Smiling Phases (Blood, Sweet & Tears/Traffic)

Covers 8/Steve Winwood 4:

Per tercera vegada en els vuit anys d'existència del blog tancarem la temporada, abans de les vacances d’agost, amb una cançó d'un disc que he esmentat repetidament com el que més em va influir en la meva passió per la música pop-rock. Em refereixo al primer volum del recopilatori Llena tu cabeza de rock (1970), com podreu recordar en els corresponents links de The Flock i de Janis Joplin.

I els escollits avui son una macrobanda de New York, USA, impulsada per Al Kooper, a la recerca de nous sons desprès d'acabar de gravar els mítics Highway 61 Revisited (1965) i Blonde On Blonde (1966) de Bob Dylan, per el que va ajuntar una formació típica de rock, amb guitarra, baix, bateria i teclats, amb una secció completa de vents, amb trompetes, trombó i saxofon. Amb un nom que rememorava la famosa frase de Winston Churchill, BLOOD, SWEET & TEARS van desenvolupar un estil que barrejava el rock psicodèlic amb el blues, el soul i el jazz i van tenir un cert ressò amb Child Is Father To The Man (1968), el seu debut.

Però certes desavinences, que incloïen els dubtes de la banda sobre les qualitats vocals de Kooper, van comportar l'abandó del líder, i d'uns quants membres més, el que seria una constant en la història del grup, essent substituït pel anglo-canadenc David Clayton-Thomas, a la portentosa veu del qual s'ha de sumar un lleuger gir cap al pop, amb excel·lents resultats comercials, sobretot en el segon àlbum, Blood, Sweet & Tears (1969), el zenit de la seva carrera.

I és que, tot i mantenir un alt nivell en els següents Blood, Sweet & Tears 3 (1970) i BS&T 4 (1971), les tensions entre les fraccions més comercial, liderada per Clayton-Thomas; la jazzística, abanderada pels vents, i la més propera al rock dels guitarristes, van empènyer al cantant a iniciar una aventura en solitari, deixant el grup, al que tornaria uns anys més tard, en mans de successius líders, amb canvis de membres que, amb constants entrades i sortides, a mode de porta giratòria, anaven desfigurant la banda fins a fer-la irreconeixible del projecte iniciat per Kooper deu anys abans.

Tot i així, cal reconèixer la influència d'aquesta "Big Band de Rock", juntament amb la seminal Chicago Transit Authority (coneguts posteriorment com a Chicago, amb un estil més ensucrat i comercial), en moltes altres formacions del moment, com els esmentats The Flock, Dreams (fundada pel trompetista Randy Brecker, ex-BS&T, i el bateria Billy Cobham), el canadencs Lighthouse i diverses bandes europees, com els espanyols Los Canarios.

Blood, Sweet & Tears, el disc, va suposar-los un èxit clamorós per la perfecta amalgama de rock amb arranjaments de jazz tan ambiciosos que es van atrevir amb dos variacions de temes del escriptor i compositor de música "culta" francès del s. XIX Erik Satie, alternats amb composicions pròpies com Spinning Wheel, de Thomas, amb alienes com And When I Die, de Laura Nyro, God Bless The Child, de Billie Holiday, You've Made Me So Very Happy, de  Brenda Holloway i, és clar, la CdD.

Per a tal he escollit la que me'ls va descobrir al Llena tu cabeza de rock, una versió d'un tema de Traffic, publicat com a single a Europa però, cosa habitual a la època, inclòs, juntament amb dos temes extres més, Paper Sun i Hole In My Shoe, en detriment de dos composicions de Dave Mason, a l'LP Heaven Is In Your Mind (1967), la versió americana del seminal Mr. Fantasy (1967).

Una composició del trio Winwood-Capaldi-Wood, per el que la he assigna a la secció "Covers" i tanmateix com a quart post sobre Steve Winwood, el protagonista d'aquest any 2018 al blog, titulada Smiling Phases, de la que BS&T, amb arranjaments de vents del trompetista Lew Soloff, en fan una relectura molt més assequible, com podreu comprovar gaudint de les dues versions.

- BLOOD, SWEET & TEARS. Smiling Phases. Blood, Sweet & Tears (1969).

Tired of Waiting (The Flock)

La CdD d’avui està inclosa en un dels discos més importants, per no dir el que més, de la meva vida. Va ser un doble vinil, molt ben editat l’any 1970 per la companyia CBS per tal de promocionar nous grups del seu catàleg, que va canviar la meva percepció de la música per sempre més.

Amb el títol de Llena tu cabeza de rock (Fill Your Head with Rock a la versió americana), amb l'afegit The Sound of the seventies (aquest si en anglès), contenia una selecció de artistes i bandes de rock, molt diferents entre si però assimilables a un estil emergent en aquell moment, el pop-rock psicodèlic americà, el que alguns anomenaven música progressiva.

Com podeu observar en els crèdits de la contraportada, molts dels artistes us seran familiars però us puc assegurar que en el moment de la publicació del disc cap d’ells no era conegut per aquests indrets. Alguns d’ells segueixen en actiu i, fins i tot, es deixen veure per aquí, com és el cas de Santana, Leonard Cohen, Johnny Winter o Taj Mahal, altres es van separar per fundar altres grups (The Byrds, Al Kooper, Mike Bloomfield) o els ha passat el seu moment de glòria, com als Chicago (aleshores anomenats Chicago Transit Authority), Blood, Sweet & Tears o Al Stewart, altres, com Janis Joplin o Laura Nyro, ens han deixat per sempre i d’alguns altres no n’he sabut gaire cosa més, però sempre, sempre, estaré agraït a  aquest disc històric per encomanar-me una passió que no ha minvat amb el pas dels anys, com podeu comprovar els seguidors d’aquest blog.

I per a CdD no ho he dubtat gens, la imatge d’un escabellat violinista amb el tors nu de la portada era tan imponent com la cançó mateixa. Es tracta de Jerry Goodman que liderava, tocant a més a més de la guitarra, un instrument ben poc usual en el mon del rock com és el violí elèctric, el grup de jazz-rock THE FLOCK, als que va abandonar al cap de poc per integrar-se a la Mahavishnu Orchestra del guitarrista John McLaughlin.

I la cançó és una versió del tema Tired of Waiting, de The Kinks, inclosa en el primer disc de la banda, l’homònim The Flock (1969), que comença amb un virtuós “solo” de violí, continua amb una interpretació a l’estil del rock progressiu i acaba, com no podia ser d’una altra manera, amb l’aparició del violí per tancar el tema  d’una manera que va marcar tendència a l’hora d’incorporar aquest instrument a la música rock.

- THE FLOCK. Tired of Waiting. Llena tu cabeza de rock (1970).

Six Days On The Road (Taj Mahal)

Al darrer post abans de l'agost, mes en el que tradicionalment no es publica la CdD, escoltarem una vegada més un tema del disc del que he comentat en diverses ocasions (vegeu aquí) que el considero el que més em va empènyer, a la meva adolescència, cap a una passió per la música popular que encara perdura i que els seguidors habituals del blog recordareu, em refereixo al primer volum del doble vinil titulat Llena tu cabeza de rock (1970).

I en aquesta ocasió serà una interpretació d'un artista nascut com a Henry St. Clair Fredericks en el si d'una família benestant i melòmana de Nova York, traslladada a Boston, Massachusetts, on, acabats els estudis d'agronomia i veterinària, va decidir dedicar-se a la seva vocació musical amb el nom, sembla que fruit de la seva admiració per Gandhi, de TAJ MAHAL.

I va ser que a partir del blues tradicional, acústic i elèctric, en l'estudi del qual va esdevenir erudit, vencent moltes reticències dels puristes del gènere, va fusionar amb tota mena de ritmes com el country, el rock, el jazz, el reggae, el calypso o el zydeco, amb el que, instal·lat a Los Angeles, Califòrnia, i desprès d'una fallida banda anomenada The Rising Sons, de la que formava part un vell conegut del blog, Ry Cooder, va assolir amb els seus primers tres discos, l'homònim Taj Mahal (1968), The Natch'l Blues (1968) i Giant Step/The Old Folks At Home (1969), una fama que el va portar a col·laborar amb grans artistes del moment com The Rolling Stones o The Allman Brothers Band.

Malauradament, els canvis en el clima musical en els anys 80 el van allunyar del focus d'interès, el que va aprofitar per aprofundir en els seus estudis etnomusicals per tornar amb energia renovada en els 90, i seguir gravant fins a l'actualitat, amb una quarantena de LP, amb estils que van del blues-rock més convencional, com Dancing The Blues (1993) o Phantom Blues (1996), a les confluències amb la música hindú, com Mumtaz Mahal (1995); hawaiana, com Sacred Island aka Hula Blues (1998) o africana, com Kulanjan (1999), en el que col·labora el gran mestre de la kora malià, i de qui ben aviat en sentireu a parlar en aquesta pàgines (repeteixo el que us vaig avançar al post de la Fatou fa 15 dies), Toumani Diabaté, o Mkutano (2005), amb The Culture Musical Club of Zanzíbar. 

Als desconeixedors de l'obra del protagonista d'avui us recomano iniciar-vos amb l'esmentat Giant Step/The Old Folks At Home, editat com a doble LP, amb dos vinils ben diferenciats, un primer amb format quartet amb nou tracks que alternen composicions pròpies (3) amb versions com la homònima Take A Giant Step, un hit de The Monkees firmada per Carole King i Gerry Goffin; Bacon Fat, de Robbie Robertson i Garth Hudson (de The Band) o la mateixa CdD, i un altre amb tretze temes, interpretat en solitari acompanyant-se de guitarra, banjo i harmònica, sis dels quals son propis i quatre versions de cançons tradicionals arranjades amb el seu distintiu estil.

I quina millor manera de començar que fer-ho per la pista número 6 del Giant Step? Una composició de Carl Montgomery i Earl Green, dels mítics Muscle Shoals Studios de Alabama, gravada inicialment per Paul Davis el 1961 però famosa per la interpretació de Dave Dudley del 1963 (vegeu aquí), en la que es mitifica, des d'un punt de vista una mica masclista, típic del country del moment, la vida dels camioners que es passaven llargues jornades a la carretera, com s'esmenta en el títol de la CdD, Six Days On The Road, que podeu escoltar en la versió original...i amb una de sorpresa. 

- TAJ MAHAL. Six Days On The Road. Giant Step/The Old Folks At Home (1969)-Llena tu cabeza de Rock (1970). 
                                   

Try (Just A Little Bit Harder) (Janis Joplin)

La última CdD abans de les vacances és un tema que vaig descobrir en un disc que em va acompanyar tot l'estiu del 1970 i que els seguidors del blog ja coneixeu. Em refereixo al mític LLena tu cabeza de rock, un disc, editat en format doble LP, seminal de la meva discoteca, com vaig explicar en el seu moment (vegeu aquí).

I la cançó és  Try (Just A Little Bit Harder), seqüenciada com a primer track de la cara D i interpretada per JANIS JOPLIN, una texana a la que Port Arthur, la seva conservadora ciutat natal, se li va quedar petita i se'n va anar a buscar-se la vida a San Francisco (Califòrnia) per convertir-se en símbol femení de la contracultura dels anys 60 i en la primera dona considerada una estrella del rock.

Si en la primera estada a la ciutat de la badia, a part de conèixer a Jorma Kaukonen, el futur guitarrista de Jefferson Airplane, només en va treure una adició a l'alcohol i les drogues i molts dubtes sobre la seva identitat sexual, a afegir als problemes d'autoestima que arrossegava des de l'adolescència amb motiu del seu físic, a la segona, desprès d'abandonar els estudis universitaris a Austin (Texas), va tenir més sort. Va entrar en contacte amb la banda Big Brother & The Holding Company, amb la que, desprès de gravar l'àlbum homònim el 1967 i, mercès a la seva intensitat interpretativa, triomfar apoteósicament al Monterey Pop Festival del 1967, al costat dels millors artistes del moment, com els mateixos J. Airplane, Jimi Hendrix, The Who, Otis Redding o The Mamas & The Papas, es van traslladar a New York -on va tenir una aventura a l'Hotel Chelsea amb un jove cantautor canadenc anomenat Leonard Cohen, que li dedicaria el tema Chelsea Hotel #2, al seu àlbum New Skin For The Old Ceremony (1974)- per gravar un disc sensacional, Cheap Thrills (1968).

Va ser un disc de rock psicodèlic, aparegut en el moment i lloc adequat, que va aconseguir un gran èxit de crítica, que se centrava en les aptituds vocals de la cantant per sobre del grup, el que la va impulsar a abandonar-los per iniciar una carrera en solitari, amb un canvi d'estil cap al blues i el soul, que va desconcertar els seus fans. I el resultat, acompanyada per un únic Big Brother, el guitarrista Sam Andrew, i un seguit de músics d'estudi, entre els qual hi havia el guitarrista Mike Bloomfield, als que es va batejar com a Kozmic Blues Band, altament professionals però sense la química ni la complicitat que compartia amb els californians, va ser I Got Dem Ol' Kozmic Blues Again Mama! (1969), un àlbum molt maltractat per la crítica quan es va publicar, tot i què ha anat guanyant consideració amb el pas del temps.

Desprès d'un viatge al Brasil amb una amiga, del que va tornar amb parella heterosexual estable i aparentment desintoxicada de la heroïna, que no de l'alcohol, va anar a Los Angeles per iniciar, acompanyada ara de The Full Tilt Boogie Band, la gravació d'un disc que va quedar inconclús per la mort de l'artista, el dia 4 d'octubre de 1970, a conseqüència d'una sobredosi d'heroïna, a la mateixa edat que ho van fer Brian Jones (de The RollingStones), Jim Morrison (de The Doors), Jimi Hendrix, Kurt Cobain (de Nirvana) i Amy Winehouse, el que ha donat lloc al mite de la “generació dels 27”. 

El disc en qüestió, publicat pòstumament i titulat com un dels sobrenoms pels quals es coneixia l'artista, Pearl (1971), va ser el més venut de tots, fet al que no és aliè el morbo que el va envoltar i conté uns quants temes que han passat a la posteritat com Move Over, Cry Baby i, sobretot, la versió que fa del Me And Bobby MvGee de Kris Kristofferson (el cantautor de country amb el que també havia tingut un romanç) i una cançó que va quedar a mig gravar, motiu pel que es va decidir editar la versió "a capella" i que ha esdevingut un autèntic rèquiem per als seus fans, Mercedes Benz.

I ara, agafeu-vos, que ve la CdD, un dels pocs temes que se salven de l'injurat "Kozmic Blues" i que mai no m'ha deixat d'entusiasmar des de que el vaig escoltar per primera vegada, aquell llunyà estiu del 1970.

- JANIS JOPLIN. Try (Just A Little Bit Harder). I Got Dem Ol' Kozmic Blues Again Mama! (1969).

Bird On The Wire (Leonard Cohen)

 

A propòsit de Leonard Cohen-2:

Tot i la bona acceptació de Songs Of Leonard Cohen (1967), el seu debut, per al següent el quebequès va prescindir del productor John Simon i es va traslladar a Nashville, Tennessee, on va contar amb Bob Johnston per aconseguir un so més auster, gairebé espartà, de manera que fossin les paraules, per sobre dels arranjaments musicals, les protagonistes del disc.

Un àlbum,  Songs From A Room (1969), gravat sense bateria, acompanyant-se de guitarres elèctrica i acústica, baix, banjo, violí i amb el mateix Johnston als teclats, en el que transmet una intimitat tan honesta com poderosa en les seves deu tracks, una de les quals d'autoria aliena. Un tema, The Partizan (vegeu aquí), l'èxit del qual va dimensionar la versió original, La complainte du partisan, dels francesos Emmanuel d'Astier i Anna Marly, la traducció a l'anglès de ma mateixa, obra de Hy Zaret, va obviar les referències a la resistència francesa durant l'ocupació nazi a la II Guerra Mundial.

Un disc amb altes composicions interessants com Story Of Isaac o You Know Who I Am, la primera cançó que vaig escoltar de LEONARD COHEN, per formar part d'un disc que he esmentat moltes vegades al blog (vegeu aquí), el primer volum de Llena tu cabeza de rock (1970), però del que en destaca el tema que l'enceta, una de les millors del seu autor i, esclar, CdD d'avui.

Una cançó inspirada, quan no estava passant per un bon moment anímic, en un ocell posat en un cable telefònic acabat d'instal·lar a l'illa grega de Hydra, on residia amb la seva parella Marianne (vegeu aquí), la lletra de la qual, en la que rumia sobre la impossibilitat de ser lliure en un món ple de lligams, ha anat perfeccionat al llarg dels anys, però que no afecta als captivadors versos inicials, dels que en va treure el nom la banda sueca Midnight Choir i que el mateix grandíssim cantautor Kris Kristofferson s'ha demanat per al seu epitafi, en els que diu: "Com un ocell al cable, com un borratxo en un vell cor de mitjanit, he intentat ser lliure a la meva manera..."

          Like a bird on the wire

          Like a drunk in some old midnight choir

          I have tried in my way to be free...

Una obra mestra amb un cert aire country que ha estat versionada per multitud d'artistes, entre elles Judy Collins, qui, com va fer tanmateix amb Suzanne, la va publicar abans que el mateix autor, i altres, dels que m'he permès afegir una de les meves preferides, la que en va fer Willie Nelson, un dels màxims referents de l'esmentat estil.

- LEONARD COHEN. Bird On The Wire. Songs From A Room (1969).