divendres, 25 de maig de 2012

Somebody To Love (Jefferson Airplane)

Efectiiiivament, seguidors del blog, la CdD es Somebody To Love, el tema més popular dels JEFFERSON AIRPLANE, resposta ben senzilla si tenim en conte que el rabí estava recitant el nom dels integrants del grup, per cert una bona sortida dels germans Cohen, aquest vellet tan "enrrollat".
Aquesta banda de San Francisco (Califòrnia) es considera pionera del rock psicodèlic, o "lisèrgic", es a dir, influenciat pel consum de LSD, molt popular als anys 60, sobretot entre la comunitat hippi de la que van ser autèntics líders, amb els seus crítics postulats ideològics. La cantant i ex-model Grace Slick, educada musicalment en la tradició folk i que es va incorporar en el segon disc, el de la CdD d'avui,  va resulta fonamental en l'èxit comercial del grup, aportant, a més a més de la seva poderosa veu, una presència escènica impactant.
Malauradament els interessos dels integrants del grup anaven per camins diferents, el que va comportar, inicialment la formació de projectes paral·lels a la banda mare, com els Hot Tuna, posteriorment, la reestructuració del grup amb el nom de Jefferson Starship i, després, per problemes legals derivats de la ruptura sentimental de la parella Slick-Kantner, com a Starship, però ja no va ser el mateix.
El seu disc més important va ser Surrealistic Pillow (1967), un dels més representatius del conegut com a "Summer of love", el mateix any que The Beatles van publicar el Sgt. Pepper's..., Love el Forever Changes o The Doors la seva primera i homònima obra. L'àlbum conté perles com White Rabbit, Today o la CdD d'avui, una composició de la cantant, però feta quant militava a l'anterior banda, The Great Society, en el que les veus de Slick, Balin i Kantner es veuen envoltades d'arranjaments folk-rock de l'escola de The Byrds o The Buffalo Springfield i amb la participació musical...i alguna cosa més, del seu paisà Jerry García, dels Grateful Dead, qui va suggerir el títol del disc al mencionar que sonava com un coixí surrealista i que figura als crèdits com a "assessor espiritual".

- JEFFERSON AIRPLANE. Somebody To Love. Surrealistic Pilow (1967).




Vídeos afegits posteriorment.

<br /> **********************************

La CdD d'avui us proposa una endevinalla, la resposta a la qual es publicarà la setmana que ve, a la propera entrada del blog:

Aquell diumenge a la tarda la M i jo anàrem al cine a veure la darrera pel·lícula dels germans Cohen, Un tipo serio (2009), que tracta sobre una família jueva de classe mitjana, americana, en els anys 70.
En un moment del film el fill adolescent, Danny, està a classe escoltant música d'amagat amb un reproductor de cassette portàtil, petit per a la època però enorme comparat amb el mític Walkman de SONY del que tant vaig gaudir jo o dels moderns MP3, MP4 etc. Encara que el noi l'escolta amb auriculars, els espectadors podem percebre la cançó en off. El cas es que el professor el descobreix i li requisa l'aparell.
Unes quantes seqüències després l'alumne es cridat al despatx del director de l'escola, hebraica per a més senyes, que el fa seure a la cadira i, sense immutar-se, li solta: Grace Slick...Marty Balin...Paul Kantner...
En aquell moment no em puc reprimir i, segurament amb un tó de veu més elevat del raonable, donades les circunstàncies, solto: Jorma Kaukonen!...tot just abans de rebre un cop de colze de la M, com dient: calla!, que dius ara?
I, a continuació, diu el vell rabí: Jorma Kaukonen.
Bé, ja en teniu prou per endevinar quina cançó estava escoltant en Danny a la pel·lícula.
Podeu deixar les respostes als comentaris del blog o bé al meu facebook. Entre els encertants sortejaré la possibilitat d'escollir la cançó que vulgueu per a una propera CdD.

1 comentari:

  1. Comunico al Jaume R., seguidor del blog, que pot escollir una cançó per a una propera CdD.

    ResponElimina