divendres, 11 de novembre de 2011

Via Chicago (Wilco)

La presentació al Palau de la Música de BCN, la setmana passada, del 8é disc de WILCO, The Whole Love (2011), m'ha recordat la vegada que els vaig anar a veure a la sala Razzmatazz, ara fa 4 anys, la entrada de la qual il·lustra aquesta CdD. Es l'únic concert a la meva vida al que recordo haver arribat tard, quant anaven per la 3ª cançó, però era dia feiner, van començar molt puntuals i jo, aleshores, treballava fins a les 8 de la tarda. També recordo que ha estat un dels millors concerts de rock als que assistit en els darrers anys, una exhibició de perícia però també de fascinació emotiva, capaç de renovar la meva estima per la música. Els seguidors del blog més escèptics ho poden comprovar escoltant el doble CD que recull un concert d'aquella gira, Kicking Television: Live In Chicago (2005).
Es tracta d'una banda de Chicago, liderada indiscutiblement pel compositor i cantant Jeff Tweedy, màxim exponent en els seus inicis de l'estil country-rock alternatiu, el que darrerament es coneix com a "americana", que, amb els pas dels anys, han anat evolucionant, com si d'un curset accelerat d'història del rock es tractés, recollint a cada parada una mica de soul, psicodèlia i pop, per afegir noves textures experimentals sense perdre classicitat.
Els seus discos més importants, tots dos produïts per un vell conegut de la CdD, Jim O'Rourke, pràcticament un nou membre del grup, son Yankee Hotel Foxtrot (2002) i A Gosht Is Born (2004), obres suggerents i etèries, sota la influència del rock experimental dels 70, tant com dels mateixos Beatles pot-66 (fracció John Lennon, es clar), obres contemporànies claus per entendre els residus del passat.
L'esmentat concert a la Razzamatazz va finalitzar amb Spiders (Kidsmoke), un dels himnes del rock dels darrers anys, la millor manera possible de tancar un show, un tema de 10 minuts de A Gosht Is Born i que, tinc previst com a CdD el dia que, per un o altre motiu. decideixi posar punt i final a aquest blog.
Com encara tinc il·lusió per continuar, no serà avui, per el que he triat un tema del primer disc de Wilco que vaig tenir, Summerteeth (1999), també molt apreciat pels seus seguidors, Via Chicago. I he escollit la versió en vídeo per a que us feu un efecte dels seus concerts els que no heu tingut la sort de poder-hi assistir.
 - WILCO. Via Chicago. Summerteeth (1999).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada