divendres, 19 d’octubre de 2012

Núvol (MiNE!)


Un crític musical professional d'un important mitjà de comunicació deia fa uns dies que "els MiNE! van arribar per quedar-s'hi", afirmació amb la que no puc estar més d'acord.
I es que, desprès de diversos CD autoeditats, van fitxar per una major (Música Global), amb la que han publicat el magnífic Un brindis pel nen androide (2010) i el no inferior EP Les maresmes maleïdes (2011) i ara ens presenten el segon llarga durada que tanta expectació ha aixecat entre els seus incomptables seguidors, a molts dels quals ens van permetre participar en el procés de producció (com es pot comprobar en el llibret del disc on la CdD figura com a col·laborador).
La fi del món (2012) representa un gran pas cap endavant en la evolució de la banda, malgrat no ser excesivament rupturista amb la obra prèvia, i és que és molt difícil renunciar a un estil i unes harmonies vocals amb tanta personalitat pròpia. I, evitant tòpics, tampoc el vull qualificar de "disc de maduresa" perquè el Ricky, l'Oriol, l'Albert i el Bernat, de madurs (musicalment parlant, s'entén) ja fa molt temps que en son.
Quant van penjar les dues primeres cançons del disc a la seva web algun fan va comentar que eren dos temes molt diferents. És veritat, com ho és la diferent personalitat dels compositors principals. Bernat sembla haver begut en abundància de la font del David Bowie més marcià i Albert ho ha fet de...la vida! fruit d'una voluntària emancipació precoç que l'ha fet madurar a marxes forçades. Tant es així que, sent una criatura com és (bé, per a mi sempre ho serà), es permet dir-li a son cosí: "ja veuràs, tu ja veuràs, quant tinguis la meva edat ja m'entendràs" (Núvol) al temps que relata peripècies quotidianes amb les que molts joves s'identificaràn, com "no se m'acaben mai els meus deutes amb tothom" que remata genialment amb "no se m'acudeixen solucions, sols cançons" (Deutes). Però en Berni no es queda curt i Déu n'hi do les que ens deixa anar: "Avui és la fi del món...creix la histèria col·lectiva...tanta història i tanta ciència no han servit d'una puta merda", tot i que a ell ja li està bé, així no haurà de passar cap més dia sense un suposat amor no correspost (El cel és vermell) o en aquella que demana que algun il·luminat exposi el que pensa la majoria amb un discurs entenedor, llavors "els carrers s'ompliran, les institucions cauran..." (Ivori). Per no dir la comunicació per radio amb Mart, del tema Aelita, suposo jo que inspirat en la pel·lícula del mateix nom del director soviètic Yakov Protazanov, del 1924, presentada aquí al primer Festival de Cinema Fantàstic de Sitges, l'any 1968. Caram amb aquests nois!
I si tot això ho expressen amb la contundència del seu so experimental, ara amb guitarres potser una mica més brutes i crues, fins i tot amb alguna buscada distorsió, també més arrossegades, més...blues (escolteu  Deutes), i les esmentades harmonies que ens transporten en el temps des de The Beatles i The BeachBoys fins els seus admirats Dr. Dog de l'actualitat, el resultat es, senzilllament, espectacular.
Com trobo especialment difícil triar una, i només una, de les tretze cançons del disc, us convido a escoltar la que ells han escollit com a primer single.

- MiNE! Núvol. La fi del món (2012).

 

1 comentari: