Per una d'aquelles casualitats de la vida, la mateixa setmana que vaig tenir coneixement de la existència dels MANEL havia quedat per dinar a casa d'un amic, metge, escriptor aficionat i responsable en part de que jo em llancés a l'aventura d'aquest blog.
Durant el dinar el meu amic va comentar que tenia vincles familiars amb Roger Padilla, el polifacètic (cineasta, dibuixant...) guitarrista del grup, al temps que s'autoproclamava fan numero 1 de la banda.
I vés, quina casualitat, aquella mateixa tarda els Manel presentaven a l'auditori de la FNAC del centre comercial l'Illa, el seu primer disc, Els millors professors europeus (2008). Vàrem acabar la sobretaula en el temps just de córrer cap a casa i convèncer a la M, el que tampoc no em va costar gaire, per allargar-nos a veure'ls.
I us puc assegurar que em van captivar des del primer moment, tant per les magnífiques composicions com per les taules amb que les presentaven, absolutament impròpies d'uns debutants.
Amb el senzill nom de Manel s'auxupluguen a més a més del Roger, que composa, toca les guitarres i canta ocasionalment, Guillem Gisbert, veu principal, que tanmateix toca la guitarra i l'ukelele que aporta el particular so del grup, Martí Maymó al baix, clarinet i flautes i Arnau Vallvé a la bateria.
Amb una amable imatge de bons nens van publicar un disc de folk-pop costumista, molt curós en la instrumentació i amb lletres de complexa estructura narrativa que combina perfectament la herència angloxasona amb la tradició catalana. Van aparèixer en el lloc i moment oportuns, quant el cinisme i l'individualisme dominen la nostra societat, ells aporten una mirada a la vida optimista i innocent, un disc "impossible" que ha calat en tots els públics.
El següent disc, acabat de publicar fa nomes uns dies, amb els shakespearià títol de 10 milles per veure una bona armadura (en al·lusió a la frase que pronuncia en Kenneth Branagh a la pel·lícula Molt soroll per no rés), els ha acabat d'enaltir, amb espectaculars resultats de crítica i vendes, convertint-los en el fenomen sociològic del moment.
Recordo que l'esmentat concert de la FNAC va acabar amb el tema Gent normal, la seva adaptació d'una de les meves cançons preferides, Common people, dels britànics Pulp, que ara mateix em comprometo a comentar en una propera CdD.
No vull acabar sense fer la meva aportació a les Corrandes de la parella estable (els seguidors del grup ja sabeu de que va tot això):
Vaig començar a escriure aquest blog
un divendres al matí
i ens ha costat Déu i ajuda
arribar fins aquí
- MANEL. En la que el Bernat se’t troba. Els millors professors europeus (2008).
Vídeo afegit posteriorment.
Vídeo afegit posteriorment.
Demano disculpes als seguidors del blog per les faltes ortogràfiques dels subtítuls, per altra banda completament alienes al autor.
ResponElimina