divendres, 31 de desembre de 2010

Jumpin' Jack Flash (The Rolling Stones)

Que el dimoni existeix i que, a més a més, s’hi pot pactar, ho demostra la longevitat vital i artística de "Ses Satàniques Majestats". Com, si no, a prop dels 70 anys d’edat, amb 50 de carrera artística i amb tot tipus d’excessos, podrien seguir girant periòdicament amb concerts per tot el mon?.

Per a mi l’èxit de THE ROLLING STONES es basa en dues premisses, una la indubtable qualitat de les seves composicions, sobretot les que parteixen de la base del rhythm’n’blues, i l’altra el carisma escènic, sustentat en dos grans pilars. Un es el magnetisme del seu frontman, Mick Jagger, amb una veu molt particular, uns moviments que han creat escola, i un llavis que s’han constituït en logotip de grup, com demostra la imatge que il•lustra la CdD d’avui; l’altre son els personalíssims riffs de guitarra de Keith Richards.

Encara que uns quants dels seus discos, com Aftermath (1966), Beggars Banquet (1968), Let It Bleed (1969), Sticky Fingers (1971) o el per a mi, sobrevalorat Exile On Main Street (1972), com veieu tots de la primera època, estan entre els millors de tots els temps, jo sempre els he considerat més un grup de cançons que no d’àlbums. Qui no recorda temes, alguns d’ells publicats com a singles, sense figurar en cap LP, com les “marxoses” Satisfaction, Paint It Black, Ruby Tuesday, Sympathy for the Devil, Gimme Shelter, Brown Sugar, Honky Tonk Women, Star Me Up...o balades com Lady Jane, Angie o You Can’t Always Get What You Want?

La meva relació personal amb els Stones, parafrasejant la famosa pel•lícula, constitueix un “encontre en tres fases”, o, millor dit, “en tres distàncies”: 50 metres, 5 metres i 0,5 metres. M’explico:
   - 50 m es la distància aproximada des de que la que vaig presenciar el concert que van oferir el mes de juny de 1990 a l’Estadi Olímpic de Montjuïc, on van tocar tots els seus hits amb la professionalitat que els caracteritza.
   - 5 m es la distància des de la que vaig poder apreciar els, aleshores incipients, solcs de la cara de Keith Richards, amb el seu grup alternatiu The X-pensive Winos, el mes de desembre de 1992 a la sala Zeleste, del Poble Nou, l’actual Razzmatazz.
   - 0,5 m es la distància a la que el mes d’agost de 1994 la M, l’A i jo ens creuarem en un carrer de Nova York, amb Charlie Watts, el bateria del grup, que, tanmateix, anava acompanyat de la seva dona i la seva filla, moment del que en conservem una fotografia d’un jovenet A amb ells.

La CdD d’avui es un tema molt característic del so del grup, precisament publicat com a single, sense que jo sàpiga estar inclòs en cap LP oficial, directes i recopilacions apart, en que es pot apreciar al “morritos” i a Mr riffs en el seu màxim esplendor.

- THE ROLLING STONES. Jumpin’ Jack Flash (1968).





Vídeo afegit posteriorment.

3 comentaris:

  1. Dono la benvinguda a MusicToLive!, la nova seguidora del blog, a la que segur que agradarà aquesta cançó, ja que veig que s'identifica amb el logo dels Stones que, casualment, tenia jo previst per ilustrar la CdD. Un petó per a tú...i el teu pare!

    ResponElimina
  2. Ara que està a punt d'estallar el 2011:

    LLARGA VIDA AL CdD!!!!!

    ResponElimina
  3. Home... m'alegro que hagis canviat d'opinio i "ells" , els Rolling vull dir, tinguin el seu espai un divendres. Si aquest any l'haguessim acabat amb el Jonhatan Richman no hauria estat el mateix.
    (perdoneu...pero algu ho havia de dir.¡)

    ResponElimina