divendres, 1 de juny de 2012

Earth's Daughter (Màquina!)


L'encertant de la endevinalla de la CdD anterior ha sol·licitat un tema de rock català d'una determinada època, la del començament dels anys 70, deixant al meu criteri el que volgués, i no he trigat ni un segon a decidir-ho.
El cas es que es tracta dels anys en els que jo estudiava intern en un col·legi religiós (vegeu aquí), la (relativament) rígida normativa del qual es veia alterada els diumenges al matí, quan la sala d'estudi, gràcies a la benevolència del "hermano prefecto", es convertia en sala de música. I es allí, seguidors del blog, on va començar aquesta afició meva, que encara perdura.
I va succeir un dia que el tocadiscos estava monopolitzat per uns alumnes més grans que no paraven de posar, una i un altra vegada, el doble LP del Grup de Folk (del que van sortir   gent com Pau Riba, Jaume Sisa, Oriol Tramvia, Mª del Mar Bonet u Ovidi Montllor etc.), mentre nosaltres frisàvem per escoltar els nostres EP (singles) de The Beatles, Jimi Hendrix o The Doors...però vet aquí que vàrem trobar una escletxa per on col·locar el disc dels protagonistes d'avui: i es que resultava que dos membres del Grup de Folk, integrants tanmateix de la banda d'acompanyament de Sisa, havien abandonat el col·lectiu per formar un altre projecte, no cal dir que, per a nosaltres, molt més interessant.
Un era Jordi Batiste, baixista i cantant, autor de les lletres, així com de les caràtules dels discos, la escenografia dels concerts etc, en fi, un autèntic artista. L'altre, Enric Herrera, tocava el piano i l'òrgan Hammond tan característic del moment, i era el compositor principal i arreglista del grup. I el cas fou que aquestes dues personalitats tan dispars i aparentment incompatibles per espectacular i comercial l'un i tècnic rigorós amb tendència a la experimentació l'altre, van confluir en un estil màgic  i únic que els distingiria d'altres propostes de la època, com els Om que van gravar el mític Dioptria (1970) de Pau Riba, Música Dispersa, Fusioon o la Orquestra Mirasol de Xavier Batllés i Victor Ammann, en un moment en que només un altre grup underground de la península destacava per la seva originalitat, els sevillans Smash.
Estem parlant dels MÀQUINA! (així, amb el signe d'exclamació que 40 anys després recuperarien els MiNE!), en actiu des del 1968 al 1972 en que, després de múltiples canvis en la formació, sigui per la incorporació d’algun membre al servei militar obligatori o per desavinences entre ells, van evolucionar des del rock psicodèlic que em va captivar, amb el sumatori de pop, soul, funk i blues, fins a una mena de jazz-rock que sembla que no em va avorrir només a mi sinó a la majoria dels seus fans inicials. En aquest temps van gravar uns quants EP i dos LP, Why? (1970), un àlbum amb quatre temes, dels que destacava el tema homònim, de 25 minuts de durada i amb una portada amb un croissant i un rellotge de butxaca  que va entusiasmar el mateix Salvador Dalí i el doble LP En Directo (1972),  gravat al Casino L'Aliança, del Poble Nou.
 I després va venir la disbauxa, Jordi Batiste va formar amb Josep Mª (Ia) Clúa el duo Ia & Batiste i va continuar en solitari amb el nom de Rocky Muntanyola, Josep Mª Vilaseca (Tapi) va formar Tapiman i Enric Herrera, amb alguns exmembres de Màquina! com el posteriorment afamat baixista Carles Benavent, va liderar Música Urbana, una posterior escissió de la qual, a l'aixopluc de la seminal productora Zeleste, la del carrer Argenteria (abans Platería), va fundar la Orquestra Plateria, un dels vaixells insígnia de l'anomenat Rock Laietà. Des de fa uns anys Jordi Batiste col·labora amb Gerard Quinatana, ex-Sopa de Cabra, en el projecte Els miralls trencats, una recuparació actualitzada de la obra de Bob Dylan.
Com us podeu imaginar, la CdD es el tema pel que ens barallavem a la sala d'estudi/música dels "hermanos", el segon EP del grup, el màxim exponent del rock progressiu de per aquí, amb uns aires que em recorden a King Crimson però, sobretot (serà pel Hammond de Herrera?) a Brian Auger i en el que destaquen tanmateix les qualitats vocals de Batiste...o es en David Bowie qui canta?

- MÀQUINA!. Earth's Daughter (1969).


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada