divendres, 9 de setembre de 2016

Poison Cup (M. Ward)

Matt Ward és un cantautor i guitarrista criat a Califòrnia, on va iniciar la seva carrera musical amb el grup Rodríguez (rés a veure amb la banda madrilenya liderada pels argentins Ariel Rot, ex-Tequila i Andrés Calamaro), amb el disc Swing Like A Metronome (2000), produït per Jason Lytle (de Grandaddy), abans de traslladar-se a Portland (Oregon, USA) per iniciar, amb el nom artístic de M. WARD amb el se’l coneix, una carrera en solitari en la qual, des del 1999 al 2016 ha publicat nou LP, a més a més cinc amb el duo She & Him, que forma amb l'actriu i cantant Zooey Deschanel i un altre amb el "supergrup" Monsters Of Folk, al costat del seu amic i col·laborador habitual Jim James (de My Morning Jacket) i Conor Orbest i Mike Mogis (de Bright Eyes), així com un seguit de participacions en discos de Cat Power, Neko Case (de The New Pornographers), Bet Orton, Jenny Lewis ( de Rilo Kiley), Arizona Amp & Alternator (un dels molts projectes Howe Gelb, de Giant Sand) i els esmentats Bright Eyes i My Morning Jacket, entre altres més. Com veieu pel nombre de links el nostre protagonista d'avui està molt ben relacionat en el circuït de la música alternativa, en la seva vessant "americana", de la que tants exemples podeu trobar en aquest blog.
Promocionat en els seus inicis per Howe Gelb, no va ser fins al  tercer àlbum, Transfiguration Of Vincent (2003), que va cridar l'atenció dels mitjans, reconeixement que es va accentuar amb els següents Transistor Radio (2005) i, sobretot, amb Post-War (2006), el primer en el que incorpora una banda d'acompanyament completa que inclou, com no?  els esmentats Gelb, James i Case. Un disc inspirat en la música de finals dels anys 40, de la "post-guerra", en el que, potser pecant d'ingenuïtat, segons reconeix el mateix autor, pretenia canviar, ni que sigui una mica, la mentalitat dels Estats Units d'Amèrica.
Si seguiu la seva discografia posterior la nòmina de col·laboradors és espatarrant, l’esmentat Jason Lytle, Lucinda Williams, Peter Buck (de REM), Rachel Blumberg (de The Decemberists), K.D. Lang...és que llegeixes els crèdits i al·lucines, mitja història de "la Cançó del Divendres" resumida en un post!!! 
Els temes de Post-War segueixen el to habitual d’aquest artista, el de les balades càlides i sentimentals, construïdes sobre les bases de la música popular americana en totes les seves varietats estilístiques, des dels herois primitius com Hank Williams fins a l'actualitat, passant per Louis Armstrong, The Walker Brothers, Tom Waits, els desapareguts Elliott Smith i Jason Molina (de Songs:Ohia i Magnolia Electric Co.), The Mountain Goats, Will Oldham (abans a la nissaga Palace i conegut també com Bonnie “Prince” Billy) o, ejem!, Daniel Johnston, de qui fa un magnífic cover del tema To Go Home, amb un espectacular acompanyament vocal de la senyora Case.
Son dotze composicions més aviat curtes, a quina més preciosa, de les que, per destacar-ne alguna, assenyalaria l'esmentada To Go Home de Johnston, la homònima Post-War, Requiem, Chinese Translation o la CdD, aquesta Poison Cup que obre l'àlbum, una agredolça cançó d'amor que ens hipnotitza amb la seva guitarra i, sobretot, amb els seus ecos de timbals, interpretats per l'esmentat Mogis, i de les seves cordes, amb Skip Von Kuske al cello i Amanda Lawrence a la viola i el violí, convenientment substituïts per un mellotron en els concerts, com el del Primavera Sound Festival del 2011 a Barcelona, que podeu veure a continuació de la gravació original.
Una cançó en la que ens diu que, si l’amor és una copa de verí, amb un glop o una cullerada no en hi ha prou, que cal veure-se-la tota (A sip or a spoonful won’t do, no, I want it all...if love is a poison cup then drink it up).

- M. WARD. Poison Cup. Post-War (2006).


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada