Fa poc he llegit
la novel·la "Cosas que los nietos deberían saber" (Ed. Blackie Books
S.L.U. Barcelona, 2009), de Mark Oliver
Everett, més conegut com a E o
també com a Mr. E.
Explica ell
mateix que, de petit, a la seva classe hi havia uns quants nens que es deien
Mark, per el que s'acostumaven a cridar pel nom i la inicial del cognom, i el
que va començar com a Mark E. va acabar simplement com a E.
La obra és una
autobiografia, escrita als 47 anys, on explica la seva desgraciada vida al
temps que va relatant la gravació dels successius discos de la banda que
lidera, el nom de la qual deriva del del nostre protagonista, EELS.
Amb un talent
literari limitat, E relata de manera crua i directa la mort, als 51 anys, del
seu pare, prestigiós científic militar amb el que mantenia una relació distant
(diu que el més a prop que hi va estar mai va ser mentre l'estava intentant
reanimar en va de l'aturada cardíaca que va acabar amb la seva vida!); el
suïcidi de sa germana, depressiva i toxicòmana; la mort de la mare, únic membre
de la família amb qui tenia una relació normal, víctima d'un càncer terminal i,
finalment, la d'una cosina, hostessa de vol, i el seu marit, que viatjaven a
l'avió que es va estavellar contra el Pentàgon l'11 S.
I tot això ho alterna
amb les incidències de la gravació dels seus discos, que jo ja coneixia per
haver-los anat adquirint tan just es publicaven, ja que soc un addicte de la
banda des de que els vaig descobrir amb el seu primer single, Novocaine For The Soul, del disc Beautiful Freak (1996). Desprès
vindrien Electro-Shock Blues (1998), Daisies of the Galaxy (2000), Souljacker (2001), fins el doble CD Blinking Lights and Other Revelations (2005),
el track nº 33 i últim del qual, Things the Grandchildren Should Know,
dona nom a la novel·la en qüestió.
Aquest individu,
fràgil i insegur, es mostra com un home amb una clara vocació per crear música
i, sobreposant-se a les seves limitacions, assolir l'objectiu de fer-la arribar
als altres. I, com la novel·la, els discos dels Eels son històries tràgiques,
amb la particularitat de ser melodies senzilles, sofisticadament senzilles,
podríem dir, interpretades càlidament amb una veu entre adolescent i vella, de
tal manera que infonen un optimisme il·luminador. Son cançons tristament
felices...o feliçment tristes? No ho sé. Però alguns, com el president George
Bush II i Dick Cheney, no ho van saber interpretar, motiu pel que es diu que
van intentar prohibir la difusió d'aquest grup "maleït" per
considerar-lo nociu per als joves, per depriment i per l'abús indiscriminat de
"paraulotes".
La CdD d'avui em
sembla que il·lustra prou bé el que us he comentat.
- EELS. The Sound of Fear. Daisies of the Galaxy
(2000).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada