Candle In The Wind (Elton John)

Aquesta nit estava prevista l’actuació de Sir ELTON JOHN al Palau Sant Jordi de Barcelona, en el marc de la gira mundial de comiat de la seva carrera que, amb motiu de la Covid-19, ha estat ajornada per al mes d’Octubre del 2021.

Confiem que aleshores la pandèmia hagi estat controlada i el concert pugui tenir lloc i, així, els afortunats (en el doble sentit de la paraula, donat el preu de les entrades) espectadors gaudeixin dels greatest-hits d’una discografia incommensurable, de la que en destacaria tres àlbums, els meus preferits.

Els seguidors fidels del blog recordareu els dos post anteriors per les respectives CdD, la homònima MadmanAcross The Water (1971) i Rocket Man (Honky Château, 1972), així que avui tancarem la trilogia amb el que, per a molts, és el seu millor disc.

Una obra creada en un període especialment prolífic –recordem que portava publicats sis discos en cinc anys- que va donar per a un doble LP amb 18 tracks, els texts  de les quals, escrits per Bernie Taupin en tres setmanes, va musicar John en només 72 hores i van ser gravades tanmateix en el breu període de 15 dies al Castell d’Hérouville, el mateix on va enregistrar l’esmentat Honky Château i el següent Don’t Shoot Me, I’m Only The Piano Player (1974).

Un disc que s’inspira en la nostàlgia de Taupin pel cinema de la seva infantesa, titulat Goodbye Yellow Brick Road (1974), en al·lusió al “camí de maons grocs” que condueixen a la Ciutat Maragda, a la pel·lícula El Mag d’Oz (Ian Fleming, 1939), protagonitzada per Judy Garland, la primera que recordava haver vist, amb lletres senzilles que descriuen el desig de tornar a un estil de vida més simple i que, en la veu del cantant, t’arriben directament al cor.

Un doble àlbum en l’edició original en vinil, iniciat amb dos temes concatenats, Funeral For A Friend/Love Lies Bleeding, que conformen un melodramàtic exercici de rock progessiu de 11 minuts, del que en el seu moment se’n van editar singles com Bennie And The Jets, l’homònima GYBR i Saturday Night’s Alright For Fighting que van representar l’apoteosi comercial dels seus autors però del que a mi me n’agradava especialment un altre que, amb el temps, com es veurà, va adquirir un significat especial, Candle In The Wind, la CdD d’avui.

Una cançó aparentment dedicada a la malaurada actriu Marilyn Monroe, a la que Taupin al·ludeix pel seu nom de pila a la primera frase, “Goodbye Norma Jean...” però que l’escriptor fa extensiva a qualsevol jove famós l’existència del qual es veu truncada a la flor de la vida de tal forma que la mort prematura el fa immortal, per la qual cosa es podria aplicar a artistes con James Dean o Montgomery Clift o cantants con Jim Morrison, de The Doors, el títol de la qual s’inspira en una expressió que va escoltar en un homenatge a un altre mite, Janis Joplin.

Una composició editada el 1973 que va cobrar una segona vida el dia 6 de setembre de 1997 en el que, a proposta de la família reial britànica, amb Brad Branson, el propietari de Virgin, com a mitjancer, va interpretar a l’enterrament de la seva amiga Diana Spencer,  Princesa de Gal·les, la popular Lady Di, a la que va conèixer l’any 1981 al Castell de Windsor, poc abans de casar-se amb el Príncep Carles, a la festa del vintè aniversari del seu futur cunyat, i recentment implicat en l’escàndol Jeffrey Epstein, el Príncep Andreu, Duc de York.

Una cançó que, adaptada i rebatejada com a Goodbye England’s Rose i tornada a gravar amb el productor George Martin, va batre tots els records de vendes fins a convertir-se en el segon single més venut de la història, després de l’inabastable White Chritsmas de Bing Crosby.

Un tema que -això sí, en la versió original, ja que la dedicada a la seva estimada “Rosa d’Anglaterra” no l’ha tornat a interpretar mai més des d’aquell dia a l’Abadia de Westminster (i que recordarem al segon vídeo d’avui)- confiem pugui sonar d’aquí un any al Sant Jordi, a la interrompuda gira de comiat anomenada com aquest imprescindible disc, substituint el mot Goodbye pel més definitiu de Farewell Yellow Brick Road.

-          ELTON JOHN. Candle In The Wind. Goodbye Yellow Brick Road (1973).