Què voleu que us digui? Els MANDO DIAO m'agraden. Aquesta mescla de
garage-rock i punk amb reminiscència dels 60 "mola". Aquest quintet
suec, que ha publicat mitja dotzena de discos en els darrers 10 anys, es
caracteritza per tenir dos cantants, amb registres ben diferents, aspra i
propera al soul la veu de Björn Dixgard i més melòdica i nasal,
més a l'estil brit-pop la de Gustaf Norén.
Aquests jovenets, si més no en el moment
del seu debut, arrosseguen un carro d'influències: pop, rock, soul, rhythm and blues..., el que els fa peculiars i
intemporals a l'hora. Una fórmula aparentment senzilla però amb dues
característiques que justifiquen el seu èxit, la immediatesa i, sobretot, la
diversió.
El segon disc, Hurricane Bar (2005), el meu favorit, conté unes quantes tornades
perfectes, deutores de grups com TheBeatles o The Kinks, i uns riffs de guitarra commovedors que et
sonen familiars des de la primera escolta. És difícil triar una CdD entre
aquests 14 temes que més aviat semblen una recopilació de singles, tots tallats amb el mateix patró, senzilles melodies i
tornades d'una frescor quasi insultant que fertilitzen en un torrent sònic irreflenable de
principi a fi de l'àlbum. Finalment. m'he decidit pel track 5, "No es pot robar el meu amor", una peça rodona,
incloent la ruptura de piano al ben mig, escrita i cantada per Gustaf
Norén, en la que relata com va conèixer a la seva parella en una biblioteca.
No em podeu negar que escoltar i veure a
aquests imberbes, per altra banda assidus visitants dels festivals musicals que
es fan per aquí, al sud d'Europa, no és una bona manera -"con la que
está cayendo"- de començar amb optimisme el cap de setmana.
- MANDO DIAO. You Can't Steal My Love. Hurricane Bar (2005).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada