divendres, 6 de juliol de 2018

Alive (Pearl Jam)


El proper dimarts 10 de juliol actuarà al Palau Sant Jordi, de Barcelona, un dels grups més representatius, juntament amb Nirvana, Soundgarden, Alice In Chains, Stone Temple Pilots, The Melvins o Mudhoney, del fenomen "grunge".
Un estil sorgit a final dels anys 80, afavorit per la discogràfica Sub Pop, a Seattle, Washington, una freda ciutat del nord-oest dels USA en aquell moment fora del mapa musical, caracteritzat musicalment pel predomini de guitarres distorsionades i bateries  i literàriament per unes lletres que mostraven apatia i desencís, amb un clar posicionament en contra de l'estil de rock imperant a la època, nodrint-se, per contra, del punk i del noise dels seus admirats Pixies, Dinosaur Jr. o Sonic Youth.
A més a més, els músics solien adoptar una actitud anticomercial i contracultural, amb poca importància per la imatge, per el que lluïen una indumentària descuidada, amb texans (jeans) estripats, botes del model Dr. Martens o sabatilles de la marca Converse i les característiques camises a quadres de franel·la, típiques dels llenyataires locals, el que, tot plegat, va donar lloc a un moviment que sobrepassava l'estrictament musical, el nom del qual prové de la pronunciació desmanegada del mot "grungy", que en argot ve a significar "brutícia".
La mort per suïcidi de Kurt Cobain, el líder de Nirvana, va iniciar el declivi i, a hores d'ara, només Mudhoney, The Melvins i els nostres protagonistes d'avui sobreviuen artísticament. 
PEARL JAM va ser fundat a Seattle pel guitarrista Stone Gossard i el baixista Jeff Ament, que van incorporar el guitarra solista Mike McCready, el cantant i lletrista californià Eddie Vedder, qui de seguida esdevindria el frontman de la banda, i un bateria que ha canviat en cinc ocasions fins a l'actualitat.
El tret diferencial del grup respecta a la resta del moviment grunge és un estil menys pesat (hard-rock) i més proper als rock dels anys 70, a grups com The Who, Led Zeppelin, Ramones ...o al seu admirat Neil Young (per a molts el "padrí" del grunge), amb qui, com a banda de suport, van gravar l'àlbum Mirror Ball (1995) i unes lletres amb un contingut que va de temes personals a socials (vivenda, avortaments, violència...) i polítics (a destacar el clar posicionament, juntament amb Bob Dylan, Bruce Springsteen o REM, contra la política exterior del president George W. Bush) que l'autor, Vedder, interpreta amb un estil vocal que evoca Jim Morrison, de The Doors.
Ten (1991), el seu debut, és un dels discos més importants de la dècada i els dos següents, Vs. (1993) i Vitalogy (1994), van mantenir el nivell, superant el greu problema que l'enfrontament amb la distribuïdora Ticketmaster pel preu abusiu de les entrades els va suposar estar tres anys sense actuar als USA, però els canvis introduïts en els quatre posteriors no van ser tan ben acollits, fins que van redreçar el rumb amb l'homònim Pearl Jam (2006), el que els ha permès editar dos LP més, el darrer el 2013.
Un àlbum que havia de prendre el nom del jugador de bàsquet Mookie Blaylock i que va ser un dels que Pearl Jam va utilitzar en els seus inicis però que, per previsibles problemes de copyright, van canviar pel número de la seva samarreta, el 10 (ten). Un disc musicalment innovador que. per obra i gràcia de, sobretot, Gossard i Ament, navega del punk al rock clàssic, amb dobles i virtuoses guitarres psicodèliques i la distintiva, per forta i profunda, veu del lletrista i cantant, amb cançons de temàtica fosca al voltant de la solitud, la depressió, el suïcidi i els hospital psiquiàtrics, de les que en destacaria One, la inicial, Even Flow, Black, Jeremy i, és clar, la CdD.
Em refereixo a Alive, el track número tres, primer single de la seva trajectòria i una de les seves cançons més populars. Un autèntic himne amb un origen semi-biogràfic que relata la història d'un noi que descobreix que el seu pare és en realitat el seu padrastre, a la que, fictíciament, hi afegeix morbo amb la pràctica d'incest per part de la mare per la enorme semblança física del fill amb el pare biològic mort fa molts anys. Una composició del guitarra rítmica Stone Gossard, amb lletra del cantant Eddie Vedder, a la que el guitarra solista Mike McCready aporta un "solo" amb la seva Fender Stratocaster, que sembla inspirat en Jimi Hendrix, tal com podreu apreciar a la gravació, filmada al RKCNDY de Seattle per Josh Taft, un amic de la infantesa de Gossard, segon millor vídeo de la cadena MTV del 1992, desprès del Smells Like Teen Spirit, de Nirvana, CdD en el seu dia (vegeu aquí).
Una cançó a la tornada de la qual es va repetint amb insistència aquell "encara estic viu"..."I'm still alive".

- PEARL JAM. Alive. Ten (1991).


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada