Bridge Over Troubled Water (Simon & Garfunkel)

 

Tal com us avançava a la CdD de la setmana passada (vegeu aquí), la d'avui anirà sobre, possiblement, el duo de folk-rock més famós de la història.

Una amistat que va començar a l'institut de Forest Hills, a Nova York, quan, el 1957, amb només 16 anys, Paul Simon i Art Garfunkel van començar a composar, tocar la guitarra i cantar l'un, acompanyant la prodigiosa veu de tenor de l'altre, adoptant el nom artístic de Tom & Jerry (sí, sí, com el populars dibuixos animats) amb un estil similar al de The Everly Brothers però amb tan poc reconeixement, excepte pel tema Hirl Schoolgirl, com per a deixar-ho de banda, continuar els seus estudis (de filologia anglesa i matemàtiques, respectivament) i intentar projectes diversos, un d'ells amb una tal Carole Klein, posteriorment coneguda com a Carole King, i altres fins i tot a Europa, al Regne Unit, per part del primer, amb el mateix resultat.

Afortunadament, el 1963 van tornar plegats com a SIMON & GARFUNKEL, debutant amb un LP, Wednesday Morning 3 a.m. (1964), que tanmateix va passar desapercebut, malgrat contar amb un tema com The Sound Of Silence (amb arranjaments acústics), el que va tornar a provocar un intent de separació, que va quedar amb res, a l'iniciar-se la seva època daurada amb els àlbums Sounds Of Silence (1966), amb hits com I'm A Rock i una nova versió, ara elèctrica, del tema esmentat; Parsley, Sage, Rosemary And Thyme (1966), el de Scarborough Fair i The 59th Street Bridge Song (Feelin' Groovy) i Bookends (1968), també amb temes coneguts com America i, sobretot, una nova versió de Mrs. Robinson, de la guardonada banda sonora de la pel·lícula The Graduate (Mike Nichols, 1967), interpretada per un jove Dustin Hoffman.

Uns discos amb una qualitat melòdica i unes harmonies vocals a l'alçada d'uns textos que mesclaven romanticisme i nostàlgia amb comentaris socials d'autoria monopolitzada pel genial compositor, amb el conseqüent malestar del primer vocalista, qui va decidir orientar els seus passos cap a la interpretació, amb molt bons films, dirigits pel mateix Nichols, com Catch-22 (1970) i, sobretot, Carnal Knowledge (1971), amb Jack Nicholson a l'elenc protagonista, amb un altre conat de trencament del duo, paradoxalment ajornat per la edició de la seva obra més reeixida, Bridge Over Troubled Water (1970).

Una publicació que va anar seguida d'una gira de presentació durant la qual les desavinences habituals van arribar a tal nivell que la ruptura va ser inevitable, resultant-ne dos camins dispars, el cinema i la gravació esporàdica de discos amb temes d'altri per Garfunkel i una dilatada carrera musical -que arriba fins al present amb el recent Seven Psalms (2023)- per part de Simon, tan reconeguda com eclèctica, adjectiu que justificarem al post de la setmana que ve, amb una de les seves obres més emblemàtiques, Graceland (1986).  

Una separació seguida de múltiples reunions amb finalitats diverses, des del recolzament  a polítics demòcrates, a l'acceptació de guardons (Rock and Roll Hall of Fame, 1990), entrega de premis (Grammys, 2003) o causes humanitàries, com la participació en el concert per a les víctimes de l'huracà Katrina (2005), la més famosa de les quals va ser el concert al Central Park de Nova York el dia 19 de setembre del 1981, al que es calcula més de mig milió d'assistents, del que en va sortir el famós directe The Concert In Central Park (1981) i una sèrie d’actuacions arreu del món entre els anys 1982-83. Unes gires que no es repetirien fins a dues dècades després, quan tornarien als USA i Canadà el 2003 i a Europa el 2004, sense que, malgrat els insistents rumors a favor, comportessin la gravació de material nou.

I la CdD d'avui, com no podia ser-ne una altra, és el tema homònim del seu darrer disc, un àlbum enregistrat amb el seu co-productor habitual, Roy Halee, amb un èxit descomunal de crítica i vendes, en els que mesclen estils i ritmes com el pop, el rock, el rhythm & blues, el jazz i la world music, en dos de les 12 tracks del qual versionen El Cóndor Pasa (If I Could), amb música original del peruà Daniel Alomía Robles del llunyà 1913 i èxit en la veu del texà Trini López el 1960, i el Bye Bye Love dels seus admirats The Everly Brothers, esmentats a l'inici del post, amb la resta de pròpies tan destacades com The Boxer, la que ens ha portat fins aquí des de la setmana passada, Keep The Customer Satisfied, The Only Living Boy In New York o Cecilia, la més divertida del lot, amb una percussió que presagiava la evolució del catàleg de Simon. 

Us deixo, doncs, amb aquesta enorme balada gospel, autèntica oda a una amistat camí de trencar-se (Quan et sentis cansat, petit, amb ganes de plorar...jo seré al teu costat...ferm com un "pont sobre aigües turbulentes"...), amb una simple estructura de dues estrofes a les que, després d'un pont de piano, interpretat pel músic de sessió Larry Knechtel, futur membre de Bread, s'hi afegiria una tercera, una mica forçada, iniciada per la desconcertant frase "Sail on, silvergirl" (es refereix a la heroïna?), que ens porta, amb el seu arranjament orquestral, a un dels finals més èpics que conec, i millor en la versió original que en els directes, en els que l'actitud de l'autor, ja ho comentarem el divendres que ve, deixa molt a desitjar. 

Una cançó de la que en tinc un sentiment especial, no en va fou la primera, i de les poques, la lletra de la qual, en anglès, em sabia de memòria:

               When you're weary

               Feeling Small

               When tears are in your eyes...

               

               I'm on your side...

               

               Like a bridge over troubled water... 

- SIMON & GARFUNKEL. Bridge Over Trobled Water. Bridge Over Troubled Water (1970).