La setmana passada la M i jo vàrem estar a París i, entre altres coses, complírem el ritual d'asseure'ns a la terrassa del bar Le Deux Magots, a Saint Germain, per tal de "veure passar el mon",
I allí estant va passar a fregar meu, quasi demanant perdó, tot i que, d'haver-ho fet, ell no hauria dit excuse-moi sinó sorry, i no tan sols em va fregar sinó que es va asseure al davant meu, moment que vaig demanar, de fet vaig haver d'insistir, a la M que immortalitzés a la fotografia que il·lustra la CdD d'avui. I es que no es té cada dia la oportunitat de prendre cafè amb...TOM WAITS.
La dotzena de discos que tinc d'aquest californià la separaria en dues etapes. De la primera, amb composicions inspirades en el sons primaris del jazz, el blues i la música de cabaret europeu d'entreguerres i amb texts influenciats per escriptors beatniks com William Burroughs o Jack Kerouac, una proposta anacrònica en el panorama musical de la època, en destacaria el primer, Closing Time (1973), i el penúltim amb la discogràfica Asylum, Blue Valentine (1978), en el que participa la cantant Rickie Lee Jones, aleshores esposa seva, en els que representa l'esperit d'un outsider donat a l'alcohol i la bohèmia que habita ambients tan sòrdids com romàntics, tan miserables com fascinants, al que contribueix la seva singular veu, aspra, arrossegada i farfallosa, com la d'un borratxo al fons del bar.
La segona, etapa, coincidint amb el canvi a Island Records, i també d'esposa, ara Kathleen Brennan, nova font d'inspiració, significa l'allunyament de les pautes tradicionals de guitarra i piano per penetrar en mons més experimentals i complexes, amb clar predomini de la percussió, sovint “escatxarrada” i dissonant, i extremant la teatralitat de la narrativa, impregnada de surrealisme, amb personatges com bombers cecs, nans amb un sol braç, una portoriquenya amb una sola cama...el que es patent a discos com Swordfishtrombones (1983) o Rain Dogs (1985), i sense perdre pistonada, en els següents Bone Machine (1993), Mule Variations (1999), Real Gone (2004) o el recent Bad As Me (2011). Les influències ara atribuïdes son les de Bertolt Brech, Kurt Weill o el col·lectiu Tin Pan Alley.
En els seus àlbums han participat guitarristes de prestigi, com Marc Ribot o Keith Richards (The Rolling Stones), i ha estat versionat per músics de la fama de Screamin' Jay Hawkins, Tim Buckley, 10.000 Maniacs, Violent Femmes, Rod Stewart o el mateix Bruce Springsteen.
Aquest polifacètic artista ha composat també la banda sonora de diverses pel·lícules i ha participat com a actor en moltes d'elles, com La cocina del infierno (Sylvester Stallone, 1978), Bajo el peso de la ley (Jim Jarmusch, 1986) i unes quantes amb el clan de Francis Ford Coppola, com Rebeldes (1983), Cotton Club (1984) o Dràcula de Bram Stoker (1992).
He escollit per a CdD un tema de la primera època, d'un dels discos més aconseguits amb la discogràfica d'en David Geffen, que conté elements autobiogràfics, ja que fa referència al carrer en el que es va criar de petit, la Kentucky Avenue.
- TOM WAITS. Kentucky Avenue. Blue Valentine (1978).
Vídeo afegit posteriorment.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada