divendres, 14 de novembre de 2014

Twenty Four Hours (Joy Division)

Fa uns dies vaig veure a la TV la pel·lícula Control (Anton Corbijn, 2007), un biòpic que narra els darrers mesos de la vida del malaurat Ian Curtis, fins a la seva mort per suïcidi, als 23 anys, penjant-se d'una corda a la cuina de casa seva, amb música de fons, concretament el disc The Idiot (1977) del seu admirat Iggy Pop.
Magníficament interpretada per l'actor Sam Riley, la cinta, premi a la Millor Pel·lícula Europea en el Festival de Cannes i basada en la biografia oficial, titulada Touching from a distance, Ian Curtis and Joy Division (1995), escrita per la seva vídua, Deborah Curtis, ens mostra la controvertida vida d'aquest personatge, intel·lectualment brillant, amb una sòlida formació literària, però amb una salut molt precària, víctima d'agorafòbia i d'una epilèpsia mal controlada,  i una vida sentimental desgraciada. Casat molt jove i amb una filla petita, va tenir un sonat affaire amb la periodista belga Annik Honoré, amb la que va tallar només uns dies abans de morir, víctima d'una profunda depressió, passant a engruixir la llista d'ànimes decadents i turmentades que han esdevingut poetes maleits del rock.
Juntament amb Bernard Sumner (guitarra, teclats), Peter Hook (baix) i Stephen Morris (bateria), tots de Manchester (UK), una depriment ciutat industrial en hores baixes, l’any 1976 van formar JOY DIVISION, grup controvertit des del propi nom, que fa referència al grup de dones jueves utilitzades com a esclaves sexuals als camps de concentració -recomano a qui estigui interessat en el tema la novel·la La casa de les nines, de Ka-Tzetnik 13633 (1955)- fins a la estètica filonazi, que els més ben pensats atribueixen a l'esperit provocador, una de les bandes més importants de la dècada dels 80. 
El seu estil es caracteritzava per una base rítmica hipnòtica, amb l'insòlit predomini del baix sobre la guitarra, que passava a un segon pla, uns subtils arranjaments electrònics i la veu de baríton, extremadament inexpressiva i monòtona de Curtis, autor d'unes lletres depriments i van ser pioners, juntament amb bandes com Siouxsie & The Banshes o The Cure, d'un estil, conegut des d'aleshores com a post-punk. Val la pena esmentar també la forma tan excèntrica de ballar del cantant, amb unes convulsions que evocaven atacs d'epilèpsia -que en alguna ocasió, es van confondre amb veritables crisis succeïdes mentre actuava- i l'actitud de tota la banda a l'escenari, amb la que, quatre nois aparentment callats i normals a fora, creaven atmosferes enigmàtiques fins a la desolació.
Amb només dos àlbums, Unknown Pleasures (1979) i Closer (1980), publicat pòstumament a la desaparició de Curtis, han passat a la història del rock i, tot i la seva curta carrera i el seu estatus de "grup de culte", la seva influència en grups contemporanis com Bauhaus, U2 o els espanyols Gabinete Caligari s'allarga fins a la actualitat, del que poden donar fe bandes com Bloc Party, Interpol o Editors.
Les tres membres restants, sempre amb Sumner com a cap musical no oficial, i amb nous membres, van continuar carrera amb el nom de New Order amb el que, mantenint independència i qualitat, van trobar un so distintiu, fruit de la fusió del post-punk inicial amb la música electrònica, i dels quals us recomano discos com Power, Corruption & Lies (1983), Technique (1989) o el més accessible Republic (1993).
La CdD d'avui és el track número 7 de Closer, un àlbum tan depressiu i devastador com la seva caràtula, amb un disseny  de Peter Saville en la que figura el nom del disc però no del grup, amb una fotografia de Bernard Pierre Wolff que representa un detall de la escultura de Demetrio Paernio per a la tomba de la família Appiani al cementeri Staglieno, a Gènova (Itàlia), i que sembla anticipar-se profèticament a la idea del suïcidi de Curtis qui, aclaparat pels viatges, els concerts en els que el públic demanava que representés el paper de boig a l'escenari sense prestar atenció a les seves lletres, com aquesta Twenty Four Hours en la que, desprès d'una lúgubre introducció de baix i un rabiós remolí de guitarra, diu "un núvol gris penja sobre mi, marca cada moviment...", l'himne definitiu de Joy Division.
Pot haver música trista més bonica?

- JOY DIVISION. Twenty Four Hours. Closer (1980).


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada