divendres, 30 de març de 2018

Like A Rolling Stone (Bob Dylan)


Avui, per segona vegada en més de set anys (la primera -vegeu aquí- va ser el passat 8 de desembre), ens saltarem la norma de no publicar la CdD en divendres festius, però és que la ocasió s'ho val. I és que avui i demà actua al Gran Teatre del Liceu, de Barcelona, el músic solista més important de la història del rock.
Em refereixo, és clar, a Robert (Bob) Zimmerman, el cantautor nascut a Duluth, Minnesota (USA) que als 20 anys, perseguint l'estela del seu admirat Woody Guthrie, aleshores greument malalt, Robert Johnson i Hank Williams, va anar a New York on, amb el nom artístic de BOB DYLAN, el honor del poeta Dylan Thomas, va impressionar la comunitat folk del Greenwich Village i va gravar els seminals The Freewhwwlin' Bob Dylan (1963), el de la mítica Blowin 'in In The Wind (popularitzada en les versions de Peter, Paul & Mary i de Joan Baez) i The Times They Are A-Changin (1964).
El que poc s'esperaven els seus seguidors, que se'n van arribar a burlar d'ell al Festival de Newport i a qualificar de "Judes" (per traïdor), és que poc desprès, amb Bringing It All Back Home (1965), acompanyat per la Paul Butterfield Blues Band, iniciaria un canvi radical, a "l'electrificar" el seu so a la cara A de l'LP, exemplificat amb el tema Maggie's Farm, (a la B es mantindria acústic amb la posteriorment popularitzada per The Byrds Mr. Tambourine Man) i que culminaria en el següent Highway 61 Revisited (1965), marcant un abans i un després no tan sols a la seva carrera sinó a la història de la música popular. Una obra superba que va tenir continuïtat amb el doble àlbum Blonde On Blonde (1966), el de Rainy Day Women, Visions Of Johanna, Just Like A Woman etc. amb els que sortiria de gira acompanyat pel grup de Ronnie Hawkins, The Hawks, que a partir d'aleshores passarien a anomenar-se simplement The Band i gravaria un seguit de cintes a la casa de les afores de Woodstock coneguda com a Big Pink, que anys després es publicarien com a The Basement Tapes (1975).
Però, quan estava al cim de la seva popularitat, el 29 de juliol de 1966 un terrible accident de moto, la gravetat del qual encara ara està en discussió, va suposar un punt d'inflexió a la seva carrera. Allunyat molt temps dels escenaris, va publicar un seguit de discos inferiors als esmentats, tot i què amb alguns hits, com Lay Lady Lay, del Nashville Skyline (1969), Forever Young, del Planet Waves (1974), CdD en el seu dia (vegeu aquí), o Hurricane, del Desire (1976), i alguns directes com els sensacionals Before The Flood (1974), amb The Band i Hard Rain (1976) o, amb uns arranjament per a mi fora de lloc, Bob Dylan At Budokan (1979). Altres moments a destacar de la època son la participació al mític Concert for Bangladesh (1971), organitzat per George Harrison i a la pel·lícula Pat Garret & Billy The Kid (Sam Peckinpah, 1973), a la que interpreta un petit paper i per a la banda sonora de la qual va composar la cèlebre Knokin 'on Heaven's Door i la publicació de Blood On The Tracks (1975), la darrera obra major del conegut també com el "Bard de Minnesota", precedint un seguit d'àlbums de temàtica religiosa bastant mal acollits per la crítica i els cada vegada menys fans.
Afortunadament, la participació amb el projecte The Traveling Wilburys, amb George Harrison, Tom Petty, Jeff Lynne i Roy Orbison, li retornaria una mica de popularitat, que recobraria completament amb Oh Mercy (1989), al que no va ser aliena la intervenció d'un vell conegut del blog, el productor Daniel Lanois, amb que tornaria anys desprès amb Time Out Of Mine (1997), penúltim gran disc abans del Modern Times (2006), a partir del qual tornaria a desbarrar (perdoneu-me si no hi esteu d'acord) amb un seguit de discos que revisen el Great American Songbook, la música pre-rock & roll gravada prèviament per artistes com Frank Sinatra, amb discos com Shadows In The Night (2015), Fallen Angels (2016) o el recent Triplicate (2017), que "em temo" presentarà al Liceu, per el que jo no hi aniré. Si em permeteu un incís, us diré que l'he vist en una sola ocasió, em sembla que va ser la primera vegada que va actuar a casa nostra, concretament l'any 1984, al Miniestadi del F.C. Barcelona, fita per a la que vam deixar per primera vegada, i sense cap remordiment, el nostre fill, aleshores un nadó, amb una "cangur". 
La CdD d'avui és l'èpica composició que obre l'esmentat Highway 61...un àlbum que pren el nom de la carretera estatal que comunica la seva Minneapolis natal amb ciutats musicals del sud com St. Louis, Memphis o New Orleans. Un disc produït per Bob Johnston que compta amb la participació de Mike Bloomfield, l'extraordinari guitarrista de la Paul Butterfield B.B., amb nou tracks que van del rock del tema homònim o Tomstone Blues i el blues de It Takes A Lot... al folk més reflexiu de Desolation Row, la cançó de més d'onze minuts amb la que, acompanyat únicament de guitarra acústica i harmònica, tanca el disc. Un disc en el que l'autor no va canviar només el so sinó també la seva personalitat, transmutant-se de trobador compromès a poeta cínic, surrealista i visionari, una poesia que, molts anys desprès i no exempt de polèmica, la valdria el Premi Nobel de Literatura l'any 2016.
I, si l'Acadèmia Sueca el considera el millor escriptor de cançons de tots els temps, què direm de la CdD d'avui, de la que molts han dit que és la millor cançó de la història? Estem parlant, és clar, de Like A Rolling Stone, la ràbia convertida en himne per menysprear implacablement una princesa que havia deixat de ser-ho. Una dona, sobre la personalitat de la qual no es posen d'acord els experts, que tant assenyalen Edie Sedgwick, un personatge de l’entorn d’Andy Warhol, com a Marianne Faithfull o, com no? a Joan Baez, a la que es refereix com a Miss Lonely (senyoreta solitària) i que queda retratada en les seves condicions inicials en els primers versos, quan diu:

   Once upon a time you dressed so fine       Fa temps vesties tan bé
   Threw the bums a dime in your prime,      Tiraves cèntims als pobres en la teva millor època,
   Dindn’y you?                                             No?


per anar relatant el seu declivi social, fins acabar com, traduint correctament al català, una "bala perduda", emfàticament reflectit a la tornada:

   How does it feel                                              Com et sents
   How does it feel                                              Com et sents?
   To be on your own                                          Estant sola
   With no direction home                                  Sense rumb de tornada a casa
   Like a complete unknown                              Com una completa desconeguda
   Like a rolling stone                                       Com una bala perduda

Una cançó que, per la seva durada superior als sis minuts, desafia els convencionalismes comercials de la època, amb un so revolucionari, amb una veu burleta i cínica i una combinació de guitarres amb un sorprenent orgue, fruit de la casualitat. I és que un jove Al Kooper, guitarrista amb mínims coneixements de teclats i present a l'estudi de gravació, convidat per Tom Wilson, productor d'aquest únic track del disc, es va oferir per afegir una línia de Hammond que ha esdevingut mítica i que el convertiria en un col·laborador del mestre en els anys següents. 
I ara prepareu-vos per gaudir, una vegada més d'un univers únic i absorbent, que s'inicia amb una baqueta que pica la caixa al temps que un peu ho fa al bombo, segons abans de les quatre paraules màgiques, aquell "Hi havia una vegada..." dels contes, que precedeixen una verborrea divina: Once upon a time...

- BOB DYLAN. Like A Rolling Stone. Highway 61 Revisited (1965).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada