divendres, 23 de març de 2018

Bitter Sweet Symphony (The Verve)


La CdD d'avui exemplifica com poques com una composició pot significar, alhora, la cara i la creu per als seus autors. Concretament per a una banda que va estar involucrada en multitud de problemes a la seva curta existència, començant per la tria del nom, inicialment Verve, al que van haver d'afegir l'article per una demanda de la discogràfica de jazz Verve Records.
Procedents de Wigan, Anglaterra, i liderats pel compositor i cantant Richard Ashcroft, amb els dos primers LP’s, A Storm In Heaven (1993) i A Northern Soul (1995), van obtenir molt bones crítiques però sense resultat comercial, per el que van aparèixer les diferències artístiques, incrementades per la seva addicció a l'èxtasi, amb el guitarrista Nick McCabe, responsable del so neo-psicodèlic del grup, que va comportar la primera dissolució, de la que, amb la reconciliació, en van sortir reforçats per crear la seva obra capital, Urban Hymns (1997).
Un disc amb un so de rock alternatiu més convencional però amb uns fenomenals arranjaments orquestrals que va situar a THE VERVE a l'alçada dels grans grups del fenomen brit-pop del moment com OasisBlur o Pulp, amb el que van obtenir multitud de premis i, per fi, excel·lents resultats comercials. Però ni això va impedir la reactivació de la lluita d'egos esmentada per acabar de nou amb la banda i donant lloc a projectes diferents dels seus membres, el més ben parats dels quals va ser Ashcroft, amb una carrera en solitari amb tres àlbums més que acceptables, fins a la darrera reagrupació que, tot i ser breu, va donar lloc al quart i, per ara, darrer àlbum, Forth (2008), a partir de la qual sembla que la separació ha estat irreversible.
I si Urban Hymns ha esdevingut un disc imprescindible de la escena britànica de la dècada dels 90, no ho ha estat gràcies a magnífics temes com The Drugs Don't Work, Lucky Man o Sonnet sinó al track número 1, la CdD, un himne indiscutible d'un instant determinat però que segueix emocionant avui en dia. 
Aquesta és la cara de la moneda, al revers de la qual hi ha The Rolling Stones o, més ben dit, els seus ex-mànagers, Allen Klein i Andrew Oldham, que van acusar The Verve d'haver-se excedit en el marge negociat amb Decca Records per utilitzar unes notes de la versió orquestral de Oldham del tema The Last Time, el que es coneix com a sampler, per el que van haver d'acreditar a Jagger-Richards com a coautors, amb un benefici del 50% dels royalties, que, amb l'èxit del single, va acabar sent del 100%, el que va provocar el comentari d'Ashcroft de que Bitter Sweet Symphony, la cançó en qüestió, era la millor dels Stones des de Brown Sugar.
A continuació us proposo visionar el vídeo oficial en el que l'escanyolit cantant -al que Noel Gallagher, de Oasis, es va referir com "l'home sense ombra" i li va dedicar la cançó homònima Cast No Shadow, al disc (What's The Story) Morning Glory (1995)- camina pels carrers de Londres en un pla-seqüència que emula (un altre plagi?) a Shara Nelson en el de Unfinished Sympathy (Blue Lines, 1991), de Massive Attack, CdD en el seu dia (vegeu aquí) i, tot seguit, escolteu l'esmentada versió orquestral de The Last Time, de "ses satàniques majestats", comparada amb Bitter Sweet Symphony, i jutgeu si la sanció per infringir el copyright ha estat justa.

- THE VERVE. Bitter Sweet Symphony. Urban Hymns (1997).                 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada