divendres, 20 de desembre de 2013

Into The Mystic (Van Morrison)

Demà, 21 de desembre, està prevista l'actuació al Gran Teatre del Liceu, de BCN, on ja va fer-ho el 2005, de VAN MORRISON, per presentar el seu darrer disc, Born To Sing: No Plan B (2013)...però jo no hi aniré...amb una vegada ja en vaig tenir prou! 
Va ser al concert que va oferir al Poble Espanyol de Montjuïc l'estiu olímpic del 1992. Una desencisada actuació, sense carisma ni cap intenció d'agradar que, tot sigui dit, va decebre més a la M i a la parella d'amics que ens acompanyaven que, sabedor de com les gasta "The Man", a mi mateix.
Però la decepció que sovint suposen les seves actuacions en directe, sembla que fruit d'un pànic escènic que li impedeix establir contacte visual amb els seus espectadors, no canvia el fet de que aquest nord-irlandès sigui reconegut com un dels artistes més influents de la història de la música popular. 
Els seus dos primers discos, Astral Weeks (1968), protagonista del post número 2 de la CdD (vegeu aquí), i Moondance (1970) estan considerats unànimement en el top-ten de tots els temps, però en té una bona pila més d'excepcionals, sinó com podríem qualificar obres de l'alçada de Tupelo Honey (1971), Saint Dominic's Preview (1972), Veedon Fleece (1974), No Guru, No Method, No Teacher (1986), Avalon Sunset (1989), o els seus doble LP en directe It's Too Late To Non Stop (1974) o A Night In San Francisco (1994)?
I és precisament aquest primer en directe de la seva carrera, gravat en el seu millor moment com a intèrpret, el que he escollit avui. És una mescla d'un grapat de cançons d'artistes la influència dels quals reconeixia, com Ray Charles, Sonny Boy Williamson, Willie Dixon o Sam Cooke, amb altres de pròpies dels seus primers discos, incloent la primerenca etapa amb els Them, com la seminal Gloria, acompanyat per un grup de músic que incloïa vents i cordes, The Caledonia Soul Orchestra, amb el que va trencar barreres entre el soul, el blues, el jazz i el rock i en el que s'aprecien balbuceigs, gemecs, grunyits i expressions diverses que mostren un intèrpret gaudint a l'escenari. 
La CdD, Into The Mystic, és un tema del Moondance que parla, amb un tempo relaxat i tranquil, d'una recerca espiritual, tret característic de l'obra de l'autor, per la qual cosa la considero una de les més representatives, a més a més de boniques, de la seva extensa discografia. Un tema que finalitza amb la estrofa que ve a dir "ja és massa tard per aturar-se" i que acabaria donant nom a l'àlbum en qüestió.
Espero i desitjo, per al gaudi dels assistents, que demà, al Liceu, "El Lleó de Belfast" s'assembli, ni que sigui una mica, al que ara podeu escoltar, faci honor al seu sobrenom i torni a rugir. Al segon vídeo podeu comprovar el que es capaç de fer quan li ve de gust.


- VAN MORRISON. Into The Mystic. I'ts To Late To Stop Now (1974).


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada