ser prou assequibles com per a dedicar-los la CdD. 
Amb un cop d'ull a la caràtula, que ens recorda a la mítica Led Zeppelin III, ja podem intuir per on aniran les coses, el disc és un seguit interminable de riffs, que utilitzen com si de substàncies psicotròpiques es tractés, una mena de loop infinit, que val la pena escoltar d'una tirada, des de la inicial i homònima Back To Land, que defineix perfectament el que vindrà tot seguit. És una mena de "mantra" del que resulta difícil escapolir-se, inclús diria que se'n demana més, un esforç afegit per prolongar el clímax resultant de dirigir la mirada, no tant cap al cosmos sinó cap a l'espai interior.
La CdD, These Shadows, el track número quatre dels vuit que conté el disc, és representativa d'aquest nou so, més acústic i melòdic en el que s'han embarcat amb la seva nau (shijp?), i penso que pot resultar-vos un mitjà eficaç per alleugerir la ressaca d'aquest cap d'any.

- WOODEN SHJIPS. These Shadows. Back To Land (2013).