divendres, 5 de juliol de 2019

On The Road Again (Canned Heat)


Formats a Los Angeles, Califòrnia (USA), a meitat dels anys 60, en plena època hippie, pel cantant, guitarrista i harmonicista Alan "Blind Owl" Wilson (Mussol cec) i el cantant principal i harmonicista Bob "The Bear" Hite (L’Ós), els CANNED HEAT van gaudir en els seus inicis d'una gran popularitat, incrementada per la participació en grans festivals com els de Monterey, Newport o el mític Woodstock del 1969, del que en van sortir com a autèntiques estrelles.
I tot això amb un estil allunyat del rock psicodèlic imperant, el blues-rock, del que, aquests estudiosos i col·leccionistes (el mateix nom de la banda rememora el tema Canned Heat Blues, gravat per Tommy Johnson el 1928), no es van limitar a interpretar temes propis i aliens sinó que en van ser uns veritables reivindicadors, fins al punt de gravar i col·laborar amb grans bluesmen com John Lee Hooker, Memphis Slim, Clarence "Gatemouth" Brown o Albert Collins, de tal manera que les carreres d'uns i altres es van retroalimentar. 
El seu àlbum més conegut és el segons de la seva discografia, Boogie With Canned Heat (1968), el primer en que hi va participar un nou bateria, el mexicà Adolfo "Fito" De la Parra, un personatge fonamental en l'esdevenir del grup. Un carrera artística que es va veure alterada el 1970, amb la mort per sobredosi de barbitúrics, accidental o no mai no ha quedat clar, del depressiu Wilson i, a conseqüència del consum de drogues i alcohol, un recanvi continu de personal que va deixar molts anys a "The Bear" i "Fito" de la Parra com els únics fixes d’una banda de la que vaig poder gaudir en un concert a l’antic Palau de Congressos del carrer de Lleida, de Barcelona, l’any 1973. Una carrera que, superant un altre greu entrebanc, la mort del primer, víctima d'un infart, el 1981, amb 38 anys, continua fins a l'actualitat, sota el lideratge del bateria i un seguit d'entrades i sortides de membres i ex-membres, dels que en destaca el baixista Larry "The Mole" Taylor, amb el bagatge d'una vintena de discos, amb llargs intervals de fins a deu anys (1978-1988) sense gravar. 
Com el seu títol indica, Boogie With Canned Heat, gravat pels quatre músics esmentats i un altre guitarrista, Henry "Sunflower" Vestine (antic membre de The Mothers Of Invention, de Frank Zappa) i la col·laboració puntual d'un tal Mac Rebennack (a qui tothom coneixem com a Dr. John, recentment traspassat), és un disc que combina el rock i el blues electrificat amb el boogie-woogie, que sublima el blues de Chicago de començament del segle XX, representat per figures com Willie Dixon, Buddy Guy, Muddy Waters o Elmore James, i l'emparenta amb coetanis com la Paul Butterfield Blues Band o John Mayall & The Bluesbreakers.
Un àlbum amb deu composicions pròpies, de les que en destacaria algunes com Evil Woman, My Crime, Marie Laveau i la CdD, el seu primer hit i tema icònic, versió interpretada per Alan Wilson, amb la seva típica veu en falset, i actualitzada de On The Road Again, una cançó de Floyd Jones del 1953, remake del seu propi èxit Dark Road, del 1951, basada tanmateix en un altra del 1928, anomenada Big Road Blues, del bluesman del Delta del Mississippi Tommy Johnson, us en recordeu?...l'autor de Canned Heat Blues, el tema del que els nostres amics, l'acomplexat "gafotas" "Blind Owl" i l'immens "The Bear", van adoptar el nom artístic.

- CANNED HEAT. On The Road Again. Boogie With Canned Heat (1968).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada