Je t'aime...moi non plus (Jane Birkin/Serge Gainsbourg)

La cancel·lació a darrera hora, al·legant una caiguda de la que esperem que es restableixi aviat sense seqüeles, de l'actuació de JANE BIRKIN, prevista per el passat dimarts  al Palau de la Música de Barcelona m'ha evocat l'estiu de 1969.

Van ser uns mesos que em vaig passar escoltant quasi obsessivament dues cançons, una era The Ballad of John and Yoko, el presagi de la imminent dissolució de The Beatles,  l'altra la CdD d'avui. Va ser el tema més popular dels disc Serge Gainsbourg/Jane Birkin (1969), al qual seguiria el millor Histoire de Melody Nelson (1971), en els que el genial compositor, mort ja fa 20 anys, inspirat per les seves musses, primer Brigitte Bardot i després aquesta britànica, que no francesa, malgrat les aparences, amb aspecte d'adolescent equívoca, la seva particular recreació del mite de Lolita, ofereix una música amb grooves sensuals, guitarres amb wah-wah,  psicodèlia i funky a dojo, això si, embolcallant amb frondoses masses orquestrals, uns diàlegs xiuxiuejats que han passat a la història del pop.

Jane Birkin, malgrat una llarga carrera com a model i actriu, incloent una incursió en la direcció (Boxes, 2007), està destinada a ser recordada com a icona de l'alliberament sexual i com a musa de la seva parella i pare de la seva filla Charlotte, amb qui va protagonitzar aquelles gravacions plenes de gemecs, simulant sexe pur i directe, que els van convertir en paradigma del glamour, la provocació i la bohèmia durant una dècada. Però la desconcertant afirmació, xiuxiuejada a duo, "Je t'aime...moi non plus" (T'estimo...jo tampoc) no es només el fulgor eròtic més nítidament expressat sinó una bellíssima i melancòlica cançó amb una melodia d'òrgan que podria no acabar mai. Una fantasia libidinosa per la qual no passa el temps.

El que recordo amb més gràcia es que els censors franquistes de la època van trigar una setmana a adonar-se'n de l'escàndol i quan van prohibir la distribució del disc...jo ja el tenia!!!

 - JANE BIRKIN/SERGE GAINSBOURG. Je t'aime...moi non plus. Jane Birkin/Serge Gainsbourg (1969).

Vídeo afegit posteriorment.

Melody (Serge Gainsbourg)

El post d'avui, el 329, va d'un vell conegut del blog, protagonista del número 68. Em refereixo a SERGE GAINSBOURG, un parisenc fill de jueus russos que van fugir d'Ucraïna perseguits pels bolxevics, que patiria ell mateix l'assetjament dels nazis, que es va iniciar en el mon de l'art com a pintor, activitat que de seguida va abandonar per la música, molt influenciat per l'escriptor Boris Vian.

Però si com a intèrpret de música vocal francesa, el que coneixem com a chanson, no va tenir gaire reconeixement, l'èxit li va somriure amb composicions per a altres artistes, sempre dones, com Juliette Gréco, Petula Clark, Françoise Hardy i, sobretot, France Gall, la jove de 16 anys que, amb Poupée de cire, poupée de son, guanyaria el Festival d'Eurovisió de 1965.

Finalment, el 1969, amb més de 40 anys, li arribaria la fama amb el seu novè LP, Je t'aime...moi non plus (vegeu aquí), a duo amb Jane Birkin, amb qui gravaria dos anys desprès l'àlbum més influent de la seva discografia, Histoire de Melody Nelson (1971). A aquesta obre de culte la seguirien mitja dotzena de discos més, com Vu de l'extérieur (1973), Rock around the bunker (1975) i L'homme à tête de chouen (1976), que amb el temps han guanyat el reconeixement artístic que no van tenir comercialment en el seu moment, i unes quantes desenes de bandes sonores de pel·lícules, de les que en destacaria Madame Claude (Just Jaeckin, 1977). Ell mateix va realitzar alguns films en els que aborda temes provocadors com l'homosexualitat l'incest o la pedofília, amb nul resultat comercial.

Fumador i bevedor compulsiu, el 1973, amb 45 anys, va patir el primer atac de cor però, fidel al personatge que ell mateix s'havia creat, va continuar exhibint la seva decrepitud (ullerós, despentinat, amb barba de dos dies...), provocant admiració en alguns i rebuig en altres, que passarien a anomenar-lo "Gainsbarre", fins a la seva mort, a la cinquena crisi cardíaca, als 63 anys, convertint la seva tomba del cementiri de Montparnasse, al costat de les de Baudelaire i de la parella Jean-Paul Sartre i Simone de Beauvoir, en un lloc de pelegrinatge.

A Histoire de Melody Nelson s'explica poèticament la relació entre l'autor i Jane Birkin, mitjançant l'encontre d'un home madur que, al volant d'un Rolls Royce Silver Ghost, topa amb la bicicleta d'una adolescent anglesa de 15 anys, amb la que inicia un escandalós romanç que acabaria amb la mort accidental d'ella en desaparèixer l'avió en el que tornava al seu país. Un àlbum conceptual, tot i què curt, de només 28 minuts, la portada del qual, amb una nimfa pell-roja semidespullada (la mateixa Birkin) sostenint una nina de peluix, ja ens suggereix de per on aniran els trets, la seva particular versió musical de la Lolita de Vladimir Nabokov, fidel al seu estil provocador i lasciu.

Una obra literàriament transgressora i musicalment impressionant, gran mèrit del que s'ha d'atribuir a Jean-Claude Vannier per la seva tasca de productor i arranjador, envolcallant les xiuxiuejants veus amb una orquestració molt complexa de la que cal destacar els elements funky, amb el baix de Herbie Flowers com a protagonista.

Un disc que us recomano escoltar d'una tirada (enllaçant aquí) i que comença amb la CdD:

- SERGE GAINSBOURG. Melody. Historie de Melody Nelson (1971).