divendres, 16 de març de 2018

Dame la libertad (Orquesta Andalusí de Tánger con Juan Peña "El Lebrijano")


De ben jovenet, cap als 10 o 12 anys d'edat, els meus amics  se sorprenien quan, mentre sintonitzavem el transistor dels nostres pares, que havia substituït a les precioses ràdios de vàlvules dels avis, apareixia al dial, am, és clar, encara mancava temps per a l'aparició de la "freqüència modulada" (fm), alguna emissora de música flamenca o àrab i jo els espetava "deixa-la, deixa-la!!!", petició a la no accedien per gairebé més d'un minut. El cas és que aquesta afició perdura fins a l'actualitat i queda sublimada amb la fusió dels dos estils, el paradigma de la qual és la CdD d'avui.
Es tracta d'un tal Juan Peña Fernández, membre d'una família gitana de "cantaores", els Perrate de Utrera, nascut a la localitat de Lebrija (Sevilla), de la que prendria el nom artístic de EL LEBRIJANO. Emparentat amb Fernanda i Bernarda de Utrera i fillol de La Niña de los Peines, a les seves extraordinàries facultats vocals va afegir una formació canònica, en la línia del seu admirat Antonio Mairena, que li va permetre interpretar tos els pals del flamenc, identificant-se més personalment amb les "soleares" i les "bulerias".
Als 23 anys va deixar de compaginar la guitarra i el “cante jondo”, per centrar-se en el segon, inicialment a la companyia d’Antonio Gades, per començar una carrera en solitari que, des d'uns inicis ortodoxes, acompanyat de guitarristes com Paco de Lucía o Manolo Sanlúcar, de seguida va evolucionar cap a estils innovadors molt allunyats de les inamovibles cotilles dels puristes del gènere.  
Així, a La palabra de Dios a un gitano (1972) va introduir, una cosa insòlita aleshores, una orquestra simfònica que engrandeix el fervor religiós del flamenc i al següent, Persecución (1976), va denunciar el genocidi dels gitanos a l'Espanya imperial dels segles XV i XVI, amb lletres del poeta Félix Grande. Però el millor estava per arribar, quant la seva inquietud artística el va portar a aprofundir en les arrels àrabs del flamenc amb el disc Encuentros (1985), amb la col·laboració de la Orquesta Andalusí de Tánger, el cim d'una carrera que tindria continuïtat amb obres com Casablanca (1998) o Puertas abiertas (2005), en el que participa el violinista marroquí Faiçal Kourrich, fins a superar la trentena d'àlbums, el darrer dels quals, Cuando Lebrijano canta se moja el agua (2008) conté lletres de Casto Márquez Ronchel, basades en els Cuentos Peregrinos de Gabriel García Márquez, autor de la frase que li dona nom. Malauradament, diversos problemes de salut el van allunyar prematurament dels escenaris molt abans de la seva mort, el 2016, víctima d'una cardiopatia, als 74 anys.
Encuentros és un disc iniciàtic, un experiment emocionant que celebra la proximitat del flamenc amb la música arabigo-andalusa, fusionant per un costat la veu de El Lebrijano, amb lletres sobre l'amor i la llibertat del poeta José Manuel Caballero Bonald, interactuant amb els cantants marroquins i, per l'altre, la guitarra flamenca de Paco Cepero, director musical de l'àlbum, i instruments de corda occidentals (i un violí interpretat a l'estil marroquí) amb instruments àrabs de percussió i de corda, con el quanun, una mena de dulcimer, els intèrprets dels quals, malauradament, la discogràfica no es va molestar en acreditar a la caràtula i als que aquest blog vol retre reconeixement amb la CdD, el track número dos, que comença així:

     Dame la libertad del agua de los mares
     Dame la libertad de la tormenta
     Dame la libertad de la tierra misma...

- ORQUESTA ANDALUSÍ DE TÁNGER CON JUAN PEÑA “EL LEBRIJANO”. Dame la libertad. Encuentros (1985).
     

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada