Break On Through (To The Other Side) (The Doors)

La CdD d'avui és d'un grup al que podem considerar sense cap mena de dubte com un dels millors i més influents -així com controvertits- de la dècada que va de la meitat dels 60 a la dels 70, per a mi la més important de la història del rock.

THE DOORS va estar format per quatre estudiants de cinema de la Universitat de UCLA, Jim Morrison (cantant), Ray Manzarek (teclista), Robby Krieger (guitarrista) i John Densmore (bateria), formació de la crida l'atenció la manca de baixista, tasca que era assumida en els concerts (que no per a la gravació dels discos, per al que van contar amb diversos músics contractats) per Manzarek, que seguia la línia de baix amb la esquerra del seu instrument, habitualment un Fender  Rhodes, mentre amb la dreta tocava pròpiament les melodies d'orgue. 

El seu estil anava més enllà de la psicodèlia inherent al context cultural de la Califòrnia de la època (en el que triomfaven bandes com Jerfferson Airplane i Grateful Dead) , amb la incorporació de trets de pop, rock, blues, jazz i, fins i tot, flamenc, per esdevenir realment inclassificable i el seu so, tot i ser fàcilment identificable per l'orgue de Manzarek, un grandíssim instrumentista, a la saga del qual no es quedaven curts els altres, va quedar supeditat a les magnífiques aptituds vocals i, sobretot, escèniques de Morrison (qui no recorda la seva magnètica presència, enfundat en uns pantalons de cuir que convertien la estrella del rock en un "sex symbol"?) , tanmateix autor d'unes lletres estranyes i ombrívoles, fruit de la seva admiració pels poetes francesos (amb Arthur Rimbaud al capdavant) i els escriptors de la beat generation (com Jack Kerouac).Tan és així que el grup va prendre el nom d'un vers de William Blake que diu: "If the doors of perception were cleansed, everything would appear to man as it is: infinite" (Si les portes de la percepció s'obriren per complert, tot apareixeria per a l'home tal com és: infinit), vers que també va inspirar el llibre de Aldous Huxley The Doors of Perception (1954).

La carrera dels Doors va començar meteòricament amb el disc homònim de debut, The Doors (1967), obra que va causar sensació entre la crítica i el públic, el nivell de ventes del qual van superar en el següent, Strange Days (1967), per baixar lleugerament en el tercer, Waiting For The Sun (1968), en part fruit dels excessos cada cop més evidents de Morrison amb les drogues i l'alcohol, el que va incrementar la seva actitud ja de per se provocadora i exibicionista, per decaure amb The Soft Parade (1969), disc en el que es van allunyar dels seus fans amb un estil extremadament pop, amb arranjaments de metalls inclosos. Quan la davallada semblava inevitable van remuntar el vol amb l'extraordinari Morrison Hotel (1970), àlbum molt consistent, tot i no contenir cap hit, i van continuar amb L.A. Woman (1971), aquest sí, amb el memorable Riders On The Storm.

I a partir d'aquí la tragèdia: Morrison, imbuït pels afanys literaris, se'n va anar a viure a París amb la seva xicota (Pamela Corson, víctima el 1974 d'una sobredosi d'heroïna), ciutat en la que un mes desprès, el dia 3 de juliol, va morir en circumstàncies mai ben aclarides, a la mítica edat de 27 anys, a la mateixa que ho van fer els seus contemporanis Brian Jones (de The RollingStones), Janis Joplin i Jimi Hendrix, "tradició" que en dècades posteriors van perpetuar Kurt Cobain (de Nirvana) i Amy Winehouse. La seva tomba al cementeri Père-Lachaise, de París, s'ha convertit en un lloc de pelegrinatge pels fans d'aquest mite, la història del qual ha estat tanmateix portada al cinema amb la pel·lícula The Doors (Oliver Stone, 1991), protagonitzada per Val Kilmer.

A la mort del frontman la resta de la banda van decidir continuar i van gravar tres discos més, abans de dissoldres per seguir com a solistes o lligats al món de la música, amb ocasionals reagrupaments, sense Densmore, per el que van haver de renunciar al nom original, el que va acabar amb la mort de Manzarek el 2013, a la edat de 74 anys.

The Doors (1967), el seu debut, és un àlbum extraordinari en el que, amb un aire teatral, influència de les actuacions del cantant, tracten els temes de l'amor i les drogues més explícitament que en cap altre i del que cal destacar com a mínim tres temes, Light My Fire, probablement la seva cançó més coneguda i que en bona lògica hauria de ser la CdD d'avui si no fos perquè la tinc reservada per a una futura secció COVERS que us sorprendrà, The End, un epíleg d'onze minuts tractant el tema d'Edip i la que ara escoltarem, la inicial Break On Through (To The Other Side), traduït Obre't camí (cap a l'altre costat).

Musicalment és una composició curiosa, al basar-se en una estructura percussiva de bossa-nova, un riff de guitarra que recorda la interpretació que Paul Butterfield va fer del tema Shake Your Moneymaker, original del bluesman Elmore James i un solo d'orgue similar a la introducció del What I'd Say de Ray Charles. I literàriament és pura morbositat, fixeu-vos: la discogràfica, Electra Records, va censurar part de la cançó amb l'argument que l'ús, força repetit per cert, de la paraula "high" té connotacions en el món de les drogues i en algunes edicions del tema, que no en les versions en directe, la frase "She gets high" (Ella es col·loca) només s'escolta "She gets", seguit d'un lleu brunzit. Jo, particularment, com molts altres dels seus seguidors, vaig una mica més lluny i penso que més aviat el tema és un convit a obrir la ment, trencar amb la rutina per travessar la porta i fugir a una altra realitat a la que no ens hem atrevit a entrar...una proposta que faig extensiva als seguidors del blog per aquest cap de setmana que comença avui divendres. 

- THE DOORS. Break On Through (To The Other Side). The Doors (1967).