divendres, 21 de novembre de 2014

Encrypted Bounce (Thee Oh Sees)

John Dwyer, nascut a Providence (Rhode Island, USA) i, fins fa poc, resident a San Francisco (California) és un músic prolífic com pocs. Va iniciar la seva carrera amb el nom de Orinoka Crash Suite (OCS), amb el que va gravar tres discos, activitat que va complementar amb altres bandes secundàries com Pink And Brown, Zeigenbock Kopf o Coachwhips, abans de passar-se a anomenar Orange Country Sound (mantenint l'acrònim OCS), The OhSees i, dos discos desprès, THEE OH SEES, formació amb la que ha publicat, entre el 2008 i el 2014, vuit àlbums (i infinitat d'EPs), els més interessants dels quals son The Master's Bedroom Is Worth Spending A Night In (2008), Carrion Crawler/The Dream (2011) i Floating Coffin (2013).
Durant aquest temps l'estil d'aquest frenètic compositor ha evolucionat, des d'un pop acústic, passant pel garage-punk, el krautrock i el noise, fins al pop-rock psicodèlic actual, que presenten en directe amb espectacles enèrgics i estèticament capritxosos, amb una troupe en la que han participat membres de moltes formacions de l'ària de la badía, com The Dodos o Ty Segall, així com de l'altre extrem del país, com TV On The Radio.
A finals de l'any passat Dwyer, a les acaballes d'un concert, va insinuar que la banda ho deixaria estar durant un temps indefinit però la realitat ha estat que se'n ha anat a viure a Los Angeles (diu que en busca de millor clima...i lloguers més econòmics!), s'ha desfet en gran part dels acompanyants habituals, Brigid Dawson, Petey Dammit i Mike Shoun i, tocant ell la majoria d'instruments i amb la participació del seu col·laborador habitual, el músic i enginyer Chris Woodhouse ens han sorprès, només sis mesos desprès, amb aquest Drop (2014), que presenta en directe amb un reduït format trio, amb ell a la guitarra, Timothy Hellman al baix i Nick Murray a la bateria.
El que més m'agrada de l'àlbum, els nou temes del qual han estat composats per l'impredictible Dwyer, és l'equilibri entre els moments de caos i de control, amb acrobàcies que, en temes com King's Nose o The Lens, ens transporten a la millor època de The Beatles, amb arranjaments de cello i, ay!, de clavicèmbal, que sembla que s'hagin escapat de Penny Lane o In My Life
Com a CdD he escollit el track número dos, un dels temes més crus del disc, amb un ritme taquicàrdic i unes rullades escales de guitarra, mirant aquí més al punk-rock de Iggy Pop & The Stooges que no als fab four de Liverpool, però sempre amb els anys 60 en el punt de mira. 
Psicodèlia com la de quan jo era petit!!!


- THEE OH SEES. Encrypted Bounce. Drop (2014).

Advertiment: El segon enllaç, corresponent a una gravació en directe de qualitat pèssima, el recomano exclusivament als seguidors incondicionals (fans) de la banda.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada