divendres, 16 d’octubre del 2020

Honey Child What Can I Do? (Isobel Campbell & Mark Lanegan)


L'estranya parella (La bella i la bèstia) -2: 
El segon dels quatres previstos és el que, veritablement, dona nom a aquesta sèrie de post sobre la insòlita col·laboració de ISOBEL CAMPBELL i MARK LANEGAN, una (estranya) parella tan allunyada musicalment -ell, “la bèstia”, amb uns orígens en el lloc més salvatge del rock, com podeu recordar del capítol anterior (vegeu aquí) i ella en l’indie pop malenconiós- com personalment, amb una biografia conflictiva que inclou des d'empresonaments a greus addicions en el cas del rude i turmentant americà contra una educació musical de conservatori i una estricta instrucció de tradició europea en la sensible i intel·ligent escocesa, “la bella”, amb l'improbable resultat d'un pop enverinat que rememora duets tan seductors com els formats per Serge Gainsbourg i Jane Birkin (vegeu aquí) o Lee Hazlewood i Nancy Sinatra, això sí, amb els papers canviats.
Amb això vull dir que en aquest cas és la qui a Belle & Sebastian (vegeu aquí) assumia tasques d'acompanyament al violoncel, i rarament al piano i vocal, després d'uns inicis amb The Gentle Waves, amb qui va publicar dos àlbums i en solitari, amb un parell més, Amorino (2003) i Milkwhite Sheets (2006), refusa el paper de musa per prendre el comandament del projecte, composant la majoria de les peces, que arranja i produeix a l'estudi, el veritable espai de confort de Campbell, per afegir després, i a distància, al seu xiuxiueig angelical la polsegosa veu de baríton de Lanegan, del que en resulta un maridatge agredolç que va donar lloc a tres LP que suposen un recorregut per diversos gèneres de música americana com el folk, el country, el gospel o el blues.
Tres discos, Ballad Of The Broken Seas (2006), Sunday At Devil Dirt (2008) i Hawk (2010), en els que es perceben dues personalitats tan distants que, com diu el tòpic, s'atreuen, potser perquè, en el fons, son dos romàntics incurables, la presentació del primer, i probablement millor, dels quals va començar tan malament, concretament un any després de la seva publicació, quan ell estava completant un dels molts períodes de rehabilitació a que ha estat sotmès, com va acabar, el 2013, per esgotament emocional de la de Glasgow.
Un període en el que Lanegan no ha parat de editar material divers, com comentava al primer post, mentre Campbell s'ho prenia amb més calma, fins fa uns mesos que tots dos, ella amb There Is No Other (2020) i ell amb Straight Songs Of Sorrow (2020), motius dels dos següents post de la sèrie, han assolit, si més no per a mi, el sostre artístic de les seves respectives carreres.
Com a CdD he triat un tema de l'esmentat ...Broken Seas, una obra de la que, a més a més de la CdD, Honey Child What Can I Do?, potser la més pop del disc,  en destacaria tracks com l'inicial Deu Ibi Est, amb una increïble tornada en llatí, The False Husband, l'homònima Ballad Of The Broken Seas, Revolver (la única composada per Lanegan), Ramblin' Man, una versió de Hank Williams i The Circus Is Leaving Town, el tema final fet a la seva mida, en el que, de la confessió d'un pletòric Lanegan, quan repeteix com un possés "M'hauries pogut fer creure que el sol es pon per l'est..." podem extreure la "moraleja" de que les aparences enganyen i que, per sobre de l'animal d'imponent presència, qui veritablement perillava en aquesta història no era, precisament, la fràgil i delicada flor. 

- ISOBEL CAMPBELL & MARK LANEGAN. Honey Child What Can I Do? Ballad Of The Broken Seas (2006).


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada