Cada vegada que escolto un disc de THE BLACK KEYS em sento "teletransportat" a la meva joventut, en concret a la dècada que va de la meitat dels anys 60 a la dels 70, la que per alguns nostàlgics es la "època daurada del rock" i, per a mi, si més no, la del blues-rock.
Es un estil que, de la ma de músics britànics blancs i amb la guitarra elèctrica com a instrument fonamental, va accelerar el blues tradicional americà per donar-li una personalitat pròpia. Jo penso que la clau del gènere rau en dos pilars: un es John Mayall, que va convertir la seva Blues Band en una autèntica escola; l'altre The Yarbirds, el mític grup del que van formar part successivament els guitarristes Eric Clapton, abans amb John Mayall, que va seguir carrera amb The Cream i altres, per continuar en solitari fins a l'actualitat, Jeff Beck, i Jimi Page, posteriorment alma mater dels Led Zeppelin. També caldria incloure en aquesta selecció de pioners a The Rolling Stones en els seus primers àlbums, als que es van afegir, des de l'altre costat de l'oceà, guitarristes blancs (i mai més ben dit, ja que es albí) com Johnny Winter o els ZZ Top i mestissos com el grandíssim Jimi Hendrix.
Arraconat pel punk primer, i per la new wave i altres estils musicals durant els 80, el blues-rock va tornar amb força als anys 90 de la ma, entre altres, de The Jon Spencer Blues Explosion i de The White Stripes, per continuar, ja al segle XXI, amb els nostres protagonistes d'avui, que comparteixen amb el grup de Jack White el format de duo guitarra-cantant i bateria, aquí amb Dan Auerbach i Patrick Carney respectivament.
Aquest grup d'Ohio (USA) porta publicats, des del 2002, set discos, els dos darrers dels quals, Brothers (2010) i El Camino (2011), els han suposat un gran reconeixement per part de la crítica i del públic en general. Alguns del seus àlbums han estat gravats, produïts i mesclats per ells mateixos, i en altres, com l'últim, han contat amb reconeguts professionals com Danger Mouse, en la producció i fins i tot en la composició com a co-autor d'alguns temes.
Entre tots han aconseguir donar-li un bon "meneo" al blues-rock "de tota la vida" amb esborronadors riffs de guitarra i dures bateries, en ocasions sobre fons d'orgue o sintetitzador, sempre amb tornades elegants, un punt sexys, amb aroma a soul i glam (quins cors!), com la CdD d'avui, la inicial Lonely Boy, o les següents, Dead And Gone o Gold On The Ceiling, per descansar amb un inici acústic a Little Black Submarine, totalment enganyós ja que només es el preludi de la tempesta en que acaba, molt a l'estil de la Stairway To Heaven, de Led Zeppelin, a la que ens recorda descaradament.
El disc conté 11 cançons, compactades en uns memorables 38 minuts en els que, lògicament, ni hi sobra rés. Tot en sa justa i impecable mesura, un complet èxtasi de riffs, de cançons sense fissures, enganxoses i potents, que ens impedeixen estar-nos quiets al sofà i del que us deixo un petit tast amb aquesta CdD:
- THE BLACK KEYS. Lonely Boy. El Camino (2011).
Vídeos afegits posteriorment.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada