divendres, 9 de febrer de 2018

Kiss (Prince/Tom Jones)

Covers 7:
La CdD d'avui la podem escoltar interpretada pel seu autor i en versió (cover) d'un altre artista que comparteix amb el primer l'haver gaudit d'immensa popularitat en els inicis de la seva carrera, que, cinquanta anys després, encara perdura.
El primer, Prince Roger Nelson, va ser un jove prodigi, compositor, cantant, productor, multiinstrumentista capaç de tocar més de 30 instruments diferents, ballarí i no-sé-quantes coses més que, amb el nom artístic de PRINCE, ha estat un dels músics més reeixits de la història. La paraula que millor defineix el seu innovador estil és eclecticisme, en base a la integració de gèneres musicals com el rock, la new-wave, el soul, el blues, el rhythm & blues, fins i tot el jazz, amb el funk com a característica més distintiva, a la que hem d'afegir el seu aspecte, tan extravagant com espectacular la posada en escena de la seva obra, sense oblidar les lletres, habitualment farcides de contingut sexual explícit.
De les tres dotzenes d'àlbums que va publicar aquest menut geni de Minneapolis, Minnesota (USA), en destacaria tres, tots dels anys 80, la seva dècada daurada. Em refereixo a 1999 (1982), Purple Rain (1984), banda sonora de la pel·lícula del mateix nom, igualment guanyadora de múltiples premis i el doble LP Sign 'O' The Times (1987), moment a partir del qual diversos i poc apreciats canvis d'estil, problemes personals (incloent la mort del seu nadó, fruit del matrimoni amb la cantant i ballarina Mayte García), emocionals (que anys després tindrien greus conseqüències), contractuals (que van obligar-lo a modificar el pseudònim per un símbol (vegeu imatge) que va derivar a "L'artista conegut abans com a Prince" -TAFKAP- o, simplement, "L'Artista" per eludir a la discogràfica, de la que es reconeixia ser un "esclau") i religiosos (convertit a Testimoni de Jehovà va deixar d'interpretar els temes de contingut sexual) van fer davallar la seva popularitat. Un altre aspecte a tenir en conte de la seva trajectòria son els múltiples canvis en el seu grup d'acompanyament, que es va anomenar primer The Revolution i The New Power Generation després, que va donar lloc a diversos projectes paral·lels com The Time, Vanity 6, Apolonia o The Family i que va patir múltiples desercions per iniciar sengles carreres (el que en terminologia anglosaxona s'anomena spin-off) com Sheila E. o Wendy & Lisa.
El final de la història es de sobres conegut, quinze dies després d'haver protagonitzat un aterratge d'emergència a causa d'una intoxicació per opiacis, va aparèixer mort a la seva mansió de Paisley Park, a Minnesota, a conseqüència d'una sobredosi de fentanil, el dia 21 d'abril de 2016, als 57 anys d'edat.
Afegeix la llegenda
Com a tribut a aquesta icona cultural d'entresegles he triat un tema aliè als tres àlbums esmentats però que ha esdevingut un dels hits pel que serà recordat. És el track número 10 del seu vuitè LP, Parade (1986), un disc qualitativament inferior que, gràcies a aquest single, va obtenir un més que acceptable resultat comercial. I és que qui es pot resistir a la guitarra, teclats, percussions i a les capes i més capes de veus de les esmentades Wendy Melvoin, Lisa Coleman i Sheila E.? Una composició d'aire blues acústic inicialment destinada a ser gravada per uns dels seus múltiples protegits, Mazarati, a la que el productor David Z. va afegir uns arranjaments funky que van  impressionar a l'autor fins a reclamar-la per incloure-la a darrera hora a l'LP que estava a punt de publicar.
I el cover que en podreu escoltar tot seguit és el d'un altre ídol musical, en aquest cas dels anys 60, que no comparteix amb Prince més que un llegendari sex-appeal ja que les característiques vocals son pràcticament antagòniques, amb un registre de baríton i amb un mínim de subtilesa però que va fer furor entre les fèmines de la època que, actualment, sexagenàries, segur que encara entonen el It's Not Unusual o el mític Delilah. Ho heu endevinat, oi? Em refereixo a Thomas John Woodward, a qui el productor Gordon Mills va recomanar adoptar, en honor al personatge literari, el nom de TOM JONES, la carrera del qual estava en plena decadència fins que el 1988 va gravar aquesta versió amb el avantguardista  grup de synthpop britànic Art Of Noise amb la que va recuperar una popularitat que li has permès seguir actuant fins a l'actualitat (vegeu vídeo), sobretot a Las Vegas, Nevada (USA), cita a la que no falla cap any qui és conegut també com "El tigre de Gal·les".
A hores d'ara ja esteu preparats per afegir-vos a la impagable tornada que acaba amb el títol de la CdD:

               You don't have to be rich to be my girl
               You don't have to be cool to rule my world
               Ain't no particular sign I'm more compatible with
               I just want your extra time and yours KISS

- PRINCE: Kiss. Parade (1986) / ART OF NOISE feat. TOM JONES (1988).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada