divendres, 28 de juny de 2013

Alegria de vivir (Ray Heredia)

José Heredia Bermúdez, conegut artísticament com a RAY HEREDIA, va formar part, amb José Soto "Sorderita" i Juan Carmona, de la primera formació de Ketama, als que va abandonar després del famós disc homònim de 1985 per iniciar carrera en solitari.
Aquest gitano madrileny, fill del "bailaor"  José Heredia, "Josele", tot i no haver cursat estudis musicals, a més a més de cantar i composar, tocava la guitarra flamenca i elèctrica, el baix, la percussió i, fins i tot, el piano, per el que no és estrany que algú l'anomenés el "Prince espanyol".
Produït per Mario Pacheco,  director de la discogràfica Nuevos Medios i Teo Cardalda, de Golpes Bajos, va gravar Quién no corre, vuela (1991), disc fundacional del moviment conegut com a Nuevo Flamenco, del que van formar, a més a més dels esmentats Ketama, Kiko Veneno, Camarón, Pata Negra etc.
Malauradament l'adicció a la heroïna se'l va endur, com a tants músics de la època, i en particular en el col·lectiu d'ètnia gitana, unes poques setmanes després de publicar el disc, motiu per el que no el va arribar a promocionar i no va assolir l'èxit que penso que es mereixia en el seu moment. Però amb el temps ha anat adquirint repercussió, en part per la reivindicació que n'han fet artistes com Alejandro Sanz, Estrella Morente, Chambao o Los Planetas però sobretot a partir de la versió de La Barbería del Sur per a la banda sonora de la pel·lícula Sobreviviré (Alfonso Alabacete i David Menkes, 1999).
En aquest àlbum els teclats i els arranjaments pop de Cardalda es fusionen naturalment amb les guitarres flamenques, les palmes i la percussió, als que s'afegeix la veu aspra i melòdica de l'autor, amb unes lletres plenes de sentiment que, sense ser de l'altre món, traspunten tristesa i amargor ("El infierno de tu gloria...yo la busco y no la encuentro, alegria de vivir..."), preludi d'un penós destí.
La CdD d'avui, Alegria de vivir, encapçala i defineix perfectament l'esperit d'aquest àlbum de 10 tracks, el darrer dels quals, el fandango El padre de la criatura, de Manolo Caracol, està interpretat pel seu pare Josele, amb Enrique de Melchor a la guitarra, i del que en destacaria també altres com Cobarde, Lo bueno y lo malo o Su pelo. La mescla del flamenc més tradicional amb altres gèneres com el pop, els ritmes llatins i afrocubans, la salsa, el funk i el jazz ha conformat un so original i personal en aquesta obra imprescindible, avançada al seu temps, la influència de la qual ha obert camí als artistes esmentats i molts altres més.
I, abans d'acabar, per desmitificar una mica, una curiositat: sabeu d'on ve el sobrenom de Ray? Doncs d'una frase que repetia sovint: "Eres más pesao que el mosquito del Raid"...i de Rai...Ray...Ray Heredia.

- RAY HEREDIA. Alegria de vivir. Quién no corre, vuela (1991).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada