A CHUCK BERRY
aviat se li va quedar petita la ciutat natal de Saint Louis (Missouri, USA),
als garitos de la qual era una autèntica sensació, per el que va emigrar a
Chicago (Illinois), on, aconsellat per Muddy
Waters, es va presentar a la discogràfica Chess Records, que el va fitxar immediatament en escoltar
Maybellene, el que seria el primer
dels més de trenta hits que va
gravar, abans d'anar a para dos anys a la presó per un sòrdid assumpte que ara
no ve al cas, fruit del seu caràcter hostil que tants problemes li ha portat al
llarg de la seva llarga vida artística, que encara ara, amb més de 88 anys,
perdura.
El bo del cas és que al sortir de la presó, el 1963,
la seva fama no havia fet més que augmentar, en gran part per la influència
reconeguda fins al punt de fer versions (covers
que en diuen ells) de temes seus, d'alguns dels grups protagonistes del que es
va conèixer com la "invasió britànica" com, per exemple...ejem!...The Beatles (Roll Over Beethoven, Rock And Roll Music) i The Rolling Stones (Come On).
Des d'aleshores ençà el nostre protagonista, adaptant-se millor als nous temps
que la majoria de ídols de la seva generació (incloent un canvi de look, deixant-se patilles i lluint
pantalons de campana i camises de flors...) ha seguit gravant, encara amb algun
hit més, com Nadine, No particular Place to Go, You Never Can Tell o Promised Land i, sobretot, actuant, tot i que sovint sense
banda pròpia sinó amb músics locals dels llocs on actués el que ha
incrementat la fama de garrepa que el precedeix.
Però
jo el comprenc... total, tothom se sap de memòria les seves cançons!!! I
és que ningú no es mereix ser considerat músic de rock si no coneix temes com
Roll Over Beethoven, Brown Eyed Handsome Man, School Day, Rock And Roll Music,
Sweet Little Sixteen, Carol, Around and Around, Memphis Tennessee, Little
Queenie, Back In The USA (en contraposició al Back In The USSR de The Beatles), You Never Can Tell (el del famós ball de John Travolta i Uma Thurman
a la pel·lícula Pulp Fiction -Quentin Tarantino, 1994- vegeu aquí), Let It Rock i, com no?,
la CdD d'avui, probablement la cançó més famosa de la història del rock, fins al punt de ser escollida com
a exemple d'obra cultural per trametre a l'espai amb la sonda espacial Voyager I, comentada fa uns mesos en
aquest blog (vegeu aquí).
El seu estil es caracteritza
per la esmentada síntesi perfecta de country
i blues, amb temes lírics al voltant
de les relacions entre nois i noies i la incomprensió dels adults i sobre el
mon dels cotxes que apassionava a la joventut americana de la època, que canta
amb una dicció impecable, acompanyada d'originals (en el seu moment) solos de
guitarra elèctrica i amb unes passes de ball característiques que coneixem com
el "pas de l'ànec" (duckwalk)
que van causar furor.
Johnny B.
Goode, la CdD, és
un tema parcialment autobiogràfic que va sobre un noi de pagès (sembla que
inicialment havia escrit black boy en
lloc de country boy) que podia
"tocar la guitarra com si toqués una campana", te una de les millors
"intros" de la història del rock,
amb un agut i explosiu riff
(inspirat en el tema Ain't That
Just Like A Woman, de Louis Jordan
del 1946, tocat pel guitarrista Carl
Hogan) i una base rítmica a l'estil boogie-woogie,
substituint el piano per la omnipresent guitarra Gibson que, en paraules seves i com he dit abans, diu:
He could play guitar just like his ringing a bell
just abans de la famosa tornada que, per si algun
despistat no se'n recorda, fa:
Go go
Go Johnny go
Go
Go Johnny go
Go
Go Johnny go
Go
Johnny B. Goode
- CHUCK BERRY. Johnny
B. Goode (1958).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada