divendres, 15 de novembre de 2013

I Talk To The Wind (King Crimson)

A començament dels anys 70 va aparèixer un estil musical, anomenat “rock progressiu”, caracteritzat per la fusió de rock amb música clàssica i jazz, amb complexes composicions que anaven més enllà de la estructura del pop, composades i interpretades per virtuosos instrumentistes, sovint amb una sòlida formació acadèmica. El fenomen, genuïnament britànic, va entusiasmar a molts al temps que, per excés de grandiloqüència, feia enfurismar a altres, que van reaccionar a la contra, fins a l'extrem de desencadenar un estil absolutament contraposat que ha esdevingut tanmateix històric, el punk. Avui en dia el “rock simfònic”, com també se'l anomena, és un terme que molta gent utilitza pejorativament, però en el seu moment va contar amb grups paradigmàtics com Genesis i Yes i, en menor grau, Pink FloydJethro Tull, Emerson, Lake & Palmer...i, per sobre de tots, els protagonistes de la CdD d'avui, KING CRIMSON.
Aquesta formació, més que un grup, la podem considerar un projecte, una institució liderada des de l'inici per l'únic membre estable d'un seguit de formacions que arriba fins els quasi 20 membres, el fenomenal guitarrista Robert Fripp, que durant els més de 40 anys d'existència de la banda, tot i que amb llargs intervals d'inactivitat, ha publicat més d'una dotzena de discos amb estils que han evolucionat en el temps, mantenint, això si, un caràcter conceptual i una permanent aposta per la creativitat i la innovació, amb una sonoritat simfònica recreada amb instruments electrònics que la emulaven, com el mític sintetitzador de cordes Mellotron.
A hores d'ara em sembla que hi ha unanimitat en considerar el seu disc de debut, In The Court Of The Crimson King (1969), la obra paradigmàtica i epicentre del gènere, àlbum seminal i alhora definitiu del grup i un dels LP més audaços mai enregistrats. L'alineació inicial, tot i que efímera (va durar poc més d'un any), ha estat molt influent en incomptables bandes posteriors i estava formada, a més a més de Fripp, pel baixista i cantant Greg Lake, posteriorment als esmentats E.L&P, el teclista i multiinstrumentista Ian McDonald, l'infravalorat baterista Michael Giles, un dels més creatius que conec, i el lletrista Peter Sinfield.
El disc consta de cinc temes, quatre dels quals son absolutament genials, i s'inicia amb la memorable 21st Century Shizoid Man, una abrasiva mescla de hard-rock i jazz, entre la qual i la no menys fabulosa Epitaph està seqüenciada la CdD d'avui, I Talk To The Wind, una relaxant composició de MacDonald amb una sublim introducció de flautes (que simbolitzen el vent al que fa referència el títol), que toca ell mateix, així com el Mellotron,  que desemboca en una cadenciosa melodia, guiada amb parsimònia per la veu de Lake i la minimalista bateria de Giles, a la que us recomano que presteu especial atenció.
La portada de l'àlbum la va dissenyar  Barry Godber, informàtic de professió i mort prematurament d'un infart als 24 anys, pocs mesos desprès d'editar-se el disc, amb una impactant imatge de l'home esquizoide que algú ha volgut comparar amb "El crit" d’Edward Munch. Per cert, a la dent incisiva superior esquerra de la que conté el vinil de la meva discoteca hi ha estampat el segell de la botiga en la que el vaig adquirir en el seu dia i que, malauradament, fa molts anys que va tancar, és la de Disc-Club que hi havia al carrer Hermanos Landa (actualment de la Unió), a tocar de la Rambla Nova, de Tarragona, ciutat on vaig estudiar el batxillerat, concretament al col·legi dels "hermanos" de La Salle (vegeu aquí).

- KING CRIMSON. I Talk To The Wind. In The Court Of The Crimson King (1969).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada