divendres, 12 d’octubre de 2012

The Sound of Fear (Eels)


Fa poc he llegit la novel·la "Cosas que los nietos deberían saber" (Ed. Blackie Books S.L.U. Barcelona, 2009), de Mark Oliver Everett, més conegut com a E o també com a Mr. E.
Explica ell mateix que, de petit, a la seva classe hi havia uns quants nens que es deien Mark, per el que s'acostumaven a cridar pel nom i la inicial del cognom, i el que va començar com a Mark E. va acabar simplement com a E.
La obra és una autobiografia, escrita als 47 anys, on explica la seva desgraciada vida al temps que va relatant la gravació dels successius discos de la banda que lidera, el nom de la qual deriva del del nostre protagonista, EELS.
Amb un talent literari limitat, E relata de manera crua i directa la mort, als 51 anys, del seu pare, prestigiós científic militar amb el que mantenia una relació distant (diu que el més a prop que hi va estar mai va ser mentre l'estava intentant reanimar en va de l'aturada cardíaca que va acabar amb la seva vida!); el suïcidi de sa germana, depressiva i toxicòmana; la mort de la mare, únic membre de la família amb qui tenia una relació normal, víctima d'un càncer terminal i, finalment, la d'una cosina, hostessa de vol, i el seu marit, que viatjaven a l'avió que es va estavellar contra el Pentàgon l'11 S. 
I tot això ho alterna amb les incidències de la gravació dels seus discos, que jo ja coneixia per haver-los anat adquirint tan just es publicaven, ja que soc un addicte de la banda des de que els vaig descobrir amb el seu primer single, Novocaine For The Soul, del disc Beautiful Freak (1996). Desprès vindrien Electro-Shock Blues (1998), Daisies of the Galaxy (2000), Souljacker (2001), fins el doble CD Blinking Lights and Other Revelations (2005), el track nº 33 i últim del qual, Things the Grandchildren Should Know, dona nom a la novel·la en qüestió.
Aquest individu, fràgil i insegur, es mostra com un home amb una clara vocació per crear música i, sobreposant-se a les seves limitacions, assolir l'objectiu de fer-la arribar als altres. I, com la novel·la, els discos dels Eels son històries tràgiques, amb la particularitat de ser melodies senzilles, sofisticadament senzilles, podríem dir, interpretades càlidament amb una veu entre adolescent i vella, de tal manera que infonen un optimisme il·luminador. Son cançons tristament felices...o feliçment tristes? No ho sé. Però alguns, com el president George Bush II i Dick Cheney, no ho van saber interpretar, motiu pel que es diu que van intentar prohibir la difusió d'aquest grup "maleït" per considerar-lo nociu per als joves, per depriment i per l'abús indiscriminat de "paraulotes".
La CdD d'avui em sembla que il·lustra prou bé el que us he comentat.

- EELS. The Sound of Fear. Daisies of the Galaxy (2000).


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada