divendres, 27 de desembre de 2013

Advice For Young Mothers To Be (The Veils)

Fa uns dies va venir a visitar-se una jove referint símptomes inespecífics com "mareig" i cansament, motiu pel que, per pròpia iniciativa, s'havia començat a automedicar amb una medicina homeopàtica que contenia Nux vomica, el que m'ha inspirat la CdD d'avui.
I és que Nux Vomica (2006) és el segon dels quatre discos que fins ara porta publicats la banda d’indi-rock alternatiu neozelandesa THE VEILS, nom amb el que, segurament per evitar la síndrome del "fill de" (com son els casos de Sean Lennon o Ziggy Marley), s'aixopluga el compositor i cantant Finn Andrews, qui, no en va, és fill de Barry Andrews, el teclista fundador dels mítics XTC (pronuncieu "Èxtasi"), als que algun dia haurem de dedicar la CdD.
Nux Vomica és un disc més fosc i complex que el seu predecessor, l'aclamat The Runeway Found (2004), el que podem atribuir tant a la veu més dura, que recorda en algun moment al seu paisà Nick Cave, com als arranjaments de corda que li ha proporcionat Jane Scarpantoni, ex-Lounge Lizard. I la caràtula del disc, amb aspecte de mal humor, mal afaitat i fumant una cigarreta, vestit de negre i amb un barret que li dona un look a lo Pete Doherty,  reflecteix perfectament  el seu contingut, una exposició nua, emocional, sovint abrasiva, d'un estat d'angoixa i desig que, tot i ser personal, esdevé universal, dramàtica i brillantment interpretat per aquest magnètic personatge, en la tradició de grans crooners com  l'esmentat Cave, Jeff Buckley, Ian McCulloch (Echo And The Bunnymen), Brett Anderson (Suede), Jarvis Cocker (Pulp) o Conor Orbest (Bright Eyes).
Per a CdD he escollit un dels dos o tres temes més "lleugers" de l'àlbum, una melodia ska enganyosament alegre, amb cors d'acompanyament femenins inclosos però de tràgic contingut, en el que el seu talent compositiu llueix especialment a la sublim tornada:

                              No, this can't go on
                              Your advice for young mothers to be,
                              We'll never find the words darling believe
                              Oh...

Per a qui estigui interessat en completar la discografia de The Veils, els altres dos discos editats son Sun Gangs (2009) i Time Stays, We Go (2013) i, els que vulgueu saber alguna cosa més sobre la Nux vomica, us diré que és una droga obtinguda de les llavors d'un arbre, Strychnos nuxvomica, que conté alcaloides entre els quals, com el seu nom indica, hi ha estricnina, un potent estimulant del sistema nerviós. Entre els seus efectes figuren la millora de la inapetència, la dispèpsia, la hipotensió, l'astènia sexual, la son...però això si, amb risc, per sobredosificació, de hipertensió, bradicàrdia, convulsions i, fins i tot, la mort per asfíxia per contractura diafragmàtica. 
Vigileu amb la Nux vomica a dosis superiors a les homeopàtiques, però gaudiu del nostre artista de les antípodes, així com, si en teniu ocasió, del seu pare i els XTC.

- THE VEILS. Advice For Young Mothers To Be. Nux Vomica (2006).


divendres, 20 de desembre de 2013

Into The Mystic (Van Morrison)

Demà, 21 de desembre, està prevista l'actuació al Gran Teatre del Liceu, de BCN, on ja va fer-ho el 2005, de VAN MORRISON, per presentar el seu darrer disc, Born To Sing: No Plan B (2013)...però jo no hi aniré...amb una vegada ja en vaig tenir prou! 
Va ser al concert que va oferir al Poble Espanyol de Montjuïc l'estiu olímpic del 1992. Una desencisada actuació, sense carisma ni cap intenció d'agradar que, tot sigui dit, va decebre més a la M i a la parella d'amics que ens acompanyaven que, sabedor de com les gasta "The Man", a mi mateix.
Però la decepció que sovint suposen les seves actuacions en directe, sembla que fruit d'un pànic escènic que li impedeix establir contacte visual amb els seus espectadors, no canvia el fet de que aquest nord-irlandès sigui reconegut com un dels artistes més influents de la història de la música popular. 
Els seus dos primers discos, Astral Weeks (1968), protagonista del post número 2 de la CdD (vegeu aquí), i Moondance (1970) estan considerats unànimement en el top-ten de tots els temps, però en té una bona pila més d'excepcionals, sinó com podríem qualificar obres de l'alçada de Tupelo Honey (1971), Saint Dominic's Preview (1972), Veedon Fleece (1974), No Guru, No Method, No Teacher (1986), Avalon Sunset (1989), o els seus doble LP en directe It's Too Late To Non Stop (1974) o A Night In San Francisco (1994)?
I és precisament aquest primer en directe de la seva carrera, gravat en el seu millor moment com a intèrpret, el que he escollit avui. És una mescla d'un grapat de cançons d'artistes la influència dels quals reconeixia, com Ray Charles, Sonny Boy Williamson, Willie Dixon o Sam Cooke, amb altres de pròpies dels seus primers discos, incloent la primerenca etapa amb els Them, com la seminal Gloria, acompanyat per un grup de músic que incloïa vents i cordes, The Caledonia Soul Orchestra, amb el que va trencar barreres entre el soul, el blues, el jazz i el rock i en el que s'aprecien balbuceigs, gemecs, grunyits i expressions diverses que mostren un intèrpret gaudint a l'escenari. 
La CdD, Into The Mystic, és un tema del Moondance que parla, amb un tempo relaxat i tranquil, d'una recerca espiritual, tret característic de l'obra de l'autor, per la qual cosa la considero una de les més representatives, a més a més de boniques, de la seva extensa discografia. Un tema que finalitza amb la estrofa que ve a dir "ja és massa tard per aturar-se" i que acabaria donant nom a l'àlbum en qüestió.
Espero i desitjo, per al gaudi dels assistents, que demà, al Liceu, "El Lleó de Belfast" s'assembli, ni que sigui una mica, al que ara podeu escoltar, faci honor al seu sobrenom i torni a rugir. Al segon vídeo podeu comprovar el que es capaç de fer quan li ve de gust.


- VAN MORRISON. Into The Mystic. I'ts To Late To Stop Now (1974).


divendres, 13 de desembre de 2013

So You Want To Be A Rock'n'Roll Star (The Byrds)

Molta gent considera THE BYRDS com un dels grups més influents de la història de la música popular i els identifica com a pioners del country-rock, sobretot per la aportació, tot i què en un sol disc,  del teclista Gram Parsons, però jo em quedo amb la seva obra anterior, la de la època psicodèlica, amb un so identificable per la personalíssima guitarra Rickenbacker de 12 cordes de Roger McGuinn i les harmonies vocals, inspirades en The Beatles, de Gene Clark (compositor principal) i David Crosby, als que es va afegir una potent secció rítmica formada pel baixista Chris Hillman i el baterista Michael Clarke.
Donats a conèixer amb un tema de Bob Dylan i l'àlbum homònim Mr. Tambourine Man (1965), de seguida van assolir l'estatus d'estrelles, una mena de Beatles americans, però, poc desprès de la edició del següent disc, Turn!, Turn!, Turn! (1966), Clark abandona el grup, oficialment per aversió als avions (un "ocell" amb fòbia a volar!). Amb major implicació compositiva de McGuinn, Hillman i Crosby van publicar Fith Dimension (1966) i Younger Than Yesterday (1967) i, mentre gravaven The Notorious Byrds Brothers (1968), Crosby abandona la formació por anar al "supergrup" Crosby, Stills, & Nash (& Young), essent substituït  per l'esmentat Parsons a Sweetheat Of The Rodeo (1968), obra fonamental del country-rock
El següent daltabaix va ser l'abandonament de Hillman i Parsons per formar The Flying Burrito Brothers, als que aquest últim va tornar a deixar per iniciar el que havia d'haver estat una brillant carrera en solitari, amb el disc en col·laboració amb Emmylou Harris Grievous Angel (1974) al capdavant, si una sobredosi d'heroïna no hagués acabat amb la seva vida amb tan sols 26 anys. Així va ser que McGuinn, responsable del característic so Byrds, va quedar com a únic membre original de la banda, publicant mitja dotzena de discos més, sense obtenir, paradoxalment, l'èxit dels seus antics companys. Jo m'ho explico perquè la seva prodigiosa capacitat pels arranjaments sublims, la interpretació i la producció no s'acompanyava de la mateixa qualitat compositiva, una mena de Brian Jones respecte als Rolling Stones, vaja.
Per a CdD he escollit So You Want To Be A Rock'n'Roll Star, la cançó que obre el seu quart disc, un àlbum que pren el nom d'una frase d'un tema del disc, My Back Pages, una altra versió, com el seminal Mr. Tambourine Man, de Bob Dylan. És una composició de Hillman i McGuinn, cantada per aquest últim, un tema curt, de poc més de 2 minuts, com la resta d'un àlbum de 11 tracks que no arriba a la mitja hora, en el que ironitzen amb el que has de fer per ser una estrella del rock, com aconseguir-te una guitarra elèctrica, anar vestit a la moda, deixar-te créixer el cabell o...vendre l'ànima a una discogràfica!. És un disc amb elements de rock psicodèlic i altres textures musicals, com la incorporació d'instruments de metall, com la trompeta del sud-africà Hugh Masekela, amb un resultat força eclèctic que va suscitar divisió d'opinions tant entre els seus fans com en la crítica. Suposo que no cal que us expliqui a quin costat de la balança em col·loco, oi?
A l'hora d'escoltar la CdD d'avui us proposo que us fixeu bé en la introducció, amb un riff amb la línia de baix de Hillman, intercalada amb els arpegis de la Rick de McGuinn, al que se sumen la trompeta de Masekela (intromissió que, tot sigui dit, penso que no hi feia cap falta) i les harmonies vocals "marca de la casa" i, cap a la meitat del tema, els crits histèrics de les fans, gravats en un concert en directe, tot i què alguna mala llengua diu que els van obtenir d'un concert de The Beatles, teoria que no estic en condicions de confirmar ni refutar.

- THE BYRDS. So You Want To Be A Rock'n'Roll Star. Younger Than Yestarday (1967).


divendres, 29 de novembre de 2013

Karen (The National)

La setmana passada es van deixar caure per aquí, tot i què només amb una única actuació a la "Villa y Corte", amb motiu de la presentació del seu sisè disc, Trouble Will Fid Me (2013), THE NATIONAL, la banda d’indie-rock de Cincinnati (Ohio, USA), actualment resident a Brooklyn (New York), formada pel cantant i lletrista Matt Berninger i dos parelles de germans. Aaron i Bryce Dessner i Scott i Bryan Devendorf.
Donats a conèixer al públic majoritari amb el seu tercer disc, Alligator (2005), han mantingut el nivell i, fins i tot, s'han superat, amb els següents, Boxer (2007) i l'aclamat High Violet (2010), amb un estil marcat per unes notables composicions, excel·lentment interpretades i en el que destaca la veu de baríton de Berninger, perfectament encaixada amb la brillant, tot i què subtil, instrumentació, en la línia de Stuart Staples, dels Tindersticks o de Mark Eitzel, de American Music Club, sense amagar altres influències com Leonard Cohen, Nick Cave o el recentment traspassat Lou Reed
A l'hora de triar la CdD m'he decantat pel disc en el que els vaig descobrir, Alligator, el primer amb la discogràfica Beggars Banquet i del que durant molt temps vaig pensar que era el seu debut. Un àlbum sobri i elegant que guanya a cada escolta per la seva atmosfera evocadora i emotiva, al que contribueix tant la veu sovint estranyament inexpressiva, com a cansada, del cantant com l'eficient cronometratge rítmic aportat pel baterista Bryan Devendorf, columna vertebral de la banda, sense menysprear les ocasionals aportacions amb instruments de corda, teclats i arranjaments del seu amic Padma Newsome, de la banda amiga Clogs
La temàtica de les seves composicions sol tractar sobre personatges quotidians en situacions tristes, melodramàtiques i, sovint, autodestructives, sense arribar a ser embafadores, de les que en és un bon exemple la CdD, Karen, escrita des de la perspectiva d'un home alcohòlic amb reiterats actes de violència física contra els altres als que, fruit del seu volàtil estat d'ànim, atribueix la seva problemàtica.
Per si algun seguidor del blog s'hi vol afegir, la tornada fa així:

           Well, whatever you do, listen, you better wait for me
           No, I wouldn't go out alone into America
           Whatever you do, listen, you better wait for me
           No, I wouldn't go out alone

Com a anècdota, Alligator finalitza amb el tema Mr. November, en al·lusió  al mes de les eleccions, amb el que van donar suport a la candidatura de Barack Obama a la presidència dels Estats Units, tot i què havia estat en part escrit quatre anys abans per a la candidatura de John Kerry.

- THE NATIONAL. Karen. Alligator (2005).


divendres, 22 de novembre de 2013

Expedición al Klama Hama (Illya Kuryaki and The Valderramas)

Fa poc me'n he assabentat que desprès de 10 anys de separació, ILLYA KURYAKI AND THE VALDERRAMAS, s'han tornat a reunir, han publicat nou disc, Chances (2012) i tornen a girar per Amèrica, del Sud i del Nord. A veure si tenim la sort de tornar-los a veure per aquí.
Es tracta d'un duo argentí -als que vaig descobrir casualment una nit que vaig decidir sacrificar unes hores de son per veure "Los Conciertos de Radio 3"- format pels amics de la infantesa Dante Spinetta (fill del cantautor Luís Alberto "El Flaco" Spinetta,) i Emmanuel Horvilleur, que practicant un estil eclèctic, producte de la fusió de rock, soul, funk i hip-hop, amb lletres de temàtica popular i estètica retro inspirada en les pel·lícules de karate, es van convertir en tot un fenomen, no solament al seu país natal, sinó a tot el nou continent, Estats Units inclosos, com a avantguarda del nou rock mestís llatinoamericà.
Els que ja tenim una edat de seguida intuïm d'on ve aquest nom tan pintoresc, mescla de Illya Kuryakin (amb "ene" final), l'espia soviètic que ajudava  Napoleón Solo, El Agente de CIPOL d'una popular sèrie de TV dels anys 60, i del futbolista colombià  Carlos "El Pibe" Valderrama, famós per la seva tècnica esportiva i per la cridanera pelussera rossa però també per la anècdota que va protagonitzar, mentre era jugador del Valladolid, al tocar-li ostentosament els "cataplines" el madridista Michel a la sortida d'un corner, imatge que van recollir clarament les càmeres de TV i que va donar la volta al mon (vegeu aquí). Quina millor manera de representar el que té de blanc/saxó i de negre/llatí la seva música, no?
L'any 2001, desprès de publicar el setè disc, Kuryakistan (2001), en plena crisi sociopolítica a l'Argentina, va morir el seu mànager i amic José Luís Miceli, el que va precipitar la dissolució de la banda, seguint els dos protagonistes sengles carreres individuals en les que van col·laborar mútuament, així com amb altres estrelles com Andrés Calamaro, Calle 13, Julieta Venegas...
El disc més popular de IKV és el tercer, Chaco (1995),  però jo em quedo amb el quart, Versus (1997), gravat entre Los Angeles i New York, en el que predomina el soul i el funk per sobre del rap, amb lletres fosques amb referències al sexe i al lesbianisme, i del que cal destacar el segon track, Jugo, amb el videoclip del qual van obtenir diversos premis i, el meu favorit, el que obre l'àlbum i que podeu escoltar en la versió original i en la de l'esmentat Concert de Radio 3 que tant em va impressionar aquella nit, gairebé entrada la matinada.
Preparats? Som-hi, doncs:

                    No dejes de respirar
                    oculta la selva bajo nuestro umbral
                    ya no quiero más gritar
                   de la superficie quiero despegar.
                   Expedición al Klama Hama
                   hey hermano, hey hermana.
                   No dejes de respirar...

- ILLYA KURYAKI AND THE VALDERRAMAS. Expedición al Klama Hama. Versus (1997).


divendres, 15 de novembre de 2013

I Talk To The Wind (King Crimson)

A començament dels anys 70 va aparèixer un estil musical, anomenat “rock progressiu”, caracteritzat per la fusió de rock amb música clàssica i jazz, amb complexes composicions que anaven més enllà de la estructura del pop, composades i interpretades per virtuosos instrumentistes, sovint amb una sòlida formació acadèmica. El fenomen, genuïnament britànic, va entusiasmar a molts al temps que, per excés de grandiloqüència, feia enfurismar a altres, que van reaccionar a la contra, fins a l'extrem de desencadenar un estil absolutament contraposat que ha esdevingut tanmateix històric, el punk. Avui en dia el “rock simfònic”, com també se'l anomena, és un terme que molta gent utilitza pejorativament, però en el seu moment va contar amb grups paradigmàtics com Genesis i Yes i, en menor grau, Pink FloydJethro Tull, Emerson, Lake & Palmer...i, per sobre de tots, els protagonistes de la CdD d'avui, KING CRIMSON.
Aquesta formació, més que un grup, la podem considerar un projecte, una institució liderada des de l'inici per l'únic membre estable d'un seguit de formacions que arriba fins els quasi 20 membres, el fenomenal guitarrista Robert Fripp, que durant els més de 40 anys d'existència de la banda, tot i que amb llargs intervals d'inactivitat, ha publicat més d'una dotzena de discos amb estils que han evolucionat en el temps, mantenint, això si, un caràcter conceptual i una permanent aposta per la creativitat i la innovació, amb una sonoritat simfònica recreada amb instruments electrònics que la emulaven, com el mític sintetitzador de cordes Mellotron.
A hores d'ara em sembla que hi ha unanimitat en considerar el seu disc de debut, In The Court Of The Crimson King (1969), la obra paradigmàtica i epicentre del gènere, àlbum seminal i alhora definitiu del grup i un dels LP més audaços mai enregistrats. L'alineació inicial, tot i que efímera (va durar poc més d'un any), ha estat molt influent en incomptables bandes posteriors i estava formada, a més a més de Fripp, pel baixista i cantant Greg Lake, posteriorment als esmentats E.L&P, el teclista i multiinstrumentista Ian McDonald, l'infravalorat baterista Michael Giles, un dels més creatius que conec, i el lletrista Peter Sinfield.
El disc consta de cinc temes, quatre dels quals son absolutament genials, i s'inicia amb la memorable 21st Century Shizoid Man, una abrasiva mescla de hard-rock i jazz, entre la qual i la no menys fabulosa Epitaph està seqüenciada la CdD d'avui, I Talk To The Wind, una relaxant composició de MacDonald amb una sublim introducció de flautes (que simbolitzen el vent al que fa referència el títol), que toca ell mateix, així com el Mellotron,  que desemboca en una cadenciosa melodia, guiada amb parsimònia per la veu de Lake i la minimalista bateria de Giles, a la que us recomano que presteu especial atenció.
La portada de l'àlbum la va dissenyar  Barry Godber, informàtic de professió i mort prematurament d'un infart als 24 anys, pocs mesos desprès d'editar-se el disc, amb una impactant imatge de l'home esquizoide que algú ha volgut comparar amb "El crit" d’Edward Munch. Per cert, a la dent incisiva superior esquerra de la que conté el vinil de la meva discoteca hi ha estampat el segell de la botiga en la que el vaig adquirir en el seu dia i que, malauradament, fa molts anys que va tancar, és la de Disc-Club que hi havia al carrer Hermanos Landa (actualment de la Unió), a tocar de la Rambla Nova, de Tarragona, ciutat on vaig estudiar el batxillerat, concretament al col·legi dels "hermanos" de La Salle (vegeu aquí).

- KING CRIMSON. I Talk To The Wind. In The Court Of The Crimson King (1969).

divendres, 8 de novembre de 2013

If You Tolerate This Your Children Will Be Next (Manic Street Preachers)

La recent publicació de Rewind The Film (2013), el darrer disc dels MANIC STREET PREACHERS m'ha recordat la vegada que vaig assistir a un concert seu.
Aquest inicialment quartet del País de Gal·les (UK), format per James Dean Bradfield (guitarra i veu), Sean Moore (baix), Nicky Wire (bateria) i Richey James (lletrista) és caracteritzava durant la primera etapa per un estil proper al punk-rock i el glam, inspirat en grups com Sex Pistols o The Clash, i unes lletres  incendiàries, plenes de contingut polític, amb el que van assolir el zenit amb l'àlbum The Holy Bible (1994).
La desaparició el 1995 de l'excèntric i mentalment fràgil James, donat legalment per mort  al trobar-se uns dies desprès el seu cotxe abandonat a prop del pont Severn, de Bristol, conegut escenari habitual de suïcidis, els va reduir a trio, assumint Bradfield i Moore les tasques de composició musical i Wire les lletres, al temps que feien un gir mainstream, obtenint un reconeixement unànime de crítica i públic en els dos discos següents discos, Everything Must Go (1996), el del hit A design for life, i This Is My Truth Tell Me Yours (1998), amb temes con The Everlasting, You're Stole The Sun From My Heart, Tsunami o la CdD d'avui, autèntics himnes de la classe treballadora i d'un nivell inabastable en tota la seva obra posterior. 
I aquest va ser precisament el gruix del repertori del seu concert a la sala BIKINI, on els vam gaudir en el moment de màxim esplendor, si més no comercial. Una època en la que, sense abandonar el seu discurs intel·lectual i reivindicatiu, van polir el so, amb la guitarra de Bradfield carregada d'efectes i sumptuosos arranjaments orquestrals a l'estil de Phil Spector, arribant a ser promocionats a les radiofórmules i obtenint importants premis musicals amb dos discos consecutius, el mai vist. 
Considero anecdòtic el fet de que en el 2001, a rel de la seva cançó Baby Elián, que narra la història de
Elián González, el nen "balsero" cubà, van ser la primera banda d'un país capitalista que va tocar en viu a Cuba, en concret al teatre Karl Marx, amb la surrealista presència del mateix "Comandante" Fidel Castro.
If You Tolerate This Your Children Will Be Next, amb uns arranjaments efectistes i emotius, és una de les millors composicions dels "Manics" i està dedicada als brigadistes internacionals gal·lesos que van lluitar al costat de la República a la Guerra Civil espanyola. Inspirada en el relat “Homenatge a Catalunya”, de George Orwell (hi ha una estrofa que diu "I've walked Las Ramblas...") tant com en el tema Spanish Bombs, del disc London Calling (1979), de The Clash, pren el nom d'un cartell republicà amb la imatge d'un nen assassinat en un bombardeig dels "nacionals" que avisava que "si toleres això els teus fills seran els pròxims".

En el primer vídeo podeu copsar perfectament el contingut ideològic de la cançó (el conill ve a conte de la estrofa que diu, em sembla que sense necessitat de traducció, "So if I can shoot rabbits then I can shoot fascits"), el segon és una actuació en directe per a la TV.  

- MANIC STREET PREACHERS. If You Tolerate This Your Children Will Be Next. This Is My Truth Tell Me Yours (1998).





divendres, 25 d’octubre de 2013

Pablo Picasso (Modern Lovers)

La meva admiració per Jonathan Richman fou palesa en el seu dia a la CdD "Vampiresa Mujer". Ja ho sabeu, un heroi a contracorrent dels temps, que va evolucionar del garage-rock inicial -amb discos com The Modern Lovers (1976), Jonathan Richman and The Modern Lovers (1976) o Rock'n' Roll With The Modern Lovers (1977)-, al pop -Jonathan Sings! (1983), Rockin' and Romance (1981), Modern Lovers 88 (1989)-, el country -Jonathan Goes Country (1990)-  i, en els darrers anys, abandonats definitivament els MODERN LOVERS, cap a un minimalisme extrem que el porta a actuar en solitari, acompanyat de la seva guitarra acústica o, com a molt, del baterista Tommy Larkins, amb un estil extremadament simple, quasi infantil, tant en les composicions com en la interpretació, amb aquest look tan peculiar d'etern Peter Pan, però conservant sempre, sempre!, la lleialtat dels seus seguidors, entre el que m'honoro contar. Una altra característica d'aquest freaky de Massachusetts és la seva afició a cantar en altres idiomes, entre ells el castellà, el que queda patent en discos com Jonathanm te vas a emocionar! (1994) o en el recopilatori ¿A qué venimos sinó a caer? (2008).
Però en els inicis va ser una altra cosa. Amb una formació en la que contava amb el teclista Jerry Harrison, posteriorment als Talking Heads i el baterista David Robinson, desprès a The Cars, van gravar un àlbum considerat per nosaltres com un dels millors de la història del rock, precursor del posterior fenomen punk i que va traçar el camí que desprès seguirien grups dels dos costats de l'Atlàntic, com Violent Femmes, Galaxie 500, They Might Be Giants, Weezer, The Pixies, Art Brut i tants més.  L'homònim i seminal The Modern Lovers, publicat el 1976, encara que gravat tres anys abans, va contar en part amb la producció de John Cale, dels seus admirats Velvet Underground, i conté temes de so nu, amb riffs de guitarra molt senzills, amb ben bé un parell d'acords bàsics, com Roadrunner , Hospital o la CdD d'avui.
Pablo Picasso és el quart track del disc i versa sobre el carismàtic artista i el seu masclista estil de vida. És una composició que, tot i editar-se amb retràs, ha exercit gran influència tant en generacions posteriors com en els seus coetanis, el que ho prova que hagi estat gravada o interpretada en públic per músics com DavidBowie, Iggy Pop, el mateix John Cale o...ejem! The Sex Pistols.
A continuació podeu escoltar la versió original del tema i una "deconstrucció" en directe del 2009.

https://mail.google.com/mail/u/0/images/cleardot.gif


- MODERN LOVERS. Pablo Picasso. Modern Lovers (1976).

divendres, 18 d’octubre de 2013

Gun Has No Trigger (Dirty Projectors)

Els DIRTY PROJECTORS, liderats pel compositor, cantant, multiinstrumentista, arranjador i productor Dave Longstreth, son una banda  de Brooklyn (New York, USA) difícil de classificar.
En els seus 10 anys d'existència han publicat discos a nom del frontman en solitari, amb The Orchestral Society for the Preservation of the Orchestra, han col·laborat amb artistes tan dispars i singulars con David Byrne o Björk i, amb constants canvis de membres, han editat set àlbums com a grup, molts d'ells de temàtica conceptual sobre altres artistes, com The Getty Direction (2005), sobre Don Henley, de The Eagles o Rise Above (2007), reinterpretant cançons del grup de hard-rock Black Flag.
La constant evolució del seu so, amb estructures poc convencionals,  amb dissonàncies psicodèliques i arranjaments sovint abstrusos, i  amb harmonies vocals de fins a tres veus femenines, de les que destaca la de Amber Coffman, els tenia avocats  al calaix de grups intel·lectuals, si no decididament extravagants, entestats en la recerca del punt on l'avantguarda es fon amb el pop.  Però els dos darrers discos, Bitte Orca (2009) i, sobretot, Swing Lo Magellan (2012), son els més accessibles fins a l'actualitat per el que penso que, de seguir per aquest camí, ben aviat podran accedir a un públic majoritari.
Com a CdD he escollit el tema Gun Has No Trigger, del darrer disc, el nom del qual evoca el del cèlebre navegant portuguès, en el que, amb una marcada base rítmica, la tensa veu de Longstreth domina per sobre d'unes harmonies femenines, la inofensivitat de les quals es trenca amb ocasionals ràfegues torrencials. Una mirada nerviosa i suggeridora a la manera que les coses podien però no han estat. "Vostè té una pistola al cap, però l'arma no té gallet (Gun Has No Trigger)", diu al final. Un altre tema d'aquells que posa, com diria aquell, la "gallina de piel".


- DIRTY PROJECTORS. Gun Has No Trigger. Swing Lo Magellan (2012).


divendres, 11 d’octubre de 2013

Time (Loud Whispers)

Els LOUD WHISPERS van ser una banda de vida efímera però apassionant. Aquest power-trio, format per Marc Vilar (bateria), Luís Aznarez (baix) i Albert Rams, ara a MiNE! (guitarra i veu), practicava un estil en el podem apreciar influències del pop-rock de les tres o quatre dècades anteriors, segurament mamat a la discoteca dels seus pares, però amb un toc personal, intens i experimental, que ells, no sé amb quin grau de seriositat, anomenaven psycho-pop.
Els que vam tenir la sort d'assistir a algun dels seus concerts mai no oblidarem la grata experiència de presenciar la captivadora posada en escena d'unes líriques  composicions amb una vitalitat i un carisma impropis d'uns aleshores adolescents (als que algú, parafrasejant a Bob Marley, va anomenar els Three Little Birds), amb el que, contra tot pronòstic, es van col·locar a la final del concurs Emergenza del 2004. 
En els seus més o menys cinc anys d'existència van gravar tres maquetes en les que van mantenir la mateixa coherència i qualitat compositiva, les dues primeres autoproduïdes, Loud Whispers (2004) i The Start of Aptitude (2006), i la tercera, I Need Time (2007), amb un esforç econòmic considerable, als estudis Ultramarinos de Santi García.
Va ser un disc acollit amb molt bones crítiques a la premsa musical especialitzada (millor cançó rock de l'any per a Rockzone), del que voldria destacar també la caràtula, obra de Javi Aznarez, el germà del Luís, i del que he escollit, com a CdD, el hit més conegut, Time.

- LOUD WHISPERS. Time. I Need Time (2007).

Aquest post està dedicat a l'A.R. amb motiu del seu proper aniversari.

divendres, 4 d’octubre de 2013

The Maker (Daniel Lanois)

DANIEL LANOIS, en solitari o en col·laboració amb Brian Eno, està considerat un dels productors més importants de música pop de les darreres dècades. Entre els seus treballs més destacats figuren els que ha fet per a Bob Dylan (Oh Mercy, 1989), Peter Gabriel (So, 1986), Neville Brothers (Yellow Moon, 1989), Neil Young, Ron Sexsmith, Emmylou Harris, Robbie Robertson...però els que els van portar a la fama van ser alguns dels que van fer per als U2, sobretot The Joshua Tree (1987) i Achtung Baby (1991).
Les seves produccions es caracteritzen per una sensibilitat atmosfèrica sense precedents, un so reverberant, visceralment poderós i intricadament bonic, gravat al seu estudi de New Orleans (Louisiana, USA), sovint amb equips artesanats i mètodes poc ortodoxes, prevalent la honestedat emocional per sobre de la perfecció tècnica. I l'ajuda que presta als seus clients, a més a més de productor, com a compositor i arranjador, integrant-se com un membre més de les bandes, no fa més que incrementar la seva reputació.
Per això, el debut d'aquest canadenc del Québec com a artista en solitari, en funcions de compositor, guitarrista i cantant, era especialment esperat, el que va succeir amb la publicació de Acadie (1989). No és estrany que, amb el seu bagatge, l'àlbum contingués una impressionant barreja d'estils, fusionant el rock psicodèlic i el rhythm and blues amb el cajun, el zydeco i la música ambient (de la qual el seu col·lega Eno és un dels màxims exponents).
Malauradament, ni amb Acadie, ni amb For the Beauty of  Wynona (1993), Shine (2003), Belladonna (2005) ni amb altres discos ha obtingut el reconeixement dels seus projectes productius, tot i no ser més que una prolongació de la seva manera particular d'entendre el so, de la seva habilitat per aconseguir una textura càlida i humana en les seves composicions, prou bones però potser per sota de les expectatives.
En el seu primer disc, vinil que vaig adquirir tant punt es va editar i que conservo "entre cotons",  canta indistintament, fins i tot en una mateixa cançó, en el seus dos idiomes, francès i anglès, i conta amb la col·laboració de molts dels seus clients, com Adam Clayton i Larry Mullen Jr. (base rítmica dels U2), els germans Cyril, Art i Aaron Neville, així com del mateix Brian Eno.  He escollit per a CdD el tema The Maker, poblat de personatges rurals de classe obrera franc-canadenca desplaçats econòmicament a les ciutats i que sospiren per l'estimat camp  (l'Arcàdia del títol), evocant temps perduts, amb un treball vocal eteri, quasi  fantasmal, una mena de New Orleans groove, que m'encanta. Des del Oh, oh deep water inicial fins a la repetida estrofa  Burning in the eyes of the maker...amb la que l'acaba. Els seguidors del blog que no el conegueu ara teniu la oportunitat de fer-ho.

 -DANIEL LANOIS. The Maker. Acadie (1989).


divendres, 27 de setembre de 2013

No Woman, No Cry (Bob Marley & The Wailers)

Tot i què no soc aficionat a les corrides de toros he de manifestar que he estat en diverses ocasions a les dues places de BCM, tant a Las Arenas, actualment reconvertida en centre comercial, com a la Monumental, però sempre per assistir a concerts de rock.
I de tots ells, el que recordo amb més emoció va ser el del 30 de juny de 1980, una xafogosa nit d’estiu, agreujada per l’overbooking que va deixar centenars d’espectadors amb entrada a fora de la plaça, “abarrotá” amb més de 18.000 persones, el que va protagonitzar en un moment d’esplendor màxim i només uns mesos abans de la seva prematura mort, l’11 de maig de 1981, amb 36 anys i víctima d’un melanoma, Bob Marley.
Aquest compositor, cantant i guitarrista (i gran aficionat al futbol) jamaicà, de personalitat magnètica, complexa i contradictòria, està considerat el músic més important del tercer mon (on assumí el paper d’un profeta visionari de proporcions místiques per la seva implicació en les qüestions socials) i un dels més influents de la música popular de tots els temps, tant per la seva vessant musical, amb un estil particular del que n’és el màxim exponent, el Reggae, com per la difusió del moviment Rastafari, una mescla de religió amb profecies bíbliques (moltes d’elles provinents de la església copta etíop) amb filosofia naturista (de la que destaca la defensa del consum de marihuana) i nacionalisme negre (amb l’emperador Haile Selassie, el Ras Tafari, com a messies).
Amb uns quants singles en els que van contar amb la col·laboració del productor local Lee “Scratch” Perry, i amb els que, amb el nom de The Wailing Wailers i, posteriorment, The Wailers, van assolir un gran prestigi a la seva illa natal, el directiu londinenc d’Island Records Chris Blackwell els va convèncer per polir (o “desvirgar” en boca d’altres) aquell ritme inicialment exòtic i assilvestrat, emparentat amb l’ska i el rocksteady, amb l’afegit de funk progressiu, dub i rock, amb més protagonisme de les pedal steel guitars i uns omnipresents teclats, limitant la secció rítmica dels germans Barrett i accelerant el “tempo” per assolir unes propietats hipnòtiques i seductores inexistents originalment.
Després de grans èxits amb discos com Catch A Fire (1973) o Burnin’ (1973), els altres dos líders del grup, Peter Tosh i Bunny Livingston, van abandonar la banda que, ara amb Marley com a protagonista exclusiu i amb el nom definitiu de BOB MARLEY & THE WAILERS, va radicalitzar el discurs espiritual sense empitjorar en el musical, que es va veure sublimat amb l’aportació de la guitarra de Al Anderson i de les I-Threes, el trio vocal format per la seva esposa Rita, Judy Mowatt i la posteriorment estrella en solitari Marcia Griffiths. Amb aquesta formació va assolir una fama que ha perdurat en el temps amb àlbums com Natty Dread (1974), Rastaman Vibration (1976), Exodus (1977), Kaya (1978) i Uprising (1980), als que s’han d’afegir algunes mítiques gravacions en directe com Live! (1975) o Babylon by Bus (1978).
La llista de cançons magnifiques, candidates a CdD, seria interminable, amb exemples com I Shot the Sheriff (popularitzada per Eric Clapton), Jamming, Waiting In Vain, Three Little Birds, One Love, Get Up Stand Up, Is This Love...però comprendreu que és inevitable no obviar la seva composició més emblemàtica, No Woman, No Cry, un tema inclòs al Natty Dread que va assolir, però, més popularitat en la versió en directe del concert celebrat al Lyceum Ballroom Theatre de Londres els dies 18 i 19 de juliol de 1975, immortalitzat en l’esmentat disc Live!
Es tracta d’una gravació memorable pel treball dels enginyers i tècnics de so, que van saber capturar la interacció entre els músics i el públic, aleshores ja majoritàriament blanc, com poques vegades s’ha aconseguit, però de la que no em consta que existeixi versió en vídeo.
La cançó, malgrat que és una composició de Marley, està acreditada al seu amic Vincent Ford per tal de que pogués obtenir els beneficis dels royalties que li van garantir la supervivència del menjador benèfic  (Soup Kitchen) de  Trenchtown, el que en el seu dia havia acollit al mateix músic, i tracta sobre els records d’infantesa en aquest ghetto de Kingston (Jamaica), tot i què alguns ho interpreten com una mena de disculpa per les continues infidelitats a les que sotmetia a la seva esposa Rita.


            -  BOB MARLEY & THE WAILERS. No Woman, No Cry. Live! (1975).







divendres, 20 de setembre de 2013

Thank You Friends (Big Star)

Alex Chilton és el paradigma de l’artista de culte. Desprès d’assolir precoçment, amb només 17 anys, l’èxit amb The Box Tops, practicant una mena de soul blanc que es coneix com a Blue Eyed Soul, dels que destaca el tema The Letter (1967), va abandonar la formació per unir-se a Chris Bell en un projecte que va passar a anomenar-se, sense cap mena de presumptuositat, ja que es van inspirar en el nom d’una cadena de supermercats, BIG STAR.
En un moment totalment inadequat en el que el mon del rock tirava cap a una altra banda, van girar la vista cap al pop dels dos costats de l’Atlàntic dels 60, amb The Beatles i The Kinks a una banda i The Beach Boys i The Byrds a l’altra, per oferir un producte aleshores anacrònic però mitificat amb el pas del temps fins a ser considerats els pares del power pop i reivindicats per gent com REM, The Posies, Teenage Fanclub, Jeff Buckley i tots aquells que estimen les cançons dolces i tristes.
Desprès d’un fabulós primer disc ple de màgiques harmonies pop, #1 Record (1972) que la discogràfica Stax, del seu Memphis (Tennessee, USA) natal, especialitzada en la música soul, va promocionar fatal, Bell (que va morir el 1978, amb 27 anys, en un accident de trànsit) va abandonar el grup, que, ara liderat indiscutiblement per Chilton, va gravar el no inferior Radio City (1974), rebut amb la mateixa indiferència.
Això va sumir el nostre protagonista, de caràcter ja de per se inestable, en l’alcoholisme, el que no va impedir la gravació de la que va ser la seva obra pòstuma i que va tenir una història ben particular. Finalitzada el 1975, va romandre las calaixos de diverses discogràfiques fins a ser editada tres o quatres anys desprès per diverses d’elles, algunes de ben nefastes, amb diferents seqüenciacions de les cançons, sent la més digna la del format CD de Rykodisc de 1992.  La imatge que il·lustra el post d’avui no és la caràtula més coneguda sinó la que tinc a la meva discoteca, editada per Line Records el 1987.
El que va ser el seu cant de cigne, gravat en condicions tan imprevisibles com el Pet Sounds de The Beach Boys o el Berlin de Lou Reed, és un disc inhòspit, ombrívol i depressiu, sembla que a la banda, o del que quedava de ella, li importava ben poc el seu futur. De fet el disc ni tan sols te un títol reconegut oficialment, hi ha que l’anomena Third i altres Sister Lovers, nom suggerit mig en broma per Chilton i el bateria Jody Stephens, els dos únics de la formació inicial, amb motiu de sortir ambdós amb una parella de germanes.
El productor Jim Dickinson va tenir un excessiu protagonisme en el resultat del disc, fins el punt que Chilton no s’hi va arribar a identificar mai. Entre això i el seu caràcter voluble va escollir el pitjor dels camins, alternant obres en solitari ben allunyades de l’esperit Big Star amb la col·laboració amb diversos grups amb la ocasional producció d’artistes més o menys interessants, dels que destacaria a The Cramps o, fins i tot, els madrilenys Vancouvers, fins a la seva mort prematura el 2010, per una cardiopatia, als 59 anys.
El tema escollit per a CdD, Tank You Friends, és un dels més alegres del disc, una melodia enganxosa i ascendent i una lletra enginyosament mordaç amb la que, amb aparent seriositat, reconeix a aquells que l’han ajudat (Gràcies amics, no seria aquí si no fos per vosaltres...) per passar a continuació a retorçar el ganivet suggerint que millor hauria estat sense tants amics paràsits i amb una impressionat tornada, a la que us podeu afegir, que fa:
                   
                    Thank you, friends
                   Wouldn’t be here if it wasn’t for you...

-          BIG STAR. Thank You Friends. Third/Sister Lovers (1978).