divendres, 8 d’abril de 2016

Marquee Moon (Television)

La setmana passada vaig acompanyar uns amics de fora de Catalunya a visitar la Basílica de Santa María del Mar, de Barcelona, a la que ells, suposo que per influència de la coneguda novel·la de Ildefonso Falcones, es referien com a "La Catedral del Mar" i, baixant pel Carrer de l'Argentería (Platería a la meva joventut) ens vam aturar a la botiga de la coneguda marca Desigual
No vaig poder evitar la nostàlgia al recordar la pionera sala musical Zeleste (la primera, no la que es va instal·lar posteriorment al Poble Nou i que actualment es coneix com a Razzmatazz) i el dia, cap 1973 o 74, que hi vaig anar amb el meu amic R.S. a parlar amb el promotor Víctor Jou per contractar una noieta mallorquina anomenada Mª el Mar Bonet per actuar al seu poble, a la Ribera de l'Ebre.
I una cosa porta a l'altra, això em va evocar una mítica sala de New York (USA) reconvertida també fa 10 anys en una botiga de roba. Estic parlant de la  CBGB, un local del Lower East Side de Manhattan dedicat a la música country i blues en la que, amb una enganyifa sobre el seu veritable estil, van debutar els nostres protagonistes d'avui, TELEVISION, amb un resultat tan fenomenal que van obrir el pas a altres artistes locals, la majoria vells coneguts d'aquest blog, com Patti Smith, Blondie, Talking Heads o The Ramones, competint en popularitat amb un altre local de la escena underground, el Max's Kansas City, en el que actuarien The Velvet Underground, Iggy Pop, The New York Dolls o DavidBowie entre altres. 
Als Television se'ls ha classificat sovint, per lloc i el temps om van viure, com a grup de punk, el que no s'ajusta en absolut a la realitat. El que van ser és una autèntica banda de rock, caracteritzada pel sinèrgic joc de guitarres de Tom Verlaine, a més a més cantant d'aguda i característica veu (de "pollastre escanyat" en deien alguns), compositor principal i escriptor ocasional (es va canviar el cognom de Miller en honor del poeta simbolista francès Paul Verlaine i va publicar un llibre de poesia titulat The Night conjuntament amb la seva novia aleshores, la esmentada Patti Smith) i el segon guitarra, Richard Lloyd, amb una més que notable secció rítmica formada pel bateria Billy Ficca i el baixista Fred Smith.
El seu primer LP, Marquee Moon (1977) és un altre dels grans discs de debut de la història de la música popular i ha estat unànimement elogiat per la crítica i per molts del seus col·legues que en reconeixen la influència, però sense gaire èxit comercial, a l'igual que el segon, Adventure (1978), motiu pel qual la banda ho va deixar, donant pas a diverses carreres en solitari, com és el cas de Verlaine, o formant part d'altres projectes com The Heartbreakers, Blondie o The Voidoids, fins al 1992.en que es van reunir i editar material nou,  l'autotitulat Television, amb el mateix baix impacte comercial.
Marquee Moon, amb aquesta fotografia de portada de Robert Mapplethorpe -el mateix del Horses (1975) de Patti Smith-, és un àlbum en cert sentit revolucionari, en base al seu so de guitarres difícil de catalogar, en el que hi ha més d’art-rock, de psicodèlia a lo Grateful Dead i de jazz que no de punk i consta de vuit tracks, dels que en destacaria els quatre primers, See No Evil, Venus, Friction i, per sobre de tots, el quart, el tema homònim amb una  llarga i molt ben trenada secció instrumental i amb un riff que ha passat a la posteritat i que tot seguit podeu escoltar, si disposeu de 10 minuts, que és el temps que ve a durar la CdD d'avui.

- TELEVISION. Marquee Moon. Marquee Moon (1978).


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada