An Ocean In Between The Waves (The War On Drugs)

El vell refrany castellà que diu "A la tercera va la vencida" es pot aplicar perfectament a THE WAR ON DRUGS, grup d’indie-rock de Philadelphia (Pennsylvania, USA) format el 2005 per Adam Granduciel i Kurt Vile, qui els abandonaria desprès del disc de debut, Wagonwheel Blues (2008), per iniciar una també molt interessant carrera en solitari.

Amb diversos canvis en la resta de músics, Granduciel, compositor principal, cantant, guitarrista, multiinstrumentista i productor, va publicar Slave Ambient (2011) i, desprès d'una interminable gira en la que va anant composant material nou i un exhaustiu i perfeccionista procés de gravació, l'any passat va tocar el cel amb el tercer, Lost In The Dream (2014), reconegut per crítica i públic com un dels millors discos de l'any.

En el seu estil s'hi reconeixen trets de grans tòtems del rock americà com Bob Dylan, Bruce Springsteen o Tom Petty, actualitzat amb murs de so de guitarres decididament indies i de sintetitzadors que dibuixen paisatges ambientals d'una profunditat emocional indescriptible.

Lost In The Dream és una obra experimental i alhora equilibrada que s'ha d'escoltar unes quantes vegades per gaudir de la seva grandesa, que se'ns revela a poc a poc amb petits detalls i discrets canvis d'acords amb els que aconsegueixen mutacions estructurals, més que boniques, devastadores. Sembla que l'estrès emocional que li va comportar el llarg allunyament de casa per presentar el disc anterior i la conseqüent separació de la seva parella van passar factura al nostre protagonista!

Els temes més interessants dels deu que conté el disc son l'inicial Under The Pressure, de quasi vuit minuts de durada, el track número 2 i més conegut Red Eyes, Eyes To The Wind, Burning i la CdD, An Ocean In Between The Waves, en la que podeu apreciar com, sota un intens ritme de bateria i baix, els teclats murmuren contra uns tempestuosos grunyits de guitarres que, a poc a poc, ens portaran cap a un final, una mica a lo Arcade Fire, que m'atreveixo a qualificar d'inconfusible.

Un tema en el que es pregunta "Can I be more than just a fool?" (Puc ser  més que un ximple?), per respondre's una mica desprès amb un desplegament instrumental -i unes guitarres que ens evoquen a Mark Knopfler (Dire Straits)- per acabar amb la fusió de les cordes i la veu que deixa escapar un triomfal "Whoo!", al voltant d'un minut abans de l'èpic final.

- THE WAR ON DRUGS. An Ocean In Between The Waves. Lost In The Dream (2014).

KV Crimes (Kurt Vile)

El proper dilluns, 22 d'octubre, anirem al concert de KURT VILE a la Sala Apolo, de Barcelona. És un músic nascut a Philadelphia, Pennsylvania (USA), que es va donar a conèixer amb el grup The War On Drugs, coliderat amb el seu amic Adam Granduciel (vegeu aquí), als que va abandonar amistosament per iniciar una carrera en solitari, tot i què fidelment acompanyat, tant a les gravacions dels darrers àlbums com als escenaris, de la banda The Violators, de la que durant un temps també en va formar part el mateix Granduciel.

La qualitat dels seus discos ha anat progressant a cada entrega i així ho confirma l'èxit  de Smoke Ring For My Halo (2011), Wakin On A Pretty Daze (2013) i B'lieve I'm Goin Down... (2015), als que s'ha de sumar el singular Lotta Sea Lice (2017), gravat a duo amb l'australiana Courtney Barnett, amb un estil musical ben allunyat del seu però amb molt resultat artístic, que s'ha vist afavorit per la coincidència en els noms de pila, que emulen els mítics Kurt Cobain (Nirvana) i la seva vídua Courtney Love (vegeu aquí).

El meu LP preferit, dels esmentats, és Wakin On A Pretty Daze, en base a la interacció entre la greu veu del cantant (a més a més de compositor, multiinstrumentista i productor) i les guitarres acústiques i elèctriques, aquestes substituïdes en gran part pel piano en el disc següent. Un disc amb un so càlid i un ritme majestuós, amb temes interpretats amb quatre o cinc acords, varis dels quals s'estenen fins als 6-8 minuts, en els que l'autor sembla buscar fugir del soroll i de la gent per cercar, i transportar-nos, a un lloc solitari.

Un àlbum amb una portada que representa un mur de carrer de Philadelphia, pintat per l'artista Steve Powers, amb imatges i frases basades en les cançons, i amb un altre grafit, obra del mateix Vile, que inclou la paraula The Violatots, a la contraportada, que s'inicia amb un tema de nou minuts i mig, anomenat, amb un joc de paraules respecte al títol del LP, Wakin On A Pretty Day, seguit de vuit tracks més, dels que he escollit com a CdD el número dos, KV Crimes, pel seu riff de guitarra que de ben segur us captivarà.

Quan fa tres mesos vaig comprar les entrades poc m'esperava que, tot just una setmana abans de l'actuació a l'Apolo , Kurt Vile & The Violators editarien material nou, Bottle It In (2018), o sigui que se m'ha girat feina a escoltar el disc aquest cap de setmana...que als concert s'hi ha d'anar amb els deures fets!

- KURT VILE. KV Crimes. Wakin On A Pretty Daze (2013).

Easy On Your Own? (Alvvays)

 

Costa d'entendre com, després d''un debut, l'homònim del 2014 i el següent, Antisocialites (2017) tan ben acollits per la crítica i el públic, els canadencs ALVVAYS (amb el grafisme condicionat a que una altra banda té registrat el nom amb l'ortografia correcta, Always) hagin trigat cinc anys a publicar el seu tercer disc.

Un retard que els seus fundadors, la cantant i guitarrista Molly Rankin, la teclista amiga des de la infància Kerri MacLellan i el guitarra solista Alec O'Hanley, justifiquen amb que durant aquest temps han patit diversos contratemps com el robatori a la casa de la primera, de la que es van endur les demos en les que estaven treballant, la inundació del seu local d'assaig en la que van estar a punt de perdre tot el seu instrumental i, tot just havent substituït els dos membres de la secció rítmica, la maleïda pandèmia que ens ha tingut a tots tant temps aturats.

Però la espera ha valgut la pena perquè el recent Blue Rev (2022) -l'àlbum amb el nom d'una beguda alcohòlica de baixa graduació (7%) per a adolescents ("alcopop") a base de cola i vodka, fabricada a Toronto, d'on prové el grup, i comercialitzada, amb llicència de Bacardí per cert, a tot el Canadà- s'ho val.

Un treball que segueix l'estil, si voleu una mica anacrònic a la segona dècada del s. XXI, dels dos anteriors, amb unes lletres, totes de la Rankin, tan malenconioses com vol reflectir el seu nom, "Sempre" en català (el que, per a ella, té un significat de nostàlgia), i melodies indie-pop-rock amb influències de coneguts del blog com Pavement, Pixies, Oasis o Teenage Fanclub, al que el productor Shawn Everett, col·laborador d'altres coneguts com The War On Drugs o Alabama Shakes, aporta unes textures més noise, a mig camí entre el dream-pop i el shoegaze.

Catorze tracks, totes inferiors a 3 minuts i mig de durada, de les que en resulten uns minsos 40, la majoria hits potencials, les tres primeres de les quals, Pharmacist, Easy On Your Own? i After The Earthquake, de les que he triat la segona com a CdD d'avui, no us deixaran aixecar l'agulla (permeteu-me la metàfora en aquests temps digitals) fins al final del disc. 

- ALVVAYS. Easy On Your Own?. Blue Rev (2022).

No Difference (Hand Habits)

Als seguidors de la CdD que encara escolteu música en format físic, sigui en vinil o CD, us sonarà d'haver llegit el nom de Megan Duffy als crèdits d'àlbums de coneguts del blog com The War On Drugs o Weyes Blood, però heu de saber que l'artista de Nova York, actualment resident a Los Angeles, Califòrnia, a més a més de formar part com a guitarrista de la banda que acompanya habitualment Kevin Mörby, té la seva pròpia formació, HAND HABITS, de la que n'és l'únic membre permanent.

Un projecte en el que, després de dos discos en solitari, Wildly Idle (2017) i placeholder (2019), més un altre, yes/and (2021) -us aclareixo que les minúscules dels títols no son errors tipogràfics- en col·laboració amb Joel Ford, abandona el format folk de cambra per, de la ma de la productora Sasami Ashworth (SASAMI) i el músic Kyle Thomas, conegut artísticament com King Tuff, endinsar-se en l’indie-pop d'autor en el recent Fun House (2021), un dels meus favorits de l'any passat.

Una obra farcida de mitjos tempos en els que, amb una interpretació continguda que defuig el dramatisme, demostra una gran sensibilitat per mostrar les seves reaccions en front de les adversitats, algunes d'elles derivades de la seva condició de persona trans (motiu pel que he procurat evitar el llenguatge binari al escriure aquest post).

Un disc que us recomano escoltar "a l'antiga", sencer i d'una tirada, però si només teniu temps per a un tastet no us perdeu la inicial, More Than Love, la segona i hit més destacat, Aquamarine (vegeu aquí), ni altres com Graves, Clean Air o Just To Hear You, una de les dues en les que participa un altre conegut, l'extraordinari Mike Hadreas aka Perfume Genius. L'altra és la CdD d'avui, No Difference, en la que compta amb un còmplice més, James Krivchenia, el bateria dels no menys fantàstics Big Thief.

- HAND HABITS. No Difference. Fun House (2021).