divendres, 31 de juliol de 2015

I Got You (I Feel Good) (James Brown)

El capítol MN(I)O 8 està dedicat a un artista la influència del qual en la evolució de la black music (la música negra a la que al·ludeixo) en els anys 60 i 70 ha estat, com explicaré, transcendental. 
JAMES BROWN, nascut el 1933 en el si d'una família desestructurada de classe molt baixa, va tenir una infància difícil i abans dels 20 anys, amb motiu d'un robatori a mà armada, va estar detingut i engarjolat, fet que, com es veurà, es repetiria diverses vegades al llarg de la seva vida. El seu caràcter fort i impulsiu, que tants problemes li va comportar, va ser fonamental per superar les adversitats i així, només sortir del reformatori que li va estalviar, per bona conducta, uns quants anys de presó, va ingressar al grup de gospel The Starlighters el qual, sota el seu lideratge, va evolucionar cap al Rhythm & Blues al temps que es canviaven el nom pel de The Flamous Flames.
Amb ells va publicar uns quants singles amb gran èxit de vendes (Please, Please, Please; Try Me, It's A Man's, Man's, Man's World...) i un LP considerat com un dels millors discos en directe de tots els temps. Es tracta del Live At The Apollo (1963), gravat al Theatre Apollo de Harlem (New York, USA), precisament en recinte en que es faria la vetlla per la seva mort, el dia de Nadal de 2006, als 73 anys, abans de ser enterrat a Augusta (Atlanta), a tocar de la seva localitat natal de Barnwell (Carolina del Sud).
Però el millor estava per venir, el 1965, consolidat com una de les grans estrelles del R&B i de la seva derivació amb fort contingut social amb consciència racial, el soul, va fer una aportació absolutament original, amb temes com Papa's Got A Brand A New Bag i Cold Sweat, va prescindir de la melodia per ressaltar el ritme, amb compassos sincopats, guitarres entretallades i tractant cada instrument, veu inclosa, com si fora percussió, amb el resultat d'un estil contraposat i gens ensucrat, que rescatava el jazz i, sobretot, els ritmes afro-cubans i que es coneixeria com a funk.
Una altra característica seva va ser la energia que traspuava als seus concerts, el que va aconseguir separant-se de The Flamous Flames i reclutant una banda més jove, que va anant canviant de nom (The Pacemakers, The JB's) i de membres al llarg dels anys sense minvar la seva qualitat i per la qual van passar grandíssims instrumentistes com Bootsy Collins, Fred Wesley o Maceo Parker, amb els que va assolir nous èxits com Soul Power o la coneguda Get Up (I Feel Like Being A) Sex Machine
Però quant tot semblava anar-li de cara, havent participat com a actor en pel·lícules com The Blues Brothers (John Landis, 1980), amb Dan Aykroyd i John Belushi i com a compositor de bandes sonores com Rocky IV (Silvester Stallone, 1985), van tornar els problemes legals, per violència de gènere (1988), per tinença d'armes i consum de drogues (1996) i, entre la saturació del mercat per les seves nombroses publicacions i la aparició del rap, la seva estel·la va anant decaient, tot i què la seva influència ha estat reconeguda en la evolució del gospel al R&B, al soul i al funk i la transcèndencia sobre estils posteriors com la disc-music, l'afrobeat, el hip-hop, el rap o el house, per no dir sobre molts passos de breakdance, inspirats en els frenètics moviment de ball de Brown a l'escenari.
Un individu que, per les seves qualitats, ha esta conegut amb diversos malnoms, com Soul Brother Number One, Mr. Dynamite, The Godfather Of Soul o, com li agradava autoproclamar-se, The Hardest-Working Man In Show Busines (L'home més treballador del món de l'espectacle), i es que a treballador no hi havia qui el guanyés, arribant a efectuar fins a 300 concerts en un any, espectacles en els que ho donava tot, exigència que feia extensiva als seus músics, als que imposava una fèrria disciplina, quasi militar, fins i tot en la indumentària, més que discutible, tot sigui dit.
Com a CdD he escollit el seu tema probablement més conegut, el que encapçala l'àlbum homònim I Got You (I Feel Good) (1966), un blues de dotze compassos, escrit i produït per ell mateix, que conté un solo de saxo alt de Maceo Parker, que ha estat versionat per multitud d'artistes i ha aparegut en unes quantes pel·lícules i sèries de TV. El mateix títol, abreviat, ha estat utilitzat en el llibre autobiogràfic I feel good. Las memorias de James Brown (Ed. Global Rhythm Press, 2007) i el film I feel good (Tate Taylor, 2014), un biòpic interpretat per Chadwick Boseman que va passar sense pena ni glòria.
Ara agafeu-vos bé...o millor aixequeu-vos i balleu, que, en dos moments històrics ben diferents, comença...

          Whooooau! I feel good, I knew that I would, now
          I feel good, I knew that I would, now
          So good, so good, I got you...

- JAMES BROWN.  I Got You (I Feel Good). I Got You (I Feel Good), 1966.


1 comentari:

  1. Es comunica als seguidors del blog que durant el mes d'agost no es publicarà la CdD.

    ResponElimina