divendres, 4 de setembre de 2015

Abbey Road Medley (The Beatles)

El post número 230 de la CdD, en el cinquè aniversari del blog, el dedicarem a un disc molt significatiu per a mi per dos motius. El primer, de caràcter general, pel seu indubtable valor artístic i el segon, personal, per haver estat el primer LP  que vaig tenir -que no single, honor que, com vaig explicar al seu dia, recau en Hey Jude, amb Revolution a la cara B (vegeu aquí)- de THE BEATLES. 
Es tracta del mític Abbey Road (1969), àlbum que té la particularitat d'haver estat el darrer que van gravar els fab four, tot i què, per motius comercials, va estar publicat abans que Let It Be (1970), enregistrat amb anterioritat.
I va ser probablement per compensar el mal gust de boca que els va deixar la gravació en directe d'aquest disc i film pòstums, que presagiaven el proper final del grup, que Paul McCartney va demanar al seu productor habitual per a Apple Records, en George Martin, una darrera oportunitat, un treball a la manera dels "vells temps", repte que va acceptar amb la intenció d'acabar el més dignament possible, per al que va contar amb la participació dels enginyers de gravació Geoff Emerick, en aquesta ocasió acompanyat del seu jove assistent, el posteriorment afamat músic i productor Alan Parsons, i Phillip McDonald.
Tècnicament el disc es un prodigi d'enregistrament, 45 anys desprès no superat. Per primera vegada es va gravar en vuit pistes, en lloc de les quatre habituals, amb equips de transistors en lloc de vàlvules i aprofitant al màxim les possibilitats dels estudis de gravació, els espectaculars EMI (nom que, com a conseqüència d'aquest disc, van canviar pel de Abbey Road), amb immenses sales de gravació que van permetre la participació d'una orquestra de fins a 30 membres, sota la direcció, com no, de George Martin. També va ser un dels primers discos en els que, per iniciativa de George Harrison, es va utilitzar el sintetitzador, concretament un mini-moog.
Per cert, tant el títol del LP com la icònica portada, a la que no figura el nom del grup ni del disc, van ser fruit de la improvisació. Sembla que el nom inicialment previst de Everest va ser substituït pel nom del carrer on es troben els estudis i la imatge de la caràtula, obra del fotògraf Iain Macmillan, es va decidir en una breu sessió amb només sis instantànies, creuant el pas zebra que hi ha en front dels estudis, vestits amb la roba informal que portaven aquell 8 d'agost de 1969. Per aquest motiu Paul, que vivia a només 50 metres d'allí i hi havia anat en sandàlies, apareix descalç, el que va donar lloc a múltiples i estúpides teories sobre la seva mort sobre les que no es val la pena estendre. Qui va obtenir notorietat de la foto va ser el vehicle que hi apareix, un Volkswagen "escarabat" propietat d'un veí que no era a casa i per la qual cosa no va poder ser retirat, la matrícula del qual, la famosa LMW 281F, li va ser sostreta en diverses ocasions (a l'igual que les lletres del carrer que figuren a la contraportada del disc), fins que el va vendre per una petita fortuna per acabar en un museu alemany.
Musicalment Abbey Road és una obra d'art que s’hauria d’ensenyar a l’escola, o fins i tot abans (vegeu imatge) i de la que hi ha tant a dir que donaria per a uns quants post, per el que ho resumiré dient que és el disc en que més brilla George Harrison, amb dos temes sensacionals, un a cada cara, Something i Here Comes The Sun; que Ringo Starr, que , des del seminal Please Please Me (1963), canta un tema a cada disc, fa, per segona vegada a la història, una simpàtica aportació pròpia amb un tema composat amb l'ajuda de Harrison en unes vacances a Sardenya (Itàlia), Octopus's Garden; que John Lennon, amb el cap més lluny del grup que ningú, participa poc però dos de les seves composicions son excepcionals, la inaugural Come Together -que tants problemes li comportaria per acusació de plagi (vegeu aquí)- i I Want You (a la gravació de la qual participa Billy Preston a l'orgue) però que es Paul McCartney, juntament amb Martin, el productor, l'autèntic protagonista del LP, sobretot del que passa a la cara B i que és motiu de la CdD d'avui.
I de què estem parlant? Doncs d'un fet insòlit en la discografia de la banda, un medley ("popurri" en català) de vuit temes curts, amb una durada total de 16 minuts, la majoria sense acabar de polir i sense relació entre ells però la concatenació dels quals, units per ponts musicals, esdevé, per obra i gràcia de "Macca" en absència de Lennon, que havia patit un accident de trànsit a Escòcia, una meravella per als sentits. Seria un greuge històric el no mencionar-ne el títols i és de justícia immortalitzar-los una vegada més en aquest modest blog. Figurant entre parèntesi l'autor i veu principal de cada tema, es tracta de You Never Give Me Your Money (McCartney)/Sun King (Lennon)/Mean Mr. Mustard (Lennon)/Polythene Pam (Lennon)/She Came In Through The Bathroom Window (McCartney)/Golden Slumbers (McCartney)/Carry That Weight (McCartney amb les harmonies vocals dels quatre) i The End (McCartney).
Aquest tema final, tot i què desprès de 20 segons de silenci s'escolta el breu Her Majesty -el primer "tema ocult", que no surt als crèdits (hidden track), de la història, gravat en honor de la Reina d'Anglaterra per McCartney en un moment que estava sol a l'estudi i que l'enginyer, seguint instruccions, no va desestimar- té la particularitat de contenir el primer i únic solo de bateria d'un reticent Ringo en la discografia del grup, també hi destaquen tres solos de guitarra concatenats de McCartney, Harrison i Lennon, per aquest ordre, i acaba amb un rodolí, "and in the end, the love you take is equal to the love you make" (més o menys "al final, l'amor que reps es igual al que dones") que ho ve a dir tot. Per a molts la frase que millor resumeix la essència del missatge d'uns símbols de la cultura juvenil dels anys 60 a punt d'ensorrar-se sota el pes de tanta responsabilitat, The Beatles.
I ara gaudiu del quart d'hora més intensament aprofitable del dia d'avui amb aquesta magnífica recreació animada...i gràcies per seguir a "la cançó del divendres (CdD)" en aquest cinquè aniversari. 

- THE BEATLES. Medley. Abbey Road (1969).


2 comentaris:

  1. Es comunica als seguidors del blog que el proper divendres no es publicarà la CdD.

    ResponElimina
  2. Enhorabona!!!... Per molt temps mes que la gaudim ;-)

    ResponElimina