Complint amb el compromís adquirit fa unes setmanes en el post d’Elastica
(vegeu aquí), avui recordarem un dels grups (l'altre és el
"conegut" Suede) en el que darrerament ha prestat el seu
servei el bateria Justin Welsh, un lloc ocupat en els inicis
per un altre "conegut", Bobby Gillespie, ja sigui liderant els
Primal Scream o en solitari.
Em refereixo a THE JESUS AND MARY CHAIN (en endavant TJAMC), la
banda escocesa creada pels germans William (guitarrista i compositor
principal) i Jim (cantant) Reid, dos personatges tan
incompatibles con introvertits, amb una total aversió a les relacions
interpersonals, només superada a base d'estupefaents, que des de la seva
aparició, convertien els seus concerts en un autèntic caos farcits de violència
i que, a més a més de múltiples cancel·lacions o interrupcions, van arribar a
ser detinguts per possessió d'amfetamines.
Un comportament que els ha convertit en una de les formacions més
antipàtiques de la escena indie, sense impedir que siguin considerats
uns pioners en la mescla de melodies pop amb guitarres
distorsionades a base de fuzz que donarien nom a un estil, el noise
(soroll) i que, a l'interpretar d'esquena al públic i mirant-se el peus, els
convertiria en precursors del shoegaze.
El seu àlbum de debut, Psychocandy (1985), està considerat
com un dels més influents de la dècada dels 80 i de
la música indie-pop-rock en general, tot i que no el podem
considerar "apte per a tots els públics" en base a les múltiples
capes de soroll i distorsió que impregnen moltes de les seves 14 tracks,
enregistrades sota els efectes de les amfetamines i l'LSD, que no ocupen més de
39 minuts, en el que la paradigmàtica i inicial Just Like Honey i altres
com Taste Of Cindy, Sowing Seeds o You Trip Me Up conviuen amb
balades com The Hardest Walk o l'acústica Cut Dead.
Malauradament, a partir d'aquest seminal monument, un autèntic "disc
de culte", TJAMC van prendre decisions qüestionables com prescindir de
la bateria i el baix que interpretaven respectivament el mencionat
Gillespie i Douglas Hart, substituïts per caixes de ritme i
altres instruments electrònics, allunyant-se del noise per abraçar el pop
més convencional, amb el que els seus seguidors van anar minvant en el segon
LP, Darklands (1987) i els quatre següents, Automatic
(1989), Dead Honey (1992), Stoned & Dethroned
(1992), en el que participa Hope Sandoval, de Mazzy Star,
aleshores xicota de William, i Munki (1998), fins que l'any 1999
van emprendre camins separats, William al front de Lazycame i
Jim de Freeheat, amb resultats no gaire reeixits, fins al
2007, quan es van tornar a reunir, havent publicat dos discos més, Damage
And Joy (2017) i Glasgow Eye (2024), un àlbum proper al jazz
avantgarde, en el que conten com a bateria amb Justin Welsh,
com dèiem al primer paràgraf del post.
Com a CdD us deixo amb la mencionada Just Like Honey, una mandrosa
melodia amb una lletra al·legòrica del sexe oral (una cosa temptadora i apegalosa
"com la mel"), que s'inicia amb una seqüència
de bateria que evoca la clàssica Be My Baby, de The
Ronettes, cap al final de la qual s'hi afegeix la veu de Karen Parker,
la parella de Gillespie, i que potser alguns seguidors del blog
reconeixereu per aparèixer a la pel·lícula Lost In Translation (Sofia
Coppola, 2003) i en alguna sèrie i anunci comercial a la TV.
- THE JESUS AND MARY CHAIN. Just Like Honey. Psychocandy (1985).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada