divendres, 25 de setembre de 2015

Tar Hani (Bombino)

Goumar Almoctar, conegut pels seus amics com Omara Moctar és un jove, nascut a prop de la ciutat de Agadez al nord del Níger, de fort caràcter i personalitat, el que l'ha portat a comprometre's en la defensa de la seva marginada ètnia, a la que ells no anomenen "tuareg" sinó "Kel Tamasheq", i, a conseqüència de les diverses rebel·lions dels darrers anys, un parell de vegades a l'exili.
A la primera, als estats veïns d'Argèlia i Líbia, va conèixer altres joves músics que el van acostar a la música occidental, quedant especialment impressionat pel guitarristes JimiHendrix i Marc Knopfler (de The Dire Straits), instrument que va començar a tocar i la tècnica del qual va perfeccionar en el temps lliure que li proporcionava la seva tasca de pastor, fins al punt de cridar l'atenció del localment reconegut guitarrista Haja Bebe, que el va convidar a tocar amb la seva banda, de la que el noi era el membre més jove i motiu per el que l'anomenaven amb el mot italià que, deformat, ha passat a ser el seu nom artístic, BOMBINO.
Ja amb la seva pròpia banda, Group Bombino, va despertar l'interès del cineasta libi, resident als USA, Hisham Mayet, que va rodar un documental i el va portar per una mena de gira per Califòrnia (USA) on fins i tot va gravar un tema amb Keith Richards i Charlie Watts, de The Rolling Stones, el que li va comportar prou popularitat com per a, posteriorment, fer de guia d’Angelina Jolie em el seu tour pel Sahel.
En un posterior exili a Burkina Faso va ser un altre cineasta nord-americà, Ron Wyman, qui li proposà produir la gravació ara ja professional a Cambridge (Massachusetts, USA) d'un disc, Agadez (2011), amb el que ha aconseguit un cert reconeixement dintre del que els occidentals anomenem "world music". I el xicot no para, poc desprès, ara amb producció de l'afamat Dan Auerbach, vocalista del duo prou conegut del blog, The Black Keys, ha publicat el no menys interessant Nomad (2013), en aquesta ocasió gravat a Nashville (Tennessee) i sembla que ja n'està preparant un altre.
En el seu estil es reconeixen influències locals, com del mític malià Ali Farka Touré o els també tuareg Tinariwen, així com americans, com l'esmenta Jimi Hendrix o el mateix John Lee Hooker, i d'una sàvia combinació del blues i el rock amb la música tradicional berber, i cantant en la llengua tamasheq, en resulta un producte excel·lent, tant en l'aspecte artístic com de rebel·lia cultural ben entesa. Un exemple d'aquest moviment identificat per la vinculació al seu espai geogràfic, el Sàhara, amb uns patrons musicals propis, la seva "dessert soul", i que coneixem ja com a "blues-rock tuareg".
Com a CdD he escollit el tema Tar Hani (Amor meu) de Agadez, disc del que us recomano que us fixeu en la foto de la caràtula, a la que s'aprecia com utilitza com a celleta un bolígraf agafat amb una goma, una prova més de com el talent artístic pot sobreviure en les pitjors circumstàncies. El vídeo correspon a l’assaig d’un concert realitzat el 2010 a la base de la Gran Mesquita d'Agadez, amb permís del sultà de la població amb motiu de celebrar la pau desprès d'una de les nombroses revoltes dels afamats nòmades guerrers, coneguts també, pel color que deixa a la seva pell el tint de la roba, com els "homes blaus". 
Jo, que només el coneixia pels seus discos, el vaig poder gaudir abans d'ahir al concert que va oferir a la Pça. dels Àngels, de Barcelona, en el marc de la programació del Barcelona Acció Musical (BAM) 2015, en el que ens va encisar amb la cadència de la seva música, no exempta d'intensitat, gràcies a la contundència de la secció rítmica, amb un baixista d'imponent presència escènica i el bateria, l'únic amb aspecte occidental del quartet.

- BOMBINO. Tar Hani. Agadez (2011).


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada