divendres, 27 de setembre de 2013

No Woman, No Cry (Bob Marley & The Wailers)

Tot i què no soc aficionat a les corrides de toros he de manifestar que he estat en diverses ocasions a les dues places de BCM, tant a Las Arenas, actualment reconvertida en centre comercial, com a la Monumental, però sempre per assistir a concerts de rock.
I de tots ells, el que recordo amb més emoció va ser el del 30 de juny de 1980, una xafogosa nit d’estiu, agreujada per l’overbooking que va deixar centenars d’espectadors amb entrada a fora de la plaça, “abarrotá” amb més de 18.000 persones, el que va protagonitzar en un moment d’esplendor màxim i només uns mesos abans de la seva prematura mort, l’11 de maig de 1981, amb 36 anys i víctima d’un melanoma, Bob Marley.
Aquest compositor, cantant i guitarrista (i gran aficionat al futbol) jamaicà, de personalitat magnètica, complexa i contradictòria, està considerat el músic més important del tercer mon (on assumí el paper d’un profeta visionari de proporcions místiques per la seva implicació en les qüestions socials) i un dels més influents de la música popular de tots els temps, tant per la seva vessant musical, amb un estil particular del que n’és el màxim exponent, el Reggae, com per la difusió del moviment Rastafari, una mescla de religió amb profecies bíbliques (moltes d’elles provinents de la església copta etíop) amb filosofia naturista (de la que destaca la defensa del consum de marihuana) i nacionalisme negre (amb l’emperador Haile Selassie, el Ras Tafari, com a messies).
Amb uns quants singles en els que van contar amb la col·laboració del productor local Lee “Scratch” Perry, i amb els que, amb el nom de The Wailing Wailers i, posteriorment, The Wailers, van assolir un gran prestigi a la seva illa natal, el directiu londinenc d’Island Records Chris Blackwell els va convèncer per polir (o “desvirgar” en boca d’altres) aquell ritme inicialment exòtic i assilvestrat, emparentat amb l’ska i el rocksteady, amb l’afegit de funk progressiu, dub i rock, amb més protagonisme de les pedal steel guitars i uns omnipresents teclats, limitant la secció rítmica dels germans Barrett i accelerant el “tempo” per assolir unes propietats hipnòtiques i seductores inexistents originalment.
Després de grans èxits amb discos com Catch A Fire (1973) o Burnin’ (1973), els altres dos líders del grup, Peter Tosh i Bunny Livingston, van abandonar la banda que, ara amb Marley com a protagonista exclusiu i amb el nom definitiu de BOB MARLEY & THE WAILERS, va radicalitzar el discurs espiritual sense empitjorar en el musical, que es va veure sublimat amb l’aportació de la guitarra de Al Anderson i de les I-Threes, el trio vocal format per la seva esposa Rita, Judy Mowatt i la posteriorment estrella en solitari Marcia Griffiths. Amb aquesta formació va assolir una fama que ha perdurat en el temps amb àlbums com Natty Dread (1974), Rastaman Vibration (1976), Exodus (1977), Kaya (1978) i Uprising (1980), als que s’han d’afegir algunes mítiques gravacions en directe com Live! (1975) o Babylon by Bus (1978).
La llista de cançons magnifiques, candidates a CdD, seria interminable, amb exemples com I Shot the Sheriff (popularitzada per Eric Clapton), Jamming, Waiting In Vain, Three Little Birds, One Love, Get Up Stand Up, Is This Love...però comprendreu que és inevitable no obviar la seva composició més emblemàtica, No Woman, No Cry, un tema inclòs al Natty Dread que va assolir, però, més popularitat en la versió en directe del concert celebrat al Lyceum Ballroom Theatre de Londres els dies 18 i 19 de juliol de 1975, immortalitzat en l’esmentat disc Live!
Es tracta d’una gravació memorable pel treball dels enginyers i tècnics de so, que van saber capturar la interacció entre els músics i el públic, aleshores ja majoritàriament blanc, com poques vegades s’ha aconseguit, però de la que no em consta que existeixi versió en vídeo.
La cançó, malgrat que és una composició de Marley, està acreditada al seu amic Vincent Ford per tal de que pogués obtenir els beneficis dels royalties que li van garantir la supervivència del menjador benèfic  (Soup Kitchen) de  Trenchtown, el que en el seu dia havia acollit al mateix músic, i tracta sobre els records d’infantesa en aquest ghetto de Kingston (Jamaica), tot i què alguns ho interpreten com una mena de disculpa per les continues infidelitats a les que sotmetia a la seva esposa Rita.


            -  BOB MARLEY & THE WAILERS. No Woman, No Cry. Live! (1975).







Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada