divendres, 28 de gener de 2011

Whole Lotta Love (Led Zeppelin)

Fa unes setmanes un vell amic, pel que sento una gran estima, em demanava públicament en un dels (ejem! escassos) comentaris d’aquest blog, una CdD dels LED ZEPPELIN. Llegint-lo s’entreveu una complicitat que mereix una explicació, i es que en RS em coneix des de petit i va viure en primera persona, cap a la segona meitat dels anys 60, la meva progressiva afició a la música i la cultura pop-rock. I es possible que se’n recordi que va ser precisament el Led Zeppelin II (1969) el primer disc en format LP que vaig tenir. I això es com la primera novia, que diuen que mai no s’oblida.
La impressió que em va causar aquest disc va ser tan gran que me’l podia escoltar tres vegades seguides al petit estudi (el “cau” n’hi dèiem) que tenia muntat a les golfes de casa. Es així que em vaig convertir en un fidel seguidor del grup, liderat pel tàndem compositor format pel brillantíssim guitarrista Jimmy Page i el cantant Robert Plant, acompanyats per una de les seccions rítmiques més poderoses de la història, amb John Paul Jones al baix (que ocasionalment alternava amb els teclats) i el malaurat John “Bonzo” Bonham a la bateria.
Els Led Zeppelin han passat als annals del rock per diverses aportacions musicals, en primer lloc pels prodigiosos riffs de guitarra de Page, apresos i millorats dels seus mestres i antecessors en el seminal grup de blues The Yardbirds, els extraordinaris guitarristes Eric Clapton i Jeff Beck. Per cert, va ser amb RS que vaig anar a veure, ben bé uns deu anys desprès de la seva estrena mundial, quan la censura de la època va permetre la exhibició a l’estat espanyol, la pel·lícula Blow Up (1966), de Michelangelo Antonioni, en la que hi ha una escena en la que apareixen tocant en un club els Yardbirds amb un jovenet Jimmy Page a la guitarra.  A més a més aquest virtuós guitar-heroe es complementava a la perfecció amb  la veu “animal” de Plant, tanmateix tendra si s’ho proposava i la pesada base rítmica de Jones i Bonham, que tant va contribuir al naixement i fins i tot a donar nom al hard-rock i al heavy-metal i que tanta influència ha tingut en futures generacions del rock,
Però en ells la fúria elèctrica més excitant s’alternava, en un equilibri únic, amb la calidesa acústica del blues, com a Since I’ve Been Loving You, del Led Zeppelin III (1970), les balades folk com Stairway To Heaven, del Led Zeppelin IV (1971), probablement el seu millor disc, i, fins i tot, originals mescles de rock dur amb música oriental, com Kashmir, del Physical Graffiti (1975), el darrer dels seus grans discos.
La CdD d’avui es el tema que obre aquell meu primer LP i que, havent superat amb escreix la prova el temps, conté un dels millors riff de la història del r&r i que us proposo escoltar, perdoneu-me la obvietat, amb “moltíssim amor”.
-          LED ZEPPELIN. Whole Lotta Love. Led Zeppelin II (1969).
PS: Per els que hagueu llegit el comentari d’en RS del dia 24 de desembre i sentiu curiositat per saber qui érem els BATEATLES, us diré que va ser un projecte de grup musical que no va tenir continuïtat degut fonamentalment a la meva imperícia i causa d’una de les frustracions amb les que em defineixo en el meu perfil d’aquest blog.




Vídeo afegit posteriorment.


1 comentari:

  1. Aquesta CdD respon, excepcionalment, a la petició d'un seguidor, però he de manifestar que, tot i que tots els comentaris ("ni que siguin bons", que diria Dalí) son ben rebuts, no puc garantir resposta a totes les sol·licituts de cançons -que necessàriament s'hauran de fer mitjantçant comentaris públics- sobretot si no segueixen el criteri musical de l'autor.

    ResponElimina