divendres, 13 de desembre de 2013

So You Want To Be A Rock'n'Roll Star (The Byrds)

Molta gent considera THE BYRDS com un dels grups més influents de la història de la música popular i els identifica com a pioners del country-rock, sobretot per la aportació, tot i què en un sol disc,  del teclista Gram Parsons, però jo em quedo amb la seva obra anterior, la de la època psicodèlica, amb un so identificable per la personalíssima guitarra Rickenbacker de 12 cordes de Roger McGuinn i les harmonies vocals, inspirades en The Beatles, de Gene Clark (compositor principal) i David Crosby, als que es va afegir una potent secció rítmica formada pel baixista Chris Hillman i el baterista Michael Clarke.
Donats a conèixer amb un tema de Bob Dylan i l'àlbum homònim Mr. Tambourine Man (1965), de seguida van assolir l'estatus d'estrelles, una mena de Beatles americans, però, poc desprès de la edició del següent disc, Turn!, Turn!, Turn! (1966), Clark abandona el grup, oficialment per aversió als avions (un "ocell" amb fòbia a volar!). Amb major implicació compositiva de McGuinn, Hillman i Crosby van publicar Fith Dimension (1966) i Younger Than Yesterday (1967) i, mentre gravaven The Notorious Byrds Brothers (1968), Crosby abandona la formació por anar al "supergrup" Crosby, Stills, & Nash (& Young), essent substituït  per l'esmentat Parsons a Sweetheat Of The Rodeo (1968), obra fonamental del country-rock
El següent daltabaix va ser l'abandonament de Hillman i Parsons per formar The Flying Burrito Brothers, als que aquest últim va tornar a deixar per iniciar el que havia d'haver estat una brillant carrera en solitari, amb el disc en col·laboració amb Emmylou Harris Grievous Angel (1974) al capdavant, si una sobredosi d'heroïna no hagués acabat amb la seva vida amb tan sols 26 anys. Així va ser que McGuinn, responsable del característic so Byrds, va quedar com a únic membre original de la banda, publicant mitja dotzena de discos més, sense obtenir, paradoxalment, l'èxit dels seus antics companys. Jo m'ho explico perquè la seva prodigiosa capacitat pels arranjaments sublims, la interpretació i la producció no s'acompanyava de la mateixa qualitat compositiva, una mena de Brian Jones respecte als Rolling Stones, vaja.
Per a CdD he escollit So You Want To Be A Rock'n'Roll Star, la cançó que obre el seu quart disc, un àlbum que pren el nom d'una frase d'un tema del disc, My Back Pages, una altra versió, com el seminal Mr. Tambourine Man, de Bob Dylan. És una composició de Hillman i McGuinn, cantada per aquest últim, un tema curt, de poc més de 2 minuts, com la resta d'un àlbum de 11 tracks que no arriba a la mitja hora, en el que ironitzen amb el que has de fer per ser una estrella del rock, com aconseguir-te una guitarra elèctrica, anar vestit a la moda, deixar-te créixer el cabell o...vendre l'ànima a una discogràfica!. És un disc amb elements de rock psicodèlic i altres textures musicals, com la incorporació d'instruments de metall, com la trompeta del sud-africà Hugh Masekela, amb un resultat força eclèctic que va suscitar divisió d'opinions tant entre els seus fans com en la crítica. Suposo que no cal que us expliqui a quin costat de la balança em col·loco, oi?
A l'hora d'escoltar la CdD d'avui us proposo que us fixeu bé en la introducció, amb un riff amb la línia de baix de Hillman, intercalada amb els arpegis de la Rick de McGuinn, al que se sumen la trompeta de Masekela (intromissió que, tot sigui dit, penso que no hi feia cap falta) i les harmonies vocals "marca de la casa" i, cap a la meitat del tema, els crits histèrics de les fans, gravats en un concert en directe, tot i què alguna mala llengua diu que els van obtenir d'un concert de The Beatles, teoria que no estic en condicions de confirmar ni refutar.

- THE BYRDS. So You Want To Be A Rock'n'Roll Star. Younger Than Yestarday (1967).


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada