I'm Waiting For The Man (The Velvet Underground)

Si el concepte de grup o de disc "de culte" no existís, s'hauria d'inventar per qualificar el post d'avui, ja que en son un veritable paradigma. THE VELVET UNDERGROUND va nàixer de la sinèrgia de dos genis, Lou Reed (compositor principal, cantant i guitarrista), un jueu de classe mitjana-alta de Long Island, New York, i John Cale, un gal·lès amb formació clàssica que podia tocar el violoncel, el baix i els teclats, traslladat a New York amb la intenció de desenvolupar el seu talent a l'Institut Eastman, apassionat com era dels moviments avantguardistes de John Cage i LaMonte Young que, amb la incorporació de Sterling Morrison, un company de Reed de la Facultat de Lletres de la Universitat de Syracuse, a la guitarra i Maureen "Moe" Tucker, amb una rudimentària bateria que tocava amb un estil particular, van completar una banda a la que van batejar amb el nom d'un llibre sobre sadomasoquisme  d'un tal Michael Leigh que Jim Tucker, el germà de la "Moe", s'havia trobat pel carrer.

La seva carrera discorria sense pena ni glòria fins que l'afamat artista Andy Warhol els va convidar al seu estudi, The Factory, per actuar en les seves performance, conegudes com a Exploding Plastic Inevitable, convertint-se en el seu benefactor i imposant-los la participació d'una bonica model alemanya anomenada Nico, de nom real Christa Päffgen, que van haver d'acceptar de mala gana.

Però el seu estil, mescla de pop-rock de garatge i avant-garde i amb unes lletres sobre el sadomasoquisme, el travestisme i l'adicció a la heroïna, distaven molt de la escena americana del moment, absolutament bolcada cap a la psicodèlia i la cultura hippie en general que imperava des de la badia de San Francisco, per el que els V.U. van passar desapercebuts amb els quatre discos que van publicar. Em refereixo al seminal The Velvet Underground & Nico (1967); l'encara més agosarat, ja sense Warhol ni Nico, White Light/White Heat (1968); el més tradicional The Velvet Underground (1969), sota control de Reed, que havia forçat la sortida de Cale del grup i Loaded (1970), el més accessible de tots gràcies a dos temes que han esdevinguts clàssics, Sweet Jane i Rock And Roll.

Per compromisos contractuals amb les discogràfiques la banda, amb continus canvis en la formació i sense cap membre fundacional, va continuar gravant i actuant uns anys més, però jo mai no els he considerat dignes de portar el nom. Un nom que va passar desapercebut durant la seva vida artística però que, amb el temps està considerat com un dels més influents (sinó el que més!) de la història de la música rock, una història a la que si tenen un lloc privilegiat John Cale i, sobretot, Lou Reed, protagonistes tots dos de sengles posts d'aquest blog, com podeu comprovar en els links. 

I és que el punk, el glam, el krautrock, el grunge, el noise, la new-wave i tota la música "indie" en general potser no serien el mateix sense la inspiració que va suposar aquest disc sense títol, a la caràtula del qual hi figura el nom del dissenyador i el seu icònic plàtan, a les primeres edicions del qual era una calcomania amb una invitació a pelar-lo lentament i mirar-lo ("Peel slowly and see", hi deia) per donar lloc a una imatge de color rosa de clar simbolisme fàl·lic.

Un disc d'onze tracks en els que exploren diverses possibilitats sonores amb paisatges repetitius i minimalistes, amb afinacions dissonants, per influència de Cale, que poden resultar incòmodes a l'oient, tot i què menys que les lletres de Reed sobre la part més fosca de la societat americana, sobretot la novaiorquesa. Un àlbum en el que, per imposició del "guru" Warhol, deixen el micro a la Nico en tres temes (Femme Fatale, All Tomorrow's Parties i I’ll Be Your Mirror), i la veritat és que se'n surt prou bé, tot i què les meves preferides son Venus In Furs, Heroin i la que he triat com a CdD.

Es tracta de I'm Waiting For The Man, una descripció de l'aclaparador moment que precedeix a la obtenció d'una dosi d'heroïna, que comença explicant, de manera autobiogràfica segons va reconèixer Reed: "Estic esperant un home (el seu "camell"), amb 26 dòlars a la mà, a la cruïlla de Lexington Av. amb la 125th St.(a l'alçada de l'East Harlem), em sento malalt i brut, més mort que no viu, espero un home (o "el meu" home, en algunes versions, deixant entreveure una suposada homosexualitat)..."

Una dosi, per si interessa a algun curiós seguidor de la CdD, suposaria al canvi actual un preu al voltant dels 190 $.

I una CdD que he escollit per ser uns temes més coneguts d'un LP  que, cinquanta-un anys desprès, segueix sent intrigant, que ha rebut infinits qualificatius, el millor dels quals és obra d'un vell conegut del blog, Brian Eno, que va venir a dir: "En el moment de la seva edició ben poca gent va comprar aquest disc, però la majoria del que ho van fer van acabar muntant el seu propi grup de rock".

- THE VELVET UNDERGROUND. I'm Waiting For  The Man. The Velvet Underground & Nico (1967).