It's Too Late/You've Got A Friend (Carole King)

Li va costar a CAROLE KING triomfar en la seva carrera en solitari, i això que, en companyia del seu primer marit, Gerry Goffin, autor de les lletres, s'havia consagrat com una de les millors compositores dels anys 60, amb multitud de hits interpretats per altres artistes, dels que, per no abrumar-vos, en destacaré dos, Will You Love Me Tomorrow, per The Shirelles (vegeu aquí) , i (You Make Me Feel) A Natural Woman, per Aretha Franklin (aquí). 

Una època en la que va establir amistat amb icones com Paul Simon i Neil Sedaka, qui li va dedicar la cèlebre Oh! Carol (i aquí), que va finalitzar amb el divorci i trasllat a Los Angeles, Califòrnia, on es va instal·lar al cèlebre barri de Laurel Canyon, on va conèixer dos personatges fonamentals en el seu esdevenir, Joni Mitchell i James Taylor, qui obtindria un gran èxit amb un altre tema de la novaiorquesa, You've Got A Friend.

I va ser que, després d'un discret debut amb Writer (1970), amb l'acompanyament d'aquests, va tocar el cel al segon intent amb Tapestry (1971), un dels discos més transcendentals de la dècada, al marcar el camí per a tota una generació de cantautores amb compromís social.

Un descomunal èxit per part de la crítica i comercial, que va tenir continuïtat en el següent, Music (1971), però que, progressivament, va anar perdent pistonada en la dotzena d'àlbums posteriors fins que, el 1983, va anar a viure a Idaho per dedicar-se a lluitar a favor del medi ambient i posposar la publicació de nou material per períodes de fins a quatre i sis anys, sense recuperar mai el prestigi pretèrit.    

Com a CdD he triat un dels temes de l'esmentat Tapestry, un disc en el que la cantautora, acompanyada del seu piano i amb la subtil producció de Lou Adler, obté un resultat tan íntim i casolà com insinua la portada, del que en destaquen temes com l'inicial I Feel The Earth Move, So Far Away i la escollida, It's Too Late, un clàssic en tota la regla sobre el final d'una relació, coescrita amb una desconeguda Toni Stern, que acabava de trencar amb James Taylor, en el que el piano comparteix el protagonisme a la guitarra acústica, tocada precisament per aquest, deixant espai al saxòfon de Curtis Amy.

Un LP -que, amb el pas del temps, em vaig adonar que tenien moltes de les meves amigues- en el que l'autora es reivindica regravant els tres temes abans esmentats amb els que van triomfar altres, el tercer dels quals us afegeixo avui com a "bonus track" i, ja us aviso, la setmana que ve compararem.

- CAROLE KING.  It's Too Late/You've Got A Friend. Tapestry (1971).