divendres, 29 de juny de 2012

Gloria (Patti Smith)

En el meu particular ranking d'estrelles femenines d'aquest mon del rock dominat majoritàriament per mascles, PATTI SMITH figura en els primers llocs, tot just al darrera de Janis Joplin i precedint a Chrissie Hynde, de The Pretenders, encara que aviat, tal com està fent Leo Messi en el futbol, totes elles quedaran superades per una coneguda de la CdD, P.J. Harvey.
La nostra protagonista d'avui, que desprès de set anys acaba de publicar nou disc, Banga (2012), està considerada com la precursora del punk novaiorquès, escena que va compartir amb artistes com The Ramones, Talking Heads, Blondie o Television (res a veure amb l'escopinada britànica a l'estil Sex Pistols -als que em nego a escriure amb negreta-si us plau) i a la que va aportar una vessant feminista, política, compromesa amb la causa progressista i intel·lectual, ja que es tracta d'una artista multidisciplinària, aficionada al teatre i a la pintura, que ella mateixa practica, la fotografia i la poesia, sobretot la francesa del segle XIX, amb Rimbaud al capdavant.
Als 29 anys, al front de l'impressionant Patti Smith Group, amb músics com el guitarrista Lenny Kaye i el pianista Richard Sohl, amb una imatge estranya i andrògina que despertava passions, va obrir un camí fins aleshores inexistent per a les dones en el mon de la música underground i ha estat reconeguda com a font d'inspiració per afamats artistes com Michael Stipe, de REM, amic personal de ella, Sonic Youth, The Smiths, U2 o la mateixa P.J. Harvey.
Després d'uns quants èxits es va retirar del mon de la música per cuidar dels dos fills fruit del seu matrimoni amb Fred "Sonic" Smith, guitarrista dels MC5, i va retornar al morir aquest el 1994.
El seu disc amb més èxit comercial es el tercer, Easter (1978), el que conté el tema, coescrit amb Bruce Springsteen, Because The Night, però estareu d'acord amb mi en que el més transcendent es el primer, Horses (1975), produït per John Cale, el de la portada amb la seva austera fotografia, realitzada amb llum natural i sense retocs (no va permetre esborrar el borrissol del llavi!) pel seu amic Robert Mapplethorpe, també mort el 1989, considerat un dels millors àlbums de la història de la música. El disc conté poesia i rock and roll, t'acaricia i desprès t'escup, es brut, es punk, però també es reggae i, fins i tot, jazz.
La CdD d'avui, la cançó que obre l'àlbum, es un tema composat per Van Morrison a la època en que formava part del grup Them, a la que la cantant va afegir, motiu pel que figura com a coautora de la primera part (In Excelsis Deo), la mítica estrofa inicial: "Jesus died for somebody's sins but non mine" (Jesús va morir pels pecats d'algú, però no pels meus) amb el que passa factura a la rígida educació religiosa que va rebre de la seva mare, testimoni de Jehovà, i acaba amb el conegut delletreig del títol, cosa que he intentat imitar jo en moltes ocasions, sense aconseguir, ni de lluny, fer-ho a la velocitat que ho fan ni Patti Smith ni The Man.
Jo ho veureu, intenteu-ho:
                                   Gi...al...o...ar...ai...ei...G·L·O·R·I·A...
                                   Gi...al...o...ar...ai...ei...G·L·O·R·I·A...

- PATTI SMITH. Gloria. Horses (1975).


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada