En les últimes dècades no se si s’estudia gaire a la Universitat de Geòrgia
(USA) i desconec si n’han sortit científics o intel·lectuals d’interès, però el
que si que és veritat que el campus d’Athens, ciutat amb poc més de 100.000
habitants, és un planter de música alternativa del que han sorgit uns quants grups musicals, dels
que destacaria, per sobre de tots, els REM,
la qualitat dels quals no ens hauria de fer oblidar altres bandes de indie-rock com tots els associats al
col·lectiu Elephant 6 (vegeu aquí),
o altres estils musicals, com Vic
Chesnutt o Drive-By Truckers i,
és clar, els nostres protagonistes d’avui, THE
B-52’s.
Amb aquest apel·latiu que fa referència al pentinat de les dues cantants, Cindy Wilson i Kate Pierson, inspirat en al estètica retro que havia fet furor 20 anys abans i conegut així per
assemblar-se al morro del famós avió bombarder, van ser un autèntic fenomen de
la escena new wave del moment. El seu
particular estil, excèntric, alegre i desinhibit, amb lletres de temàtica
surrealista i paròdica, es veia complementat
per una peculiar estètica, amb minifaldilles,
botes de go-go i roba antiga típica
de botigues de segona mà, amb un resultat final d’hedonisme i disbauxa que va
fer furor entre els joves universitaris de la època però que considero
actualment vigent per la seva irresistible atracció.
El so de The B-52’s es caracteritza per les veus agudes però subtilment
diferents, tot i cantar a l’uníson, de les noies, combinades amb la monòtona, i
sovint només parlada, de l’altre vocalista, Fred Schneider, amb sons que cobreixen un ampli ventall de gèneres
com el pop, el rock, el punk i la surf-music, als que aporta sonoritat la inusual afinació
de la guitarra de Ricky Wilson
(germà de Cindy) i la bateria de Keith
Strickland.
Desprès del sorprenent debut amb el disc homònim, The
B-52’s (1979), que conté un dels seus hits
més coneguts, Rock Lobster, i un
parell d’àlbums més, Wild Planet
(1980) i Whammy! (1983), durant les
sessions de gravació de Bouncing Off the
Satellites (1986) va succeir el luctuós fet de la mort, a causa de la Sida,
de Ricky Wilson, el que va sumir a la banda en un període de shock, que, ara amb Strickland a la
guitarra, van superar sorprenentment amb Cosmic
Thing (1989), àlbum festiu amb tocs funky,
del que destaca el seu tema més reeixit i CdD d’avui, Love Shack.
A l’any següent Cindy va abandonar amistosament la banda i el trio restant
va participar en diversos projectes, com a la pel·lícula The Flintstones, ja ho sabeu, “Los Picapiedra” (Brian Levant, 1994)
(vegeu aquí), i altres col·laboracions, com la celebrada aportació de Kate
Pierson en el tema Shiny Happy People,
al disc Out of Time (1991), dels seus
amics REM (vegeu aquí). Poc a poc ho va anant deixant fins a arribar a estar 16 anys sense
gravar, el que van tornar a fer amb Funplex
(2008), però sense acostar-se, ni de lluny, a l’èxit inicial.
I ara, si voleu sumar-vos a la festa i gaudir de la CdD que tracta d’un
viatge per carretera fins a la “cabana de l’amor” (Love Shack) en la que va viure durant un temps la Kate i on van
compondre l’esmentat primer single, Rock Lobster, només us cal clickar el famós videoclip següent, que
acaba amb ja mític:
Love shack, baby love shack!
Love shack, baby love shack!...
- THE B-52’s. Love Shack. Cosmic Things (1989).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada