divendres, 28 de novembre de 2014

We're Not Gonna Take It (The Who)

Aquest poster de THE WHO, amb la inscripció "The Kids Are Alright." (el títol de un dels seus primers hits) va penjar durant uns quants anys, a la meva adolescència, d'una de les parets de l'habitació sota teulada de les golfes de casa, a la que tota la colla anomenàvem "El Cau", i que va esdevenir un veritable santuari musical per a nosaltres.
I es que aquesta banda de rock britànica va ser, en el seu moment, la més important del mon, desprès dels inabastables The Beatles i The Rolling Stones, amb els que van lloc al fenomen conegut, primer als USA i desprès a la resta del planeta com la "british invasion".
La mítica formació original estava composta pel cantant Roger Daltrey, pel guitarrista i compositor principal Peter Townshend, pel bateria Keith Moon (mort prematurament als 32 anys per sobredosi de psicofàrmacs) i pel baixista John Entwistle (mort als 57 anys per una cardiopatia secundaria a l'abús de cocaïna) i es van donar a conèixer gràcies en part a les seves enèrgiques actuacions en viu -que sovint acabaven amb la destrucció dels instruments- en festivals com els de Monterey, Woodstock o Isle of Wight
La seva època daurada va ser entre 1964 i 1983, moment en el que es van separar oficialment, per anar tornant a reaparèixer esporàdicament els dos membres supervivents fins a l'actualitat. Musicalment els podríem situar entre el rock psicodèlic i el punk, amb la particularitat, per desig exprés de Townshend i en contra dels altres membres, de donar a les composicions un contingut temàtic unificat per a cada àlbum, el que posteriorment es va anomenar "òpera rock" i els seus discos més interessants son My Generation (1965), amb temes com l'homònim que ha esdevingut un clàssic del rock -i, per a alguns, en base a la lletra i a la guitarra, la primera cançó punk de la història- o l'esmentat The Kids Are Alright; The Who Sell Out (1967), el primer ja clarament conceptual; Tommy (1968), al que ens referirem desprès; Live At Leeds (1970), un dels millors discos en directe de la història; Who's Next (1971), els que conté temes en els que destaca l'ús, en aquell moment innovador, de sintetitzadors, com Baba O'Riley i Won't Get Fooled Again, popularitzats darrerament per ser la banda sonora de les sèries de televisió C.S.I. i Quadrophenia (1973), la segona òpera rock, desprès de Tommy, excessivament pretensiosa i grandiloqüent i complicada de presentar en directe. 
A partir d'aquí la mort de Moon i els problemes amb l'alcohol de Townshend van derivar en una espiral de problemes que van minvar la seva creativitat i, desprès de quatre discos més, van plegar, per, tal com he dit abans, anar tornant periòdicament amb motius diversos (concerts benèfics com el Live Aid 1985, aniversaris de discos, festivals com Glastonbury 2007, Jocs Olímpics de London 2012...) i fa només uns mesos estaven de gira per Amèrica del Sud.
Tommy, el seu quart disc, és el primer àlbum de rock amb una línia narrativa que va progressant al llarg dels dos LP que el formen, en el que es detalla la vida d'un noi que, a conseqüència d'un fet traumàtic (presencia l'assassinat de l'amant de sa mare per part del seu pare) queda sord, cec i mut, conservant el tacte com a únic sentit i gràcies al qual i amb l'ajut de drogues al·lucinògenes, es convertirà en un fenomen en el joc del pinball. Desprès de moltes peripècies, que inclouen l'abús sexual, recupera els sentits quant la seva mare trenca tots els miralls de la casa, es converteix en un líder messiànic en base a aquesta cura miraculosa però la seva actitud despòtica li fa perdre els adeptes per acabar refugiant-se de nou en el seu fur intern, episodi final del disc i que explica la CdD d'avui.
És possible que alguns seguidors del blog conegueu la versió cinematogràfica de la obra, dirigida per Ken Russell el 1975 i protagonitzada pel mateix Daltrey en el paper de Tommy i amb la participació de moltes estrelles del rock com Elton John, Tina Turner o Eric Clapton, i actors com Jack Nicholson o Oliver Reed, amb petites variacions en el guió original (aquí és l'amant qui assassina el pare) que no en canvien significativament el sentit de la obra. Tanmateix es va estrenar com a Musical a Brodway, sota la direcció de Des McAnuff, el 1993. 
We're Not Gonna Take It, com he dit, és la darrera cançó del doble LP, descriu com els seguidors de Tommy rebutgen la nova religió que els prohibeix l'alcohol i les drogues i els obliga a jugar al pinball i va seguida, a la part final, de See Me, Feel Me, tema recurrent al llarg del disc, que ja apareix a Go To The Mirror, així com de la tornada Listening To You, destacant la necessitat del personatge de ser guarit... "Míra'm, sent-me, toca'm, guareix-me..." diu.
Townshend (amb seriosos problemes auditius des de fa anys) i Daltrey van interpretar aquesta cançó, juntament amb Baba O'Riley i My Generation, a la cerimònia de clausura dels Jocs Olímpics London 2012 però, per a CdD, hem quedo amb la memorable interpretació que en van fer al Festival de Woodstock de 1969, que teniu a continuació, en la que no poden faltar els jocs del cantant amb el cable del micròfon i els sals i els exagerats moviments del braç dret, coneguts popularment com a "molinets", del guitarrista.

- THE WHO. We're Not Gonna Take It. Tommy (1968).


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada