divendres, 18 de febrer de 2011

Please Do Not Go (Violent Femmes)

Qui pensi que amb instruments acústics només es pot fer música folk hauria d’escoltar  aquest trio de Milwaukee (Wisconsin) que, amb una guitarra i un baix acústics i un senzill kit de bateria, generen més energia que un grup de heavy-metal.
Liderats per Gordon Gano, exaltat cantant de veu de nas i enginyós lletrista, capaç de captar l’angoixa adolescent i plasmar-la en atmosferes obsessives, rabioses i malsanes però amb el punt just d’un saludable humor negre, els VIOLENT FEMMES van ser els primers a barrejar l’amargura del country amb la violència del punk.
El so minimalista de la guitarra de Gano, la força del contrabaix de Brian Ritchie i l’ímpetu de la bateria de Victor De Lorenzo donen com a resultat un so brusc i cru que, fruit del seu aprenentatge al carrer i a la seva falta de sofisticació, aconsegueixen conservar en la transició del directe a l’estudi de gravació. La veu desencaixada del líder i les esgavellades harmonies vocals dels altres mantenen una inquietant tensió  en temes, generalment curts, que oscil·len de la calma a la tempesta.
Malgrat la consideració de grup minoritari, la seva influència en l’indie-rock americà ha estat enorme, considerant-se aquest disc homònim de debut com un dels més representatius de la música alternativa. El que en diem un autèntic disc “de culte”.
A aquells seguidors del blog a qui no acabin d’agradar els proposo, si més no, que gaudeixen de la imatge que il·lustra aquesta CdD, per a mi una de les caràtules de disc més boniques que conec.
-    VIOLENT FEMMES. Please Do Not Go. Violent Femmes (1982).



Vídeo afegit posteriorment.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada