divendres, 22 de maig de 2015

Counting Backwards (Throwing Muses)

Qui pensi que la autodestructiva lluita d'egos en el si dels grups de rock és exclusiva del gènere masculí avui comprovarà el contrari.
Kristin Hersh i Tanya Donelly eren unes molt bones amigues a l'escola quant, als 11 anys, es van convertir en germanastres, fruit de la unió de la mare de la primera amb el pare de la segona, desprès dels respectius divorcis i, als 15, guitarristes les dues, ja havien format la seva primera banda, que, amb la incorporació del seu amic David Narcizo a la bateria i la baixista Leslie Langton, es van anomenar Kristin Hersh and The Muses i, posteriorment, amb el nom en que els coneixem, THROWING MUSES.
Formats a Newport (Rhode Island, USA) a començament dels 80, va ser a Boston (Massachusetts) on van triomfar, en gran part per la difusió que en van fer les emissores de radio universitàries de la ciutat (rés a veure amb la MTV, "of course") que era, en aquell moment, el centre del mapa alternatiu, amb un estil que es caracteritza per unes estructures de les cançons poc ortodoxes interpretades per  la veu esquinçada de Hersh, a la que la Donelly aporta unes harmonies vocals més properes al pop i unes lletres surrealistes que no entenia ni ella, sovint  inspirades en les veuetes que sentia la primera a dintre del seu cap (i que posteriorment, amb només 20 anys i ja mare soltera, li van comportar el diagnòstic de trastorn psicòtic). 
El seu disc més assequible per a mi és el quart, ara amb Fred Abong al baix, The Real Ramona (1991), al que Hersh aporta 9 de les dotze cançons, Donelly un parell, el màxim que va aconseguir col·locar en cap dels seus àlbums, més la última, acreditada per primera vegada a tota la banda. Es compren doncs que Tea, nom al que sempre l'ha anomenat sa germana, s'afartés de tanta tirania i, el 1992, abandonés el grup per formar, amb Abong, el baixista, i Kim Deal, dels també bostonians Pixies, amb qui havien compartit escenaris, la banda The Breeders, pas previ al següent projecte, ja com a líder destacada, Belly.
Amb un altre canvi de baixista, ara de nou amb Leslie Langton, que recuperava la estructura matriarcal del grup, i el fidel Narcizo, amb el seu particular estil de tocar sense platerets, T.M. van continuar com a trio, publicant tres àlbums més, dels que destacaria University (1995), fins el 1997, en que ho van deixar, per continuar Hersh, mudada a califòrnia i ara mare de tres fills, amb una carrera en solitari que havia començat, simultàniament amb la banda uns anys abans, en la que ha gravat uns quants discos, quasi tots en format acústic, en els que s'accentua encara més la seva tendència a l'exhibicionisme emocional, activitat que va compaginar a la participació en un altre grup "elèctric", 50ft Wave
El 2003, contra tot pronòstic, van tornar amb un nou disc, titulat, com el del seu debut, Throwing Muses, amb un altre baixista, Bernard Georges, baixista dels esmentats  50ft Waves, i la inesperada participació de Donelly, tot i què exclusivament fent acompanyaments vocals, i hem hagut d'esperar 10 anys més per al darrer fins ara, Purgatory/Paradise (2013), el novè de la seva discografia, marcat, com tota la obra anterior, pel talent i la complexa personalitat de la Hersh.
Com a CdD he escollit Counting Backwards, el tema que encapçala el disc,  una composició que podria passar per funk-rock amb una part vocal que deixa clar que estem al davant d'una ment en desordre, una angoixa femenina que, plena de ràbia i desconcert, es gira implosiva, cap a dins, al contrari de la masculina que ho fa cap al món de fora, prenent forma de símptomes obsessius, com l'anorèxia i altres.
Tot i que potser una mica sobrevalorades, penso que les Muses han estat una de les bandes més emblemàtiques del boom del college-rock de finals dels 80. A continuació un petit tast:

- THROWING MUSES. Counting Backwards. The Real Ramona (1991).



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada