divendres, 21 de juny de 2013

Waterloo Sunset (The Kinks)

Reconec sincerament que no va ser fins a la edat adulta que vaig copsar la importància que THE KINKS han tingut en la història de la música popular.  I d'explicacions no en falten: durant la seva curta època daurada jo era massa jovenet i la meva atenció estava prou ocupada en altres grups que van protagonitzar el que als USA en deien la british invasion, com The Beatles, The Rolling Stones o The Who. A més a més, ni la edat ni el meu coneixement de l'anglès em permetien comprendre el sentit de les lletres de Ray Davis, amb una clara exaltació del costumisme britànic, que tant han influït en grups posteriors com Blur, Oasis o Pulp i en tot el fenomen brit-pop, del que podem considerar-los precursors.
I és que el grup dels germans Ray (compositor principal, cantant i guitarra) i Dave Davis (guitarra principal), amb diversos acompanyants més al llarg de la seva existència, van publicar als anys 60 uns quants discos fonamentals, com Face to Face (1966), Something Else (1967) o The Kinks Are the Village Green Preservation Society (1968), a partir del qual la seva popularitat va caure en picat, tot i què van seguir publicant discos fins als anys 90 i girant fins a la actualitat, com ho demostra la recent actuació de Ray Davis en solitari a la sala Razzmatazz de BCN l'any 2007.
El seu estil es caracteritza per la confluència de gèneres com el rhythm and blues, el folk, el country i el music-hall i una temàtica conceptual que reflecteix la cultura i l'estil de vida quotidiana anglesos, magistralment descrits amb la narrativa observacional, no exempta de sàtira, de l'autor.
El primer tema que els va llançar a la fama va ser You Really Got Me, considerat per molts com a precursor del heavy-metal, però son molt més representatius del seu estil cançons més melòdiques i brillantment arranjades, com Sunny Afternoon, All Day and Of the Night, Whrere Have All the God Times Gone, Death of a Clown, Lola o la CdD d'avui, probablement la seva millor composició i una de les millors de la història de la música britànica.
És una malenconiosa reflexió sobre dos amants que passegen per un pont sobre el Tàmesi a prop de la estació de Waterloo i es diu que està inspirada en l'idil·li entre dos cèlebres actors de la època, Terence Stamp i Julie Christie, durant la filmació de la pel·lícula Far from the Madding Crowd, aquí “Lejos del mundanal ruido” (John Schlesinger, 1967).
https://mail.google.com/mail/u/0/images/cleardot.gif

- THE KINKS. Waterloo Sunset. Something Else (1967).


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada