Fa poc vaig anar a veure la pel·lícula inaugural del Festival de Cinema Fantàstic de Sitges 2011, Eva (Kike Maíllo, 2011), un melodrama de ciència-ficció situat en un futur no gaire llunyà (2041) però ambientat en un mon rural i nevat amb estètica real i intimista, més pròpia dels anys 70-80 del segle XX que no de l'embolcall hi-tech comú als films del gènere.
Voldria destacar el guió, escrit amb la col·laboració del dramaturg Sergi Belbel, i el repartiment, en el que sobresurten la nena protagonista, Claudia Vega i un impagable Lluís Homar, que aporta el necessari contrapunt d'humor en el seu personatge de...(millor aneu a veure-la).
I a què ve aquest comentari cinematogràfic en un blog musical? us preguntareu. Doncs perquè hi ha una escena en la que el protagonista decideix prendre una decisió crucial ballant precisament amb la cançó que he escollit com a CdD d'avui, Space Oddity, que tracta tanmateix d’una situació de ciència-ficció.
I a mi m'ha ajudat a decidir quin tema escollir, entre les desenes que n'hi ha per triar, d'un personatge tan transcendental en la història de la música pop com es DAVID BOWIE. Conegut també com el Duc blanc, a aquest artista se'l defineix sovint com a "camaleònic, per la seva facilitat per adaptar-se als temps catalitzant totes les tendències emergents, tot i que, sobretot en els primers deu anys, va ser ell qui va marcar el camí, per contribuir a crear un estil que va marcar tota una època, conegut com a glam-rock.
Amb la col·laboració d'extraordinaris guitarristes com Mick Ronson primer, i Robert Fripp (el de King Crimson) desprès i productors, a més a més de ell mateix, com Tony Visconti i Brian Eno, va publicar un seguit de discos "imprescindibles", entre els que proposo Hunky Dory (1971) que conté la mítica Life On Mars, Aladdin Sane (1973), Heroes (1977), Scary Monsters (1980) i, per sobre de tots ells, The Rise And Fall Of ZIGGY STARDUST And The Spiders Of Mars (1972). Es aquest darrer un disc que va donar el tret de sortida a un alter ego de l'artista, que, interpreta amb un dramatisme esglaiador el retrat d'un futur apocalíptic, a vegades des d'un huracà sonor descontrolat del que ens salven temes con Starman (la principal rival per a CdD d'avui), i sempre amb audàcia, intel·ligència, transgressió estètica, humor...i un munt de qualitats més (a les que hem d’afegir el ser un més que acceptable actor cinematogràfic), que han fet de Bowie un dels artistes fonamentals del rock.
Com, lamentablement em vaig comprometre en el seu dia a publicar una, i només una, CdD, em quedo amb el single que va suposar el seu primer èxit, el que he esmentat de la pel·lícula. Es la conversa entre la base de control terrestre i un astronauta, el Major Tom, amb problemes per fer retornar la seva nau a la Terra.
Ground Control to Major Tom
Ground Control to Major Tom...
- DAVID BOWIE. Space Oddity (1969).
Brutal!
ResponElimina